La capacitat de capturar CO₂ dels ecosistemes mediterranis està en risc

BarcelonaEls boscos i altres àrees naturals són, d'alguna manera, aliats en la lluita contra la crisi climàtica gràcies al seu rol de segrestadors de CO₂. Es calcula que, globalment, capturen el 30% de totes les emissions que es generen, i la xifra de tones creix des de fa algunes dècades a escala planetària. Si es baixa al detall, però, l'evolució no és tan positiva i es detecten grans zones, com la mateixa regió mediterrània, on la capacitat de segrestar carboni presenta alts i baixos, una situació que ha alertat els científics.

Les oscil·lacions –depenent dels anys– comporten un "risc de desestabilització" que pot conduir els ecosistemes a entrar en espirals negatives i tenir canvis bruscos, segons recull l'estudi científic del CREAF i la Universitat d'Anvers, a Bèlgica, publicat a la revista Nature aquesta setmana. "Per exemple, en els ecosistemes mediterranis podríem veure boscos que passen a ser matollars sense capacitat per tornar a la forma original de bosc", explica l'investigador del CREAF i primer autor de l'estudi, Marcos Fernández.

La desestabilització no es detecta només a la conca del Mediterrani, sinó que el treball –que analitza l'evolució dels ecosistemes del planeta entre el 1981 i el 2018– identifica altres àrees crítiques com la zona est d'Àfrica oriental, les costes occidentals de Nord-amèrica, l'Índia, el Pakistan i el Sud-est Asiàtic. "Si un any no es captura gaire CO₂ no passa res, però si això es torna una tònica i la capacitat de segrest disminueix, ens obligaria a fer més esforços per mitigar el canvi climàtic", afegeix l'expert en declaracions a l'ARA.

A banda d'aquesta variabilitat a l'hora de segrestar carboni, totes les àrees que l'estudi identifica com a poc estables tenen un altre tret en comú: uns ecosistemes amb el que s'anomena molta memòria. Contràriament al que es pot intuir, aquesta característica multiplica el risc perquè fa que l'ecosistema recordi i reprodueixi trets de l'any anterior: "Un any amb molta captura de CO₂ va seguit d'un any tant o més bo, però passa igual en negatiu i els anys dolents van seguits d'anys encara més dolents", resumeix Fernández.

El mapa de grans regions que dibuixa l'estudi confirma que allà on el segrest de carboni corre més risc de desestabilitzar-se és en zones que tenen menys boscos, més conreus, són més càlides i han patit augments més grans en la variabilitat de la temperatura. Dit d'una altra manera, el treball relaciona la inestabilitat dels ecosistemