Vistes des de dalt, les persones som colònies de formigues que van amunt i avall amb molts propòsits i despropòsits, la majoria allunyats de la necessitat d’abastir-nos d’aliments per passar l’hivern. L’avorriment està infravalorat. La contemplació és poc productiva. Quan baixem, magnifiquem la nostra presència en un planeta on fa l’efecte que qui més sobra som nosaltres. Però estic convençuda que la naturalesa també té assumida aquesta part, la de la humanitat en tota la seva misèria i en tota la seva esplendor. La de les formigues que es mouen amb rumbs imprecisos que sovint no tenen prou temença del fred. Encara que la natura ens necessiti més aviat poc, la realitat és que som una espècie més. La més egocèntrica, segur. Vam aparèixer quan el teló del món ja s’havia aixecat i vam decidir dirigir les escenes. Però la qüestió, des de fa temps, és com ho hem de fer per viure’ns amb més harmonia, amb les renúncies i els canvis que comporta per a un Primer Món malalt, literalment i metafòricament, i que no necessàriament són sinònims de pèrdua. Al contrari. Sortir despullats del naufragi és l’ocasió per buidar uns armaris que tenim massa plens.
I, mentrestant, l’escenificació d’una organització lamentable ens posa de manifest la mediocritat terrible de qui anomenem líders, com si el lideratge fos l’antònim de la intel·ligència. Fins quan haurem d’assistir a una representació tan grotesca de la realitat com pot arribar a ser una conferència climàtica? Fins on pot arribar a créixer la desconfiança respecte als responsables polítics que, en plena crisi mundial, decideixen que és una bona idea jugar als desitjos de la Fontana di Trevi? Encara que potser seria millor deixar-ho tot en mans de l’atzar que de segons qui, és ofensiu com les reunions dels qui porten el timó són essencialment cíniques i masculines. ¿Com s’atreveixen senyors encorbatats a tocar el crostó a altres senyors encorbatats amb discursos obscens, com si la crisi climàtica fos una qüestió de renyar criatures que han fet una malesa? Quan serem una societat adulta? Quan guardarem l’antropocentrisme al calaix i ens centrarem en actuar de forma precisa i honesta? L’emergència climàtica té a veure amb l’estructura social i amb les desigualtats. Amb la violència estructural. Volem viure 100 anys però ens carreguem el que ha viscut durant segles. El canvi climàtic no és la fi del món perquè la fi del món arribarà sense nosaltres. Només faltaria que tinguéssim aquest poder, per més que tants se’l creguin. Ni tan sols és el nostre final. És el final d’unes comoditats de les quals tampoc tothom gaudeix. El que està en joc és la manera de viure i els privilegis. Arribem al límit amb les mans al cap, amb aquesta tendència a no voler veure el que es veu de lluny. L’angoixa climàtica és un concepte nou per explicar una epidèmia antiga. Som a temps de canviar però sobretot som a temps d’escoltar. Que al final els molins sempre cauen al sud perquè sigui el nord qui s’enriqueixi.
El 1935 l’escriptor italià Dino Buzzati va escriure El secret del Bosc Vell, una faula meravellosa en la qual la naturalesa parla per ser atesa i entesa. Un viatge fascinant per la veu del vent i de les fulles. Per l’obstinació de l’home en la seva pròpia supèrbia. "Els vents van cantar les antigues històries dels gegants, que constituïen la part més bonica del seu repertori. Aquestes històries no les coneixem, però se sap que qui les escoltava s’omplia d’alegria". Coneixem l’alegria, coneixem el nostre repertori més bonic i som a temps de cantar-nos una història nova.
