Dues absències que són un mal presagi per a la Cimera de Glasgow
Rússia i la Xina es comprometen a ser neutres en carboni el 2060, però Putin i Xi no viatgen a la COP26
LondresA principis de setmana, en una trobada amb adolescents a Downing Street, el primer ministre britànic, Boris Johnson, va dir que les perspectives d’èxit de la cimera del clima de Glasgow “pengen d’un fil”. “Serà molt i molt dura”, va afegir, comentari que ha repetit amb més èmfasi –"el futur de la civilització està en joc"– en el seu viatge a Roma per a la cimera del G20 d'aquest dissabte. La raó no són les poques credencials verdes del seu govern, tot i la propaganda que en fa.
Els fets despullen les proclames. Perquè quatre dies abans de la inauguració de la COP26, en la presentació del pressupost per al 2022, el ministre d’Hisenda va abaixar els impostos als vols interiors, molt més contaminants que els trens, i va congelar la taxa a la benzina. A més, el govern planeja posar en servei, des d’ara i fins al 2030, 50 noves plantes d’incineració de residus a Anglaterra, plantejament que xoca amb l’objectiu d’emissions per reciclatge el 2035.
Les paraules de Johnson potser estaven més relacionades amb els dubtes creixents al voltant de l'èxit de la cita a causa de l’absència de les jornades de l’1 i 2 de novembre, entre d'altres, del president xinès, Xi Jinping; del rus, Vladímir Putin, i del brasiler, Jair Bolsonaro, tres dels països que, juntament amb els Estats Units, tenen més a dir a l’hora de contribuir a l’objectiu d’emissions zero com més aviat millor. O també per la manca de compromisos concrets, i només diferits en el temps, no tan sols dels gegants esmentats, sinó de l'Aràbia Saudita, un dels grans beneficiaris de la dependència dels combustibles fòssils. O d'Indonèsia.
Però, què suposen les absències? Al cap i a la fi, els líders s’hi estan un parell de dies, escolten els discursos dels homòlegs, fan els seus i abandonen l’escena. La feina de negociació la fan els especialistes de les seves delegacions, que sí que hi seran.
El missatge que envien els grans absents és que, malgrat els seus compromisos verbals, no donen prou importància a la lluita climàtica, cosa que resulta preocupant especialment en el cas de la Xina, el país que més CO2 emet a l'atmosfera. És, doncs, una mala notícia perquè de Glasgow surtin polítiques específiques que permetin implementar o almenys mantenir viu l'Acord de París; i alhora, des del punt de vista diplomàtic, emet un senyal geopolític insolidari: si els líders mundials no cooperen per reduir l’escalfament global, ¿podran fer-ho per abordar les conseqüències econòmiques, polítiques i socials que se'n deriven?
Des del punt de vista simbòlic, hi ha igualment absències ben notòries, com les de les illes-estats del Pacífic –les Marshall, Vanuatu o Fiji–, territoris que pateixen molt més abans que d'altres les conseqüències del canvi climàtic. No hi seran, bàsicament, per por a la pandèmia. N'han restat lliures i no volen córrer riscos. Però si la seva veu directa no se sent a Glasgow, la dels més damnificats no tindrà un altaveu propi, ni la força per fer pressió que han tingut en ocasions anteriors. Van ser precisament aquests petits estats els que van aconseguir introduir el límit d'1,5 ºC en l'últim moment a l'Acord de París, gràcies a una campanya de lobi que va aconseguir sumar grans potències occidentals.
Amb aquest complex escenari diplomàtic, què es pot esperar quan es tanqui la trobada? Hores abans de viatjar a Glasgow, des de casa seva a Nova Delhi, Harjeet Singh, de Climate Action Network, assegurava a l’ARA: “És el moment de mostrar la solidaritat amb la gent que ja pateix els efectes del canvi climàtic, i posar els diners damunt la taula perquè els països pobres facin la necessària transició i hi creguin. Necessitem plans a curt termini, i diners, accions concretes que portin canvis reals”.
Singh tem els compromisos a llarg termini, els grans titulars –neutralitat de carboni el 2060 de Rússia o la Xina; els 100.000 milions de dòlars anuals a partir del 2023–, just el que han promès la Xina, Rússia o l'organització britànica. Johnson, doncs, s'enfronta a un repte diplomàtic gegantí que, inicialment, només havia vist com una mena de circ multipartidista per celebrar la Global Britain post-Brexit i com una forma d'omplir amb la Union Jack els carrers de Glasgow, ciutat independentista escocesa per excel·lència.
