Carta d'una setantena de docents després de la mort del professor de l'Institut Joan Fuster

BarcelonaUna setantena de professors han iniciat una campanya perquè el departament d'Ensenyament faci "més homenatges" al professor que va morir presumptament a mans d'un alumne de 2n d'ESO a la tragèdia de l'institut Joan Fuster de Barcelona, dilluns passat. El professorat ha elaborat una carta per mostrar la seva indignació pels fets i denunciar els dèficits del sistema educatiu.

A continuació reproduïm l'escrit:

"Carta signada majoritàriament per treballadores i treballadors de l’escola pública, tot i que també n’hi ha de la concertada, de les comarques del Barcelonès, el Baix Camp, el Baix Llobregat, el Baix Penedès, Osona, el Tarragonès, la Plana Alta, la Noguera i l’Urgell. Consensuada la tarda del 21 d’abril de 2015.

NOSALTRES

Ens hem indignat, perquè dilluns van assassinar un company nostre, l’Abel M. O., un company que té nom i cognoms. Unes persones que van quedar ferides; d’altres tocades per sempre per un fet que no té raó de ser. Ens sembla molt bé que el nom del nen que va propiciar el cas quedi en el silenci, però no el del nostre company, que va intentar evitar que el fet anés a més. Ens hem indignat perquè nosaltres també hem ocupat el nostre lloc de treball –hem hagut de tornar als centres i no ens hem merescut ni una breu al·lusió.

Avui que podem dir que ni els nostres sindicats no ens representen, avui diem que:

- Dilluns van assassinar un company nostre que entrava a les aules a favor de la pau i del civisme i no ha merescut ni una mica d’elogi per part de la consellera, que, únicament, s’ha preocupat perquè la societat no estigmatitzi un menor.

- Només han sortit a la televisió i a la ràdio psicòlegs, psiquiatres i d’altres que durant anys han envaït el món de l’educació i cap professor de secundària que ha de lluitar en el dia a dia a l’escola. Tampoc no volem afany de protagonisme, només d’objectivitat.

- No és cert que el sistema educatiu funcioni bé: les aules estan plenes de menors amb problemes que el professorat com a professorat no pot resoldre. Que els professionals externs no tenen lloc o temps per resoldre. Que en una societat on hi ha l’obligació d’escolaritat hi ha molt menor sense escolaritzar, però el govern ho amaga.

- Que l’escola inclusiva és una fal·làcia i que molts menors corren perill –i el professorat també.

- Que els centres educatius no estan dotats de recursos suficients per atendre la diversitat –no només de mínims, on insisteix tant l’administració, sinó també per a aquell alumnat que pot rendir més– i les necessitats tant educatives com emocionals del nostre alumnat, que prové, en molts casos, de famílies afectades per una crisi social i econòmica molt forta. Per atendre aquestes necessitats, caldria reduir la ràtio de les aules i incrementar el nombre tant de professorat com de professionals (psicòlegs a jornada completa per atendre tota la problemàtica que els tutors coneixen molt bé), psicopedagogs, tècnics d’integració social... que puguin donar respostes a tot el que els tutors se senten impotents de solucionar i que puguin prevenir les diferents conductes de risc de l’alumnat. Això, esclar, si els governants encara pretenen que l’escola sigui la-casa-on-s’arregli-tot.

Hem d’assumir que hem estat un col·lectiu que no ha reaccionat quan calia, que sempre hem funcionat per inèrcia a tot allò que deia el govern i hem cregut, obedients, un sense raó. Funcionem com a baldufes a criteri del govern des de la implantació de la Logse. Un sistema educatiu creat, només, per salvar la formació professional i no pas els coneixements dels nostres fills i filles. Baldufes segons els cicles del govern –ara esquerres, ara dretes...– sense que ningú tingués la pretensió que els nostres fills i filles fossin persones ben formades. La universitat ha creat cursos zero per suplir allò que en una altra època es cursava en els instituts i tot, absolutament tot, se’ls fa més difícil.

No ens creiem un col·lectiu privilegiat:

- Ens emportem feina per corregir, preparem classes... busquem la didàctica adient perquè després sentim arreu que tenim massa vacances o que no estem preparats.

- No sabem per on anem: ens diuen ensenyament, després educació perquè hem de suplir el que han de fer els pares a casa, i després ensenyament per continuar com abans, és a dir, a fer de psicòlegs, d’escoles d’adults, d’educadors d’emocions... quan només se’ns va valorar per allò que havíem de fer: donar coneixements que, com a especialistes, podem impartir. Aquest és el servei que hem de donar: el que a casa no es pot donar. Un bon centre és aquell que té bons especialistes en totes les matèries on podem impartir coneixements. (O a les universitats es demana que eduquin?... Però això és ensenyament obligatori... Esclar, i l’ensenyament és per aprendre... O no?)

- Les directives tenen el poder de fer i desfer com els plagui; fins i tot hi ha persones ocupant llocs de direcció sense estar preparades per a aquesta funció, i que se senten superiors per fer fora alguna persona d’un centre i incorporar-hi alguna altra que els ho demana; tot i que la majoria de vegades no és a favor de l’institut, la qualitat del qual milloraria mantenint, dins del possible, una plantilla estable.

- No coneixem les vacants, com els altres cossos, abans de concursar.

- Els interinatges i les substitucions pateixen com ningú per endinsar-se en una aula, perquè voldrien ensenyar els nostres nens, nenes i joves. Ensenyar-los que val la pena ser humà i no, com alguns pretenen, salvant les espatlles a la primera de canvi. Ensenyar-los que la humanitat val la la pena, que no val la pena patir, que val la pena aprendre. (Tantes qüestions oblidades a favor del “passar-ho bé”).

Potser tot això ja és reivindicar massa, però també val la pena recordar que Abel Martínez Oliva era un substitut i que era un com nosaltres i que nosaltres –posem la mà al foc tot i que no el coneixíem com a l’IES Joan Fuster– l’hem plorat...

Nosaltres, funcionàries i funcionaris, interines i interins i substitutes i substituts que no l’hem conegut, però que apostem per ell; nosaltres, professorat que entrem a les aules, desitgem que els nostres nens, nenes i joves siguin millors i els més preparats per enfrontar-se a aquest món que avui en dia, si no canvia, ens desplau. Sobretot pels nostre governants".