“A la Sagrada Família he tingut clients amb llàgrimes als ulls”

Quants anys fa que és guia turístic?

Quinze. Vaig estar treballant durant sis anys a l’Hotel Arts. Vaig ser-ne el cap de consergeria. I una de les feines que sovint havia de fer, i m’agradava molt, era contestar preguntes sobre la ciutat. I em vaig acabar fent guia.

Des del 2003 deu haver vist canviar la ciutat i l’ofici.

Sí, perquè ens mirem el país com a guies, però també com a ciutadans. Fas una visita a Montserrat o a Girona i, per descomptat, a Barcelona, i la gestió que s’ha fet, es fa i segurament es farà d’aquests indrets és el que veiem amb més por. Perquè ha anat canviant a pitjor.

En quin sentit?

La massificació del turisme. A Barcelona hi ha determinats indrets extremadament visitats. La Sagrada Família, el Parc Güell i el casc antic són les patates calentes turístiques de Barcelona. Hi tenim problemes, s’hi han buscat solucions, però cal estar-hi a sobre perquè continuen venint més turistes, precisament perquè aquests indrets cada cop són més coneguts perquè la gent està més connectada per les xarxes.

¿Cada any ha tingut més feina que l’anterior?

Sí, he tingut més feina. La ciutat de Barcelona és una marca tan potent que es ven sola i els turistes venen sense haver llegit cap guia; els sembla que no cal. Ja venen encantats, somrients, els fa tanta il·lusió veure-la! Però de seguida t’adones que no en saben res. Es pensen que la Sagrada Família és la catedral, per exemple. I quan els comences a obrir les portes d’una ciutat tan fascinant com Barcelona encara els agrada més.

¿Per on comença a ensenyar-los la ciutat?

Cada guia teu els seus tics. El meu és que Barcelona té una història mil·lenària. I la divideixo en dues: la ciutat moderna, a partir de Cerdà, i l’antiga, el que queda dins les muralles. Alguns clients em diuen que dins el casc antic tenen la sensació de ser a Florència o Nàpols, i quan van pel passeig de Gràcia els recorda París.

Quin indret té més èxit?

És un tòpic, però la Sagrada Família és una experiència molt mística. Si un turista plora serà a la Sagrada Família. Si t’escolta amb una atenció insospitada, serà al temple expiatori.

A dins del temple?

Això és molt interessant: l’impacte de la Sagrada Família comença a fora, esclar, però allà on comencen a quedar muts és en la transició cap a dins del temple. Antoni Gaudí fa aquesta estructura pètria imponent i entén la transició de la tangibilitat a la intangibilitat que és la fe. Aquesta pedra que gairebé et cau a sobre, com una segona Pedrera, entres a dins i s’acaba, és com si entressis en un altre món. El moment que entrem a l’interior és el més potent. Tant, que he acabat per no dir-los res, per estar callat durant cinc minuts, expressament. ¿Què vols que digui, si hi he tingut clients amb llàgrimes als ulls? Després els expliques l’arquitectura i és una absoluta meravella.

Què els decep més? Quin és el “Me l’imaginava més gran”?

Res.

Escolti, no soc turista, no cal que em vengui la moto, però alguna cosa no els deu agradar.

Fins i tot el drac del Parc Güell, que podia semblar més gran, els està bé. Sí que hi ha llocs que el turista et diu que ha massa turistes, com a la Rambla, que alguns ja no hi van. I no porto grups a la Boqueria. Ara ha obert el Mercat de Sant Antoni i jo hi vaig molt. Hi ha el peixater, les pollastreres em coneixen, i no hi he portat turistes. No vull que el Mercat de Sant Antoni es converteixi en una Boqueria. Al Poblenou hi ha gent que comença a anar-hi, i és normal que la gent d’allà es comenci a queixar de tants turistes, sobretot si son incívics. Visc al costat del carrer Parlament i moltes tardes està ple de turistes fent un vermut. I no em molesten. Però sí que em molesta la desaparició de la vida barcelonina quotidiana. Aquesta és una de les queixes, però, personalment, no he vist decepcions més enllà d’experiències desagradables com ara que et puguin fotre la cartera. A les ciutats turístiques passa.

O sigui que Gaudí i el Modernisme del passeig de Gràcia són el número 1. I el número 2?

El casc antic. El Gòtic. En un moment passes de la ciutat industrial de finals del segle XIX i començaments del XX a l’Eixample, a veure una catedral del segle XIV. O pots veure ruïnes romanes de les més importants d’Europa sota de la plaça del rei. Tot això és molt atractiu en una sola ciutat.

I el número 3?

