Carles Casajuana: "Si no posem una mica d'oli a la cultura, ens quedarem sense motor"
Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) va debutar amb Tap d'escopeta (1987). Durant les dues dècades següents va publicar sis novel·les més amb Quaderns Crema, fins que va guanyar el premi Ramon Llull amb L'últim home que parlava català (2009). Ara torna als personatges d'aquest llibre per oferir una dissecció punyent i amb sentit de l'humor de l'actualitat catalana.
El melic del món (Columna) arrenca amb l'encàrrec d'un assaig sobre la manera de ser dels catalans a l'escriptor Miquel Rovira.
El tema de la identitat m'interessa, i curiosament no ha estat gaire explotat en la novel·la actual catalana. Hi ha, d'una banda, aproximacions històriques, i també algun exemple sobre una possible Catalunya independent del futur. No trobo el Pamuk d'aquí, que parli dels problemes de ser turc en el present, o un Naipaul, que és d'origen indi però que va créixer a l'illa de Trinitat i que escriu en anglès, o un Philip Roth, que parla de la realitat jueva nord-americana. Els personatges principals del llibre, en Miquel Rovira i en Ramón Balaguer, em serveixen per mostrar les dues cares d'una identitat escindida.
Un dels primers problemes que es troba Rovira quan comença a preparar el llibre és: qui és català i com és un català?
N'hi ha de moltes menes, de catalans: són molt diferents entre si. Un dels motius pels quals no hi ha novel·les identitàries és perquè creiem que fa xaró. Un altre, perquè volem creure que el problema no hi és, com si fóssim fills d'un pare divorciat i no volguéssim parlar del tema.
En Rovira vol fer la versió contemporània de dos assajos canònics, Les formes de la vida catalana , de Josep Ferrater i Mora, i Notícia de Catalunya , de Jaume Vicens Vives.
M'encantaria tenir un assaig com aquests que parlés dels catalans d'ara. Jo no el faria, per això vaig buscar la fórmula d'una novel·la en què barrejo ficció i fragments assagístics. Jugar amb les idees dels personatges i confrontar-les dóna joc.
El melic del món permet, en efecte, un diàleg entre visions força diferents. Hi ha passatges en què la visió de l'autor deu coincidir amb la dels personatges. Penso, per exemple, en aquell on s'arriba a la conclusió que tots ens enganyem.
Comparteixo aquesta idea. El fragment comença: "Hi ha catalans que viuen a Catalunya com si Espanya no existís. N'hi ha que actuen com si el català fos una llengua morta i n'hi ha que actuen com si gaudís d'una salut de ferro". Hi estic d'acord. L'engany és intentar delimitar com és un català. Tots els que vivim a Catalunya ho som, però és complicat donar-nos unes atribucions concretes. A la vida ens enganyem. A les famílies, també: sempre hi ha secrets amagats sota l'estora. Les grans novel·les treuen a la llum els múltiples enganys amb què hem de conviure.
El personatge del Balaguer li permet explicar el funcionament intern d'un gran grup que publica en castellà i català. Les vendes en català són sensiblement més baixes que en castellà.
No m'agrada queixar-me, però no és normal que a Catalunya es llegeixi més en castellà que en català. I no és normal que els diaris parlin més del que es fa en castellà: encara passa. El problema de l'autoestima es fa evident amb dades com aquesta.
En un sopar, un dels personatges diu que "per defensar la llengua i la cultura cap francès no dubtaria a invertir diners públics". I afegeix: "Ni cap espanyol, per cert. Però quan es tracta del català, tothom és partidari del lliure mercat".
¿Seria una solució invertir diners públics perquè es publiquin certs llibres? No ho sé: hi deu haver gent que prefereix que la sanitat pública millori. Estic d'acord que cal salvar l'estat del benestar. Però la cultura també en forma part.
Els pressupostos de cultura del 2012 de la Generalitat superaven per poc l'1% del total.
Hem de fomentar la innovació, la creativitat i la formació. Avui tenim dificultats per competir en un mercat global. O ets millor o ets més barat, a l'hora de trobar feina. Si no podem competir pel preu -la Xina i l'Índia continuen sent més barates- l'únic que podem fer és formar millor, fomentant la innovació.
A dins del gran grup editorial els llibres no sembla que s'escriguin, sinó que es fabriquin.
La novel·la volia mostrar aquest vessant industrial. A les editorials es parla dels llibres com els metges parlen dels pacients. En alguns casos, l'autor acaba sent un pesat amb el qual, lamentablement, s'ha de comptar per fer llibres.
Escrivint en català, mai no s'ha pogut plantejar viure dels llibres.
Si ho hagués fet en castellà, probablement sí. Des d'un primer moment coneixia aquesta servitud.
¿És optimista, sobre el futur de Catalunya?
En política, la diversitat és un actiu però també té un passiu: és difícil sentir-se units, i en un moment de confrontació perd capacitat de xoc. Per això Catalunya està més fragmentada. Passi el que passi, el que no s'ha de fer és oblidar la cultura d'aquí. Això ens singularitza. Si no posem una mica d'oli a la cultura, ens quedarem sense motor.