Carmen Navarrete: “Cal acabar amb la imatge idealitzada de l’artista bohemi”

Es defineix com a “artista intermitent” en la primera línia del seu currículum. Tot seguit, afegeix, “investigadora i professora a temps complet de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València (UPV) des del 1989”. La intermitència no és per a Carmen Navarrete (València, 1963) una condició desitjable, tot i que sí cercada quan, ja de molt jove, es va adonar de la necessitat d’obtenir una altra feina que proporcionés seguretat a una vida que, com a artista, tenia moltes possibilitats d’estar abocada al precariat. I aquest és, precisament, el tema del llibre Producción artística en tiempos de precariado laboral (Tierradenadie Editores), del qual és coeditora juntament amb Juan Vicente Aliaga. Al museu Es Baluard de Palma, on va presentar aquest treball col·lectiu fruit d’un seminari i amb participació d’autors diversos, parlem amb Carmen Navarrete de les condicions de treball dels artistes, de les arrels del problema i de les imbricacions que té en la realitat laboral general.

¿El “precariat laboral” al qual us referiu des del mateix títol del llibre defineix específicament les condicions de treball dels artistes o un temps de precariat laboral general?

Vivim en un món de precariat laboral general i, al seminari que dona origen al llibre, ens vam demanar què passa amb les pràctiques artístiques i els treballs dins el sector de la cultura. I el que passa és que aquests treballs i el tractament que se’ls dona, d’alguna manera, s’han constituït com a model de la precarització general.

¿Com ho explica?

Molt abans que no en altres sectors, s’institueix la precarietat laboral en l’àmbit artístic. De fet, els artistes ho comencen a patir en el segle XIX, es consolida per a aquest sector en el segle XX i, en els anys 70, ja ens trobem que es parla, en general, d’una reestructuració en l’organització del treball que es ven com a necessària tot i que no desitjable. La llibertat, l’autonomia, la flexibilitat en els horaris, i tantes altres condicions que s’havien imposat als artistes prèviament, se’ns diu que són les condicions que demana la innovació tecnològica. És a dir, s’imposa un treball més inestable. A la vegada que et parlen d’horaris flexibles, t’exigeixen la quasi plena disponibilitat, estar disposat a tot i amb un plus de creativitat que és el que sempre se’ls ha exigit als artistes. Al capitalisme li ha anat molt bé aquest model, que ja s’havia consolidat per al sector artístic o creatiu. En el món de la cultura, no només de les arts, aquest és un model endèmic que es consolida molt abans del que ara anomenem precariat laboral.

Vostès apunten a la imatge de l’artista bohemi com a origen de la situació. ¿Encara perdura aquesta idea d’artista?

I tant que perdura en l’imaginari col·lectiu. A més, és una imatge tremendament perniciosa que afavoreix la despolitització del treball artístic i cultural. En general, no es considera que els artistes de qualsevol branca facin una feina, es posa l’excusa de la passió, de l’entusiasme, de la necessitat d’expressar-se, es diu que fan allò que els agrada i que, a més, la feina els serveix de promoció pròpia. Se segueix amb la idea romàntica de l’artista, tothom sap que viu en precari, però es considera natural. S’ha naturalitzat. Cal acabar amb la imatge idealitzada de l’artista bohemi. I, en comptes de fer-ho, se n’aprofiten els museus, els centres d’art i totes les institucions que en teoria es dediquen a donar suport a la cultura. Així omplen les programacions.

Com es treballa aquesta qüestió des de la universitat?

En general, a les facultats de belles arts no es forma els alumnes perquè prenguin consciència dels seus drets laborals, dels aspectes jurídics o fiscals amb què es trobaran al llarg de la seva vida professional, ni tampoc en com s’han d’enfrontar a les polítiques culturals. S’ha de dir que la universitat també és cada vegada més precària, s’entén més com a empresa. No es convoquen places i els professors estem assumint la feina dels que es jubilen. Al marge d’això, a nivell de continguts, a les classes es parla de produir però no de les condicions en les quals es produeix, ni si té sentit produir en el món actual.

També es fan enquestes anuals sobre el consum de cultura. ¿S’ha instal·lat aquesta idea de producte cultural?

La cultura s’hauria de considerar un dret, un hàbit que cal promoure, i no un producte de consum per a una classe elitista. El fet, però, és que en les campanyes electorals no hi ha cap partit que parli de cultura. Ni Podem en parla. Cada vegada es veu més la cultura com una cosa supèrflua, tot i la seva incidència en el producte interior brut.

Vostè es defineix com a “artista intermitent”. ¿És el reflex de la precarietat que denuncia?

Des de ben jove vaig ser conscient que m’havia de buscar una altra feina, i això que quan jo vaig començar hi havia entusiasme, més beques, premis, etc. Era una mica la cultura del pelotazo, va crear expectatives. La realitat és que treballar en el món de la cultura a Espanya és molt difícil. I això que els treballadors de la cultura estan entre els més ben formats de tot el ventall laboral i també entre els més mal pagats.