Un carro de cent anys

Aquesta història comença a la xarxa, quan el llibreter de vell Manel Aisa va penjar al seu compte de Facebook una fotografia del seu carro acompanyada d’un petit text que celebrava el centenari d’aquesta caixa amb potes on guarda els llibres, i amb el qual els transporta fins a la seva parada dominical. De fet, reconeix que no sap exactament quan es va construir aquest estrany vehicle, però tot indica que té prop d’un segle. Situat cada diumenge a la cantonada dels carrers Urgell i Floridablanca, amb la façana de La Carboneria (el primer edifici de l’Eixample, amb permís de les Cases Cerdà) al darrere, el seu carro de fusta és subjecte habitual dels objectius dels turistes més joves, que el retraten amb les seves càmeres al costat de la popular casa convertida en símbol del moviment okupa.

Quedo per parlar amb en Manel al bar Terra Alta, del carrer Hospital, on els sobrets de sucre porten imprès l’eslògan de la casa: “L’únic bar on el client no sempre té raó”. El meu entrevistat va néixer a prop d’aquí, en una de les cases que van enrunar al carrer de la Cadena. El seu pare es dedicava a pintar pisos i tenia una botiga amb habitatge a la cantonada amb el carrer de Sant Rafael. Després de dedicar-se a l’ofici familiar, juntament amb el seu germà Ferran, va obrir una llibreria-papereria (aquell gènere comercial tan popular a la Transició, avui quasi desaparegut) al carrer d’Entença, davant del conegut bar Amadeu.

Però la crisi que va seguir els Jocs Olímpics va obligar-lo a plegar, la mare va morir i l’Ajuntament va decidir obrir la rambla del Raval. Amb el que van donar-li d’indemnització, en Manel li va comprar un espai de venda a la filla d’en José Batlló, de la llibreria Taifa. I de llavors ençà, ara que està a punt de jubilar-se, no ha faltat mai a la seva cita dels diumenges.

M’explica que el mercat de llibres s’havia fet inicialment pels vorals de Sant Antoni i després al Paral·lel, abans d’arribar, el 1935, a la seva actual ubicació. Ell guarda un exemplar d’ El Nostre Butlletí d’aquell any, quan entre els primers venedors figuraven els Millà del carrer Sant Pau, que no fa ni un any van tancar la seva llibreria especialitzada en teatre, tot i que segueixen venent per fires i a internet (en Manel també s’ha passat al món digital: Manelaisa.com).

Recorda que de nen va estudiar al col·legi Sant Ramon del carrer Manso, i que esperaven tota la setmana per venir a Sant Antoni a canviar cromos. El mercat infantil d’intercanvi és de les poques coses que queden d’aquell món, quan per trobar alguna cosa havies de buscar i remenar i seguir la roda d’aquella processó circular de tafaners i buscadors de meravelles: “El millor del mercat és trobar el que menys esperes, la sorpresa. Sempre he viscut aquest ambient, és casa meva”.

La seva rutina dominical comença quan es lleva, a tres quarts de set; es prepara un entrepà i agafa un paquet amb les novetats. Surt del metro mirant el cel, calibrant quin dia farà, si vindrà gent o no vindrà. En arribar al seu lloc ja es troba els llibres del fons (uns mil) dins del seu carro i munta la parada. A primera hora passen els parroquians més grans i els col·leccionistes d’una determinada temàtica. Té clients que busquen edicions de Ruedo Ibérico, o algun historiador com Enric Ucelay-Da Cal.

Segons m’explica, abans venia gent de comarques; a les vuit ja eren aquí des de Manresa, Reus o Igualada. En sabien molt, d’edicions. Amb cinc hores de feina a la setmana es podia viure força bé. Ara amb prou feines en treus per subsistir: “No ha baixat el públic, el que ha baixat és el poder adquisitiu del públic”. Durant el matí vénen els amics que la fan petar una estona, la gent jove arriba a prop de l’hora de plegar buscant ofertes. “Antigament tothom anava amb bosses plenes de llibres, ara només vénen a mirar”. També és cert que abans hi havia molt carterista i que ara gairebé no se’n veuen. També han desaparegut els personatges estrafolaris que es passejaven pel mercat. No obstant, el trasllat al carrer Urgell per les obres no els ha afectat gaire: “Després de moltes propostes, els paradistes vam aconseguir anar on ens convenia. Ja veurem què passarà quan es torni a obrir el mercat, malgrat que jo em jubilo l’any vinent. Aprofitaré que el meu carro fa cent anys per deixar aquesta feina”.