“Recordo que quan tenia 18 anys i vaig acabar l’institut un dia vaig anar a buscar les notes i no eren gaire bones. Eren terribles. Estava amb els meus amics assegut a fora, tots asseguts al sol, i recordo que me’ls vaig mirar i vaig pensar «Som tots tan inútils! Si anéssim a parar a una illa deserta no sabríem ni com menjar-nos els uns als altres!» No teníem cap mena d’habilitat per res, cap de nosaltres. I crec que quan passa això, quan la gent viu amb gent que no té cap habilitat, es crea una relació molt diferent que quan la gent viu amb algú que coneix algú altre que sent que pot fer qualsevol cosa. Continuen sent dues persones que es coneixen, però hi ha una qualitat en la relació molt diferent. O sigui que si dues comunitats o dues economies interactuen i són totes dues completament dependents de comprar-ho tot de tot el món i ja no produeixen absolutament res, la qualitat de la seva interacció és molt diferent de la dels llocs on són més resilients”. La història l’explica Rob Hoskins, educador de permacultura quan fa entendre als directors del documental que dimarts va emetre el Sense ficció com comunicar la importància de transformar la societat per aconseguir un sistema més sostenible. I els directors posen en pràctica els seus consells a Demà. Es tracta d’un viatge a la recerca de solucions per salvar el planeta. Cyril Dion i Mélanie Laurent emprenen un viatge amb els seus amics arreu del món no amb la voluntat d’explicar la tragèdia que se’ns acosta sinó amb el desig d’ensenyar exemples que demostren que la situació es pot capgirar. La responsable del Sense ficció, Montserrat Armengou, definia a l’inici el documental com una “història amable i radical”, i no podia ser més precisa. La producció destil·la l’optimisme, l’harmonia i el bon ritme propi d’un viatge amb amics. Però a la vegada, els plantejaments són radicals, perquè impliquen un canvi de mentalitat que exigeix un cert sacrifici. Aprofundeixen en àmbits com l’agricultura, l’energia, l’economia, l’educació i la democràcia coneixent nous mètodes de treballar, de produir, de conrear, de comercialitzar i de transformar el món. Val a dir, però, que per connectar amb la història es requereix espectadors àvids i predisposats a aquest canvi.
Televisivament és molt reveladora la manera com informen de la Cimera del Clima de Glasgow les televisions públiques i les privades. Mentre que les primeres intenten donar rellevància a l’esdeveniment i conscienciar l’audiència, les privades se n’ocupen amb la mateixa inèrcia i fugacitat periodística que gasten amb qualsevol altre aspecte de l’actualitat. La diferència és prou simptomàtica: des de la necessitat d’una transformació global prioritzant la perspectiva humana i social, o com un negoci. A l’hora de triar, es tracta d’escollir què volem que determini el nostre futur. La televisió també té un paper en tot plegat: pot servir per esperonar o per anestesiar.
