“El capitalisme intenta fagocitar el feminisme”

La il·lustració està de moda?

Sí, i eixa major visibilitat ha generat grans figures, com Paco Roca o Paula Bonet, cosa que amplia el gruix de població que consumeix el nostre producte cultural. I això és positiu, però també hi ha una part negativa que ve donada per l’estructura capitalista on vivim: s’incrementa la remuneració de les grans icones del sector, creixen les entitats o esdeveniments que volen disposar d’una il·lustració, augmenten les persones que volen dedicar-se a la il·lustració i baixa el preu del producte, la qual cosa finalment perjudica el col·lectiu. Com que vivim en el lliure mercat, no poden existir ni uns barems ni una orientació sobre què s’ha de cobrar. A més, moltes vegades es pretén pagar amb visibilitat, allò de “No tinc diners però tinc 20.000 seguidors que voran el teu treball”. Però els 20.000 seguidors no et donen menjar, ni et paguen el lloguer ni la llum. I el que sorprèn és que ningú es planteja açò en la part física de la cadena. Ningú s’atreveix a anar a la impremta a suggerir que no cobren per la seua feina, però en canvi, a qui ha fet la imatge sense la qual no existiria res d’aquest conte de la lletera, sí que li ho demanen.

El seu treball està molt vinculat a visibilitzar la violència masclista. Unir la feina a un discurs polític pot ser rendible, però també tanca portes.

Per a mi és molt important trobar un equilibri entre treballs que donen per menjar, d’altres que fins i tot permeten estalviar un poc i treballs que es fan per militància. En eixe equilibri, fins i tot en els treballs que es fan per menjar hi ha formes d’incloure-hi determinats discursos. És tan senzill com que el personatge protagonista siga una dona -això ja canvia moltes coses- o que siga una persona negra, o que porte mocador al cap.

¿El sector de la cultura és menys masclista?

Sé que existeix eixa creença, però les desigualtats estructurals són les mateixes. Desigualtats en termes de reconeixement, tan simbòlic com econòmic. La història de la cultura l’han escrit i la formen homes. En el cas de la il·lustració, tot i que és un món altament feminitzat, els que s’acaben podent guanyar la vida i rebent eixe reconeixement, excepte algunes excepcions, són els homes.

Vostè ha patit eixa situació en APIV?

Quan el meu company i jo vam iniciar la nostra etapa com a gerents, el repartiment de tasques que vam heretar mostrava algunes violències estructurals. Jo m’encarregava de les altes i baixes de socis, del pagament de quotes, de l’assessorament i seguiment de casos [conflictes laborals], i ell tenia les de representació en actes públics i davant dels mitjans de comunicació. Hem fet un gran treball per canviar-ho i equiparar-nos en categoria, salari...

A Twitter ha explicat situacions intimidatòries que, com moltes dones, ha patit passejant pel carrer sola de nit. Per què va fer el pas?

És l’única opció que et queda. La policia em va dir que si denunciava encara podria ser pitjor per a mi [per la reacció de l’agressor], així que no tens cap altra opció que alçar la veu. Va ser puntual, però alhora simbòlic del tipus de violències que vivim moltes persones pràcticament cada dia.

Què és el masclisme; tradició, poder, gènere...?

El masclisme és una qüestió ideològica, perquè del que estem parlant és de situacions de privilegi, perquè vostè té uns privilegis com a home que jo no tinc, però jo en tinc uns altres com a dona blanca que una dona negra no té. El gènere és poder, com també ho és la classe o la raça. Tot es redueix a dinàmiques de poder i a qui l’ostenta i qui el pateix.

S’ha criticat el moviment feminista per estar massa centrat en les dones blanques heterosexuals.

Vivim un moment de feminisme mainstream, inèdit al llarg de la història, i això provoca que el capitalisme intente fagocitar determinats discursos, com passa amb grans multinacionals que ara tenen línies de roba amb proclames feministes tot i que es dediquen a explotar les persones que la fabriquen. I això és profundament antifeminista, perquè els feminismes, i per això ho dic en plural, han de contenir moltes altres lluites. Una és la de classe, amb la dialèctica de la riquesa i la pobresa i la de l’explotació laboral, però també la de l’eix Nord-Sud. Els feminismes són la lluita perquè una persona trans puga ser-ho sense patir assetjament, sense que la família la tanque i l’excloga, i també que una persona que ha nascut en una família de classe mitjana o alta no tinga moltes més facilitats en la vida que una persona que ha nascut en una amb menys recursos.

¿Vincular els feminismes a la lluita contra el model econòmic no exclou una part de la ciutadania?

Sí, però la persona que no qüestiona l’actual model [capitalista] en realitat no tindrà uns plantejaments feministes, tindrà els seus interessos i lluitarà per defensar-los, i això no és suficient.

Què pensa del feminisme liberal?

Despolititzar el feminisme és absurd, perquè tot a la vida és polític i ideològic, i fer gala d’un feminisme apolític es posicionar-se en una ideologia molt concreta. Hi ha un discurs que acusa el feminisme d’intentar alterar el joc de poder i que s’invertisquen els pesos de la balança. I és el contrari: del que es tracta és d’equilibrar el que no està equilibrat. És eixe discurs de “ni masclisme ni feminisme, igualtat”, que evidencia que no s’ha entès res.