Les cases de palla no surten només als contes

BarcelonaEl primer dels tres porquets no anava tan equivocat en construir una casa de palla. "El problema és que ell se la va fer amb una tarda i nosaltres hem estat més de dos anys per fer-la", diu Sergi Gabaldà amb un mig somriure. Abans de canviar les parets de formigó per la vida tranquil·la en un mas fet de farratge a Borredà –un poble de menys de 500 habitants al Berguedà–, el Sergi Gabaldà i la Neus Alcañiz vivien en un pis amb els seus tres fills a Cerdanyola. Una vida convencional similar a la dels 3,3 milions de persones que viuen a l'àrea metropolitana de Barcelona. "Sabíem que aquella vida no feia per a nosaltres, però poc ens pensàvem acabar aquí", diu Alcañiz.

La parella feia temps que buscava la manera de tenir una casa pròpia, però els números, asseguren, no els sortien de cap manera. L'entorn urbà tampoc els convencia i preferien escapar-se dels cotxes i els alts edificis per fer excursions i caminades per la muntanya. "La gent que té la sort de poder sortir cada cap de setmana, també fa un esforç molt gran havent-se de desplaçar constantment", explica Alcañiz. Llavors, per què no establir-se al lloc on anaven cada cap de setmana? I així va ser. Finalment, van decidir tornar al poble de la família d'Alcañiz, a Borredà, en veure que "aquí, sí que sortien els números". Amb menys de 100.000 euros tenien el terreny i la casa, però no de maó ni ciment, sinó de palla.

Des de l'exterior, no hi hauria cap motiu per pensar que la casa de Gabaldà i Alcañiz és diferent de qualsevol altra de les seves veïnes. Però, des de l'interior, les diferències són considerables. L'estructura feta de farratge de blat de la Segarra i recoberta de guix i calç de la muntanya de darrere la casa, genera una inèrcia tèrmica que fa innecessària la instal·lació de calefacció o qualsevol aparell que reguli la humitat a l'habitatge. Aquest aïllament natural redueix la despesa en energia i millora la salut de manera "indiscutible", assegura la directora de Firhàbitat, Rosa Prat. "Només gastem l’aigua i el butà i si comprem la llenya potser són 170 euros a l’any per la llar de foc", explica Alcañiz. Unes condicions preuades en un context d'alta dependència energètica i amb la voluntat de reduir els impactes ambientals.

Construir-se la casa amb les pròpies mans

Ell, informàtic de professió, i ella, geòloga, van preferir "embrutar-se fins a les celles que hipotecar-se per a tota la vida". Així doncs, van decidir que aixecarien la casa amb les seves pròpies mans, una decisió que suposava apilar 500 bales de palla, forrar-les d'argila i calç, i col·locar cada una de les teules damunt de les bigues fusta. Per fer-ho, Alcañiz va reduir-se la jornada i Gabaldà va aprofitar l'atur per dedicar-s'hi "de dilluns a diumenge", una feina que va durar dos anys i dos mesos. A més, per reduir encara més els costos, econòmics i ambientals, van optar per recol·lectar pràcticament tots els materials de la casa, "per això les teules són de diferents colors i les finestres i els balcons són diferents", explica Gabaldà.

A la història dels tres porquets, els de la casa de fusta i la de maó no tindrien cap problema per aconseguir els permisos municipals de construcció, perquè aquests materials estan tabulats. Però legalitzar una infraestructura feta de palla, no és senzill. La parella recorda que van estar-se els dos anys de construcció de la casa enviant informes per justificar que la casa era prou segura, sobretot davant del risc d'incendi. Una situació que a Alemanya és totalment diferent, ja que les bales de palla es venen com a material de construcció i, a més, s'incentiva aquest tipus d'estructures. Prat recalca que aquesta situació haurà de canviar ben aviat perquè "cada vegada hi ha més demanda de cases de palla, cànem i terra". De fet, el juliol passat es va crear el gremi de la bioconstrucció i, aquest mateix cap de setmana, els impulsors d'aquesta iniciativa es trobaran a Firhàbitat "per fer pedagogia i animar la gent que es llanci a construir les cases de materials orgànics", anuncia Prat.