L’ansietat ecològica d’aquests dies

Les conferències del clima són desconcertants perquè els presidents i primers ministres hi actuen com en el Sí, ministre però al revés. En el món de la comunicació política es fan servir eufemismes per esmorteir la clatellada. En canvi, a la conferència del clima no: els polítics anuncien que l’ésser humà està caminant cap a la seva autodestrucció apocalíptica, així, sense anestèsia i amb cara d’estar molt enfadats.

I esclar, per més que ens haguem passat tota la vida sentint notícies i haguem desenvolupat una gruixuda pell morta sensorial que ens permet sobreviure a base de “tal dia farà un any”, és impossible que una persona mínimament responsable senti un polític a Glasgow afirmar que “ens encaminem cap a la catàstrofe” i no tingui ganes d’esborrar-se d’aquest món. Perquè si sentir-los anticipar sequeres i inundacions ja és dur, veure que continuen amb el business as usual crea una dissonància cognitiva insuperable.

Aquests dies es deuen estar disparant tots els indicadors d’ansietat ecològica perquè la distància entre el que s’explica i la nostra capacitat de solució individual és sideral. La incertesa que creen les informacions dels experts i les valoracions dels polítics deuen estar passant una factura emocional que els governs farien bé de començar a tractar, sobretot entre els més joves.

Perquè no vull ni pensar que totes les catàstrofes que els líders polítics mundials estan profetitzant aquests dies són, en realitat, eufemismes per anar-nos fent entrar en una veritat que encara és més dura que la que ens estan pintant.