Un robot perfora el gel de l'Antàrtida i constata el risc de col·lapse a les glaceres

La glacera Thwaites, situada sobre una plataforma rocosa a la costa oest de l’Antàrtida i d'una mida equivalent a la Gran Bretanya, podria estar accelerant el seu procés de desglaç, segons suggereixen dos articles complementaris que publica dimecres la revista Nature. En el primer, investigadors del Servei Antàrtic Britànic de Cambridge dirigits per Peter Davis apunten que la velocitat del retrocés del gel a les capes inferiors de la glacera “és més gran del que s’esperava”. En el segon, Britney Schmidt, de la universitat nord-americana de Cornell, raona que la formació d’escletxes o grans esquerdes a les capes de gel i de terrasses inclinades augmenta aquesta velocitat. Totes dues observacions podrien fer col·lapsar la glacera i provocar un increment del nivell del mar de 65 centímetres durant aquest segle.

El grup de Davis elabora les seves conclusions a partir d’un forat d’accés de 587 metres de profunditat sota la capa de gel. Sota la plataforma de gel van mesurar la temperatura de l'oceà, la salinitat, la velocitat de la glacera i la velocitat de fusió al llarg del temps. Van trobar aigua tèbia sota la plataforma de gel flotant, cosa que demostraria que la retirada ràpida de la glacera de Thwaites es pot produir sense una fusió basal extensa. Per la seva banda, l’equip de Schmidt va utilitzar un vehicle submarí per mesurar les mateixes propietats oceàniques, a més de la forma del gel en una regió més àmplia. Van trobar que es produeixen altes taxes de fusió on el gel té una forta inclinació respecte del nivell del mar que demostrarien la importància de la morfologia en la pèrdua de gel. L’aparició d’esquerdes i la disposició de les capes de gel en forma de terrassa augmentarien la velocitat de fusió.

La glacera Thwaites és considerada una de les més grans de la costa de l’Antàrtida. Desemboca al mar d’Amundsen i la seva velocitat en superfície està calculada entre 2 i 3 km per any. Fins ara, s’estimava que s’estava fonent gradualment de manera que contribueix un 4% a l’increment global del nivell del mar. El col·lapse de la glacera s’hauria de produir en algun moment dels pròxims 22 a 1.000 anys. Aquestes dades, basades en models matemàtics que es prenien com a referència, es podrien veure reduïdes almenys a la meitat si es confirmen els nous resultats.

Les troballes aportades pels equips de Davis i de Schmidt suggereixen nous patrons de fusió del gel i venen a dir que les complexes interaccions entre les aigües oceàniques i les grans extensions de gel tindran “un paper clau” en el futur d'aquesta glacera i, en cas de col·lapse, també en les veïnes. Arribats a aquest punt, el nivell del mar podria pujar fins a 3 metres, per bé que els models existents fins ara no tenen capacitat d’afinar l’horitzó temporal d’aquesta predicció. 

La glacera està situada sobre una base de roques que, en conjunt, estan inclinades respecte del nivell del mar, aspecte que fa que la seva vulnerabilitat sigui més gran. En particular, el mecanisme que porta a fer que les capes de gel es desprenguin de la capa de roques i quedin flotant al mar. Se sospita que la temperatura i la salinitat del mar hi juguen un paper determinant com també l’aprimament del gruix de gel. Però s’ignora el paper de cada element en l’equació final.