L'ONU insisteix: "Ens encaminem cap a la catàstrofe climàtica"

LondresEl paper amb què es va imprimir l'Acord de París del 2015 sobre el canvi climàtic aguantava tots els compromisos dels més de 190 països signants: bàsicament, que la temperatura del planeta no superaria els 2 graus, o idealment 1,5, aquest segle XXI, i que es reduirien les emissions de gasos contaminants per arribar-ne al pic com més aviat millor, sense especificar-ne cap data. Però la realitat és tossuda i ben diferent.

Ho demostra el nou informe anual de les Nacions Unides sobre la diferència entre les promeses per al 2030 i els plans per retallar l'emissió de gasos d'efecte hivernacle en aquesta data –el que es coneix com a bretxa d'emissions–. Les conclusions –que coincideixen amb les d'un altre informe científic publicat dilluns per l'Organització Meteorològica Mundial, que advertia que els nivells de CO₂ a l'atmosfera no paren d'augmentar– no poden ser més pessimistes. Al ritme actual, l'any 2100 l'escalfament del planeta serà de 2,7 graus, amb tot el potencial devastador que implica, molt per sobre dels 2 graus i de l'ideal d'1,5.

Per mantenir viu aquest objectiu caldria retallar el 55% de les emissions d'aquí al 2030. Això significa que els plans actuals haurien de ser set vegades més ambiciosos.

L'informe fet públic dimarts és molt contundent. De fet, tot i el descens del 5,4% de les emissions de diòxid de carboni al llarg del 2020 a causa de la paralització de l'activitat mundial per la pandèmia, el 2021 ha vist com les emissions de gasos d'efecte hivernacle es recuperaven fins a nivells prepandèmics.

En la presentació de l'estudi el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, ha advertit que els països estan "fallant estrepitosament" a l'hora de mantenir els principis de l'Acord de París. El món "encara s'encamina cap a la catàstrofe climàtica", ha reblat: "Ens trobem davant un nou toc d'atenció. La bretxa d'emissions és el resultat d'una bretxa de lideratge, però els líders encara poden convertir-ho en un punt d'inflexió cap a un futur més verd en comptes d'un punt d'inflexió cap a la catàstrofe climàtica".

El secretari general de l'ONU també ha criticat la falta de detalls dels plans presentats pels països, "uns anuncis que són per al 2050 [o 2060] i que no queda clar com es materialitzaran": "Òbviament, un anunci per al 2060, sense un programa sobre la manera d'arribar-hi, té el valor que té", ha dit. Una manera d'apuntar que, de fet, té menys valor que el paper mullat.

Els comentaris de Guterres i l'informe de l'ONU s'han fet públics cinc dies abans de l'obertura de la cimera del clima de Glasgow, la COP26, els objectius de la qual "pengen d'un fil" segons va admetre aquest dilluns Boris Johnson, el primer ministre del Regne Unit, país amfitrió i coorganitzador de la macroreunió juntament amb Itàlia.

Fins i tot en el cas molt més que improbable que els principals emissors del món de diòxid de carboni –com els Estats Units i la Xina– aconseguissin assolir l'objectiu d'emissions zero a mitjans de segle, l'escalfament del planeta es reduiria a uns 2,2 graus centígrads, apunta l'estudi. És a dir, encara molt per damunt del màxim considerat admissible i molt més del que seria desitjable.

Quin és el problema central? Que molts dels països que s'han fixat el mateix objectiu de zero emissions al 2050 encara no tenen polítiques clares que hi donin suport, d'acord amb Thomas Hale, professor associat de la Blavatnik School of Government a la Universitat d'Oxford i un dels autors de l'estudi. "El pas següent és que posin en marxa les polítiques que condueixin als seus objectius", ha dit Hale. Ja hi ha divuit països del G-20 que tenen objectius nets de zero emissions, però en vuit casos els detalls sobre com hi arribaran encara són molt vagues.

París versus Glasgow

A diferència de la COP de París, en què es va discutir l'elaboració d'un acord final que encara continua sent el marc de referència, la cimera de Glasgow té un plantejament força diferent. Es tractava que les delegacions estatals presentessin els seus plans per arribar als compromisos adquirits, i que són els que ha revisat l'informe de l'ONU. A 30 de setembre, 120 països –inclosos els de la Unió Europea i que representen una mica més de la meitat de les emissions de gasos d'efecte hivernacle de tot el món– han donat a conèixer nous plans per reduir l'escalfament. D'aquests, poc menys de la meitat (el 49% dels països, que representen el 32% de les emissions mundials) tenen com a resultat arribar al 2030 amb menys emissions que en els anteriors plans. Al voltant del 18% dels nous plans no reduiran les emissions el 2030 en relació amb les previsions anteriors. I el 33% dels plans restants no contenen prou detalls per avaluar-ne l'impacte que produiran respecte a la previsió feta abans. El que evidencia l'informe, doncs, és que entre la projecció i els acords sobre el paper i la realitat hi ha una bretxa enorme.

Per mantenir encara opcions de limitar l'escalfament mundial a 1,5 graus queden vuit anys en què s'haurien de reduir gairebé a la meitat les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Vuit anys per fer plans, posar en marxa polítiques adequades, implementar-les i, finalment, aconseguir les retallades en les emissions. El repte és gegantí i el canvi cultural i econòmic que implica és de proporcions quasi inimaginables. A més de les inversions necessàries, tant al món més ric com als països pobres. I, de moment, l'ajuda econòmica als països amb menys recursos per fer la transició energètica no arriba.