La mansió modernista Buenos Aires se salva a última hora del desallotjament

BarcelonaL'horitzó de Barcelona es desplega en tres capes a l'altre cantó dels finestrals de l'enorme menjador modernista de la Casa Buenos Aires: els arbres de Collserola just a sota, la taca enorme d'edificis en segon terme amb la Sagrada Família i les torres de la Vila Olímpica destacant per sobre de la resta. Al fons, el mar. Els joves okupes que hi viuen des de fa un any tenen clar que faran el possible per resistir a l'ordre de desallotjament que els amenaça en aquest edifici de 2.000 metres quadrats en un recinte de 4.000. La intervenció no s'ha concretat aquest mateix divendres de bon matí com es temia. "La nostra idea és no marxar", defensava dijous un dels joves des de l'altra banda dels vidres, al costat de les taules i cadires que van trobar intactes quan la van ocupar ara fa un any. No volen que s'enderroqui un edifici històric datat de l'any 1886, i encara menys que s'hi construeixi un hotel de luxe, com han acordat els propietaris.

L'Ajuntament, al qual els joves acusaven d'inacció, va assegurar ahir al migdia que havia mediat a última hora per frenar la intervenció policial, i que seguirien negociant amb els nous propietaris amb "l'objectiu" que, en primer lloc, "no s'enderroqui l'edifici" –en paraules de la regidora d'urbanisme Janet Sanz– i, en segon lloc, "tingui un ús públic", tal com demanen els joves i els veïns del barri.

La congregació dels Pares Paül, que ha signat un acord de venda amb l'empresa catalana London Company, ja va portar a judici una de les portaveus del col·lectiu okupa, Eulàlia Castelló, que, malgrat que assegura que no viu a la casa, va ser condemnada a una multa per usurpació de béns. La sentència, a més, diu que tots els que hi resideixen hauran d'abandonar l'edifici i dimecres passat els va arribar l'ordre de desallotjament amb data oberta. La comitiva pot arribar en qualsevol moment. L'ARA ha intentat sense èxit posar-se en contacte amb la congregació religiosa i amb l'empresa. "Això no ho portem nosaltres", es limita a respondre l'orde fundat per Sant Pere de Paül per telèfon. "Ara no puc parlar", diu en diverses ocasions una treballadora del fons d'inversió.

L'Ajuntament, al qual els okupes i l'associació dels veïns demanen que catalogui l'edifici com a històric i que intenti mediar per frenar l'enderrocament, confirma que tenen una sol·licitud de llicència per fer un hotel de cinc estrelles amb 128 places i 64 habitacions. Estan "estudiant" la catalogació" i "en converses" amb la propietat, diuen fonts municipals, però als joves no els convenç. "Van tard. Fa molts anys que els veïns demanaven aquesta catalogació", lamenta l'Eulàlia.

Els joves, de fet, es van traslladar a la casa quan van saber les intencions dels propietaris després d'haver rebutjat una oferta de dos milions i mig dels veïns associats en cooperativa per mantenir l'edifici amb una funció social. "Aquesta és una lluita que neix dels veïns abans que nosaltres l'ocupéssim i que nosaltres intentem visibilitzar més", explica la Marta, nom fictici perquè els joves okupes es volen protegir de possibles represàlies. Tenen el suport de l'associació de veïns i pel barri s'hi veuen pancartes defensant-los. També defensen amb l'ocupació el dret a l'habitatge: pocs joves podrien pagar-se un pis de lloguer amb els sous precaris que tenen.

Ella, com el Pere (també nom fals), no s'imaginava tornar als vint-i-tants a Vallvidrera, on va créixer. La meitat dels ocupants són crescuts al barri que hi han tornat per ocupar la casa. "No és en l'imaginari dels joves quedar-se aquí, perquè el mercat del lloguer és inaccessible i, a més, aquí no hi ha espais d'oci", diu el Pere. Els seus pares estan encantats, perquè ara es veuen cada dia, i els de la Marta, que es van mudar a Horta, "ara venen cada dia". "A més de reacostar-nos al barri, hi aportem un espai de trobada per als joves i també per a famílies, que venen a moltes de les activitats que fem". Xerrades amb historiadors, economistes, activitats infantils i festes apleguen fins a centenars de persones del barri. Ara les celebren pensant que "podrien ser les últimes", diu el Pere, i el dia 14 vinent celebraran l'any amb un festival cooperatiu.

A més de l'imponent menjador modernista i molts dels mobles d'aquest edifici, que va néixer com a hotel i que va ser reformat l'any 1910 per l'arquitecte Jeroni Granell, autor dels vitralls del Palau de la Música, els residents de l'edifici es van trobar intactes els llençols que han fet servir per dormir durant aquest any. També un àlbum de fotos on el Pere s'identifica a principis de segle cantant en un acte, quan la seva àvia presidia el casal de gent gran que convivia amb la residència d'avis. "Aquesta és la carnissera. Encara recordo quan em deia que estaríem perduts el dia que els pernils no tinguin vetes!", exclama somrient la Marta. A l'àlbum pot veure els avis i àvies del barri dins la residència o en viatges a Cotlliure, a un parc aquàtic, a Tarragona, durant els anys 90. Al vast i laberíntic pati, també han pogut reaprofitar cirerers, alvocats i altres arbres fruiters i hi han afegit una horta oberta als veïns del barri.

"Tant els records com equipaments en bon estat es perden si aquest edifici es queda buit i després s'enderroca", explica l'Eulàlia mentre ensenya els vitralls de colors de "la sala on es reunien les monges". En una altra habitació tenen guardats, perquè no es facin malbé, creus catòliques i altres béns. El quadre enorme de l'últim sopar, enmig del menjador, està tapat amb un drap blanc també per protegir-lo.

Mentre esperen una possible i imminent visita dels Mossos per desallotjar-los, els okupes no tenen gaire clar què faran si els aconsegueixen fer fora. "Esperem seguir junts en algun projecte similar", desitgen la Marta i el Pere.

A 589 quilòmetres, a Guadalajara, el Diego viu també pendent d'un possible desnonament en uns pisos de protecció oficial que Franco va cedir a la mateixa congregació de pares paüls. "La meva àvia va pagar tota la vida i va amortitzar la casa, però no li van donar escriptura i des que va morir el 2015 em volen fer fora", explica per telèfon. La situació, diu, afecta disset famílies, que estan pendents de la resposta del Suprem al recurs del Diego, que reivindica que aquest pis és seu. Al barri d'Hortaleza, a Madrid, la lluita veïnal és des de fa anys per frenar la construcció d'un macrogimnàs a la històrica plaça del poble, que la mateixa congregació va traspassar a una empresa de centres esportius.