La solitud climàtica de la Unió Europea

Glasgow és l’escenari definitiu per posar a prova el lideratge europeu en la lluita contra el canvi climàtic. El “moment de la veritat”, com l’ha batejat Ursula von der Leyen. Però aquest autoproclamat lideratge climàtic de la Unió Europea ha anat topant, durant anys, amb la realitat que sense el compromís de la Xina i els Estats Units el consens neix tocat de mort. Així ha estat en cada intent de governança multilateral. Va passar el 2009 a Copenhaguen, on Barack Obama i l’aleshores líder xinès Hu Jintao, com a representants dels dos països més contaminants del món, es van aliar per aigualir les ambicions europees; o amb l’Acord de París del 2015, que Donald Trump va boicotejar tan bon punt va arribar a la Casa Blanca.

A la Cimera de Glasgow, que comença a treballar aquest dilluns, el poder diplomàtic europeu arrenca ja afeblit per l’absència anunciada de Vladímir Putin, Xi Jinping o el brasiler Jair Bolsonaro. La pandèmia s’ha convertit en un desincentiu i una coartada perfectes. Un cop polític als compromisos de la COP26 assestat abans d’hora.

Calen diners per ajudar els països més pobres a fer la transició (els 100.000 milions de dòlars que ahir reiteraven també els líders del G-20 reunits a Roma), però són els països rics els que generen un 80% de les emissions de gasos contaminants, entre ells la Xina i l’Índia, que ja han anunciat a les Nacions Unides que no tenen cap intenció de fixar-se nous compromisos, més enllà del que ja van firmar a París.

CONSCIÈNCIA. I, malgrat tot, la UE té un camí traçat: una agenda verda amb compromisos de reducció de gasos contaminants; un pla per a la descarbonització durant la pròxima dècada, i un pressupost extraordinari per finançar la transició a una economia més sostenible.

Les últimes eleccions a la cancelleria alemanya han demostrat com la consciència climàtica és avui transversal. Els votants reconeixien el canvi climàtic com la seva primera preocupació i tots els partits polítics tradicionals en van fer una prioritat electoral. En general, les forces ecologistes han aconseguit uns resultats a les urnes sense precedents a l’Europa Occidental i formen part de les coalicions de govern de sis països: Àustria, Bèlgica, Finlàndia, Irlanda, Luxemburg i Suècia.

Però el primer lideratge de tots passa per llegir correctament l’emergència; no només els costos climàtics de no actuar amb fermesa, sinó també els costos socials d’apostar per una transició que tindrà efectes sobre la vida, les oportunitats i el grau d’incertesa que sent una part de la població europea.

COSTOS. L’agenda climàtica de la UE no es pot aplicar només des de l’emergència de retallar emissions i accelerar la transformació del model econòmic. Tots els canvis generen guanyadors i perdedors, i un bon lideratge vol dir també adreçar les desigualtats que se’n derivaran. A hores d’ara Brussel·les ja ha de ser conscient de l’erosió política i democràtica que han portat les crisis anteriors.

Calen diners i sensibilitat política per acompanyar els qui tinguin més a perdre en aquesta transició verda; pensar en els milions de desplaçats per la crisi climàtica que hi haurà en les pròximes dècades; admetre que la transformació tecnològica i la climàtica no són dues cares de la mateixa moneda, com afirma Von der Leyen, perquè la cursa per aconseguir els minerals rars que impulsen la digitalització intensifica els conflictes a l’Àsia i l’Àfrica. I cal actuar des de la consciència que l’amenaça de les desigualtats socials continua sent el primer risc de tots els canvis que tenim al davant.