El Barça tira molt, però també depèn de la nacionalitat. I si parlem de museus, el de Picasso, que eclipsa altres museus. A Barcelona no hi ha cap indret que estigui esgotat, des del punt de vista turístic; saturat, sí. I per evitar la saturació s’han obert noves visites com la de l’Hospital de Sant Pau, que és un èxit. La tirada de Gaudí ens permet descobrir-los altres arquitectes que van fer Barcelona, com Domènech i Muntaner o Puig i Cadafalch. I, de vegades, amb creueristes que tenen poques hores per visitar la ciutat, Montjuïc és una de les joies que tenim. La muntanya és en ella mateixa un museu, un mirador i un indret ple d’oportunitats: Jocs Olímpics, l’Exposició del 1929, el MNAC, el CaixaForum, el mirador de l’alcalde, les fonts, la Fundació Miró...

¿Tenen la impressió que a Barcelona s’abusa dels preus?

No. Els turistes no ho troben barat, però ho troben europeu. Venen de visitar altres ciutats i ho troben bastant semblant. És cert que vint anys enrere Barcelona i Espanya en general eren molt més barates. Ara els està passant amb Portugal, que la troben molt bé de preu i per això està creixent tant.

Què creu que retenen quan marxen?

L’esperit de la ciutat. Estan cansats de veure esglésies. N’hi ha a tot Europa. Aquí veuen una església que encara s’està construint, i això és únic. Però, sobretot, l’esperit el troben als carrers, la gent, restaurants. L’arquitectura parla molt. La de Barcelona et fa sentir còmode i, a sobre, té molts constrastos: a la plaça de la Catedral tens el Col·legi d’Arquitectes, amb el mural d’esgrafiats de Picasso. Això els fascina. El contrast d’estar caminant per carrers del casc antic com si fossis a Florència, i després passejar-te per una cinquena avinguda com el passeig de Gràcia, això els al·lucina. Potser aquest esperit que dic és tan imponent i la ciutat és tan atractiva que imatges com el top manta queden en un segon terme.

El turista també veu allò que vol veure.

I t’ho diuen. Venen de Roma o Nàpols o de París i veuen el mateix. De grafitis n’hi ha molts, a Ciutat Vella. Depenent d’on venen et diuen que la seva ciutat està més bruta. Depèn molt dels ulls.

Quin percentatge dels seus clients saben que hi ha un conflicte polític entre Catalunya i Espanya?

El 95%. L’1 d’octubre [de l’any passat] tenia un grup, i va ser un dia plujós per entrar a la Sagrada Família i museus. Un dia sencer de 8 hores. Teníem reserva en un restaurant, vam menjar unes tapes, van preguntar per l’helicòpter i per les cues que veien als col·legis. Allò va tenir tanta repercussió internacional que ara és una de les primeres preguntes que et fan. La majoria dels clients no saben ni quina és la forma política d’Espanya. Els Onzes de Setembre són tan pacífics que els clients s’ho miren des dels balcons dels hotels i pregunten si estem celebrant o protestant. L’endemà de l’1 d’Octubre vaig tenir alguna cancel·lació, algun client que venia de Madrid i no va voler venir perquè les imatges li van fer por. Però va ser un cas molt concret. I els que venen de qualsevol país democràtic et diuen que per què no es pot votar.

Fora de Barcelona, ¿li ploren a Montserrat?

Montserrat és una segona Sagrada Família; l’experiència del visitant sempre és molt positiva. Per la seva naturalesa, la simbologia, l’escolania... El lloc és màgic. Fins i tot els compensa que hi hagi molta gent. Els matins són horribles, amb la gentada. Però la gestió de Montserrat és com els monjos: impecable. Moure tota aquella gent enmig d’una muntanya i que tot funcioni té el seu mèrit. I després, el triangle Girona-Dalí-Figueres. Dalí és un èxit absolut, que ven sol. Ja ho va organitzar en vida: va voler que la seva vida fos un espectacle i li funciona post mortem. L’experiència dels visitants al museu de Figueres és com la que volia Dalí: surrealista. Que puguis veure un Cadillac al pati, que tot sigui un joc de mirades i veure coses que semblen una cosa i en són una altra fa que la gent en surti divertida. Potser ell volia fer entendre moltes coses profundes, però encara que no hi arribis t’ho has passat molt bé.

Barcelona, Montserrat, Girona-Figueres... i després?

Ara el Penedès i el Priorat; l’enologia està tirant fort. I crec que hauria de tirar més fort, encara. Quan vas a França veus que li treuen molt de suc a l’enoturisme.

Li diuen si tornaran?

Totalment. Nosaltres tenim una cosa per tornar, que és que la Sagrada Família. La volen veure acabada. És un reclam. Els que hi han plorat, aquests segur que tornaran a partir del 2026, que es quan diuen que s’acabaran les obres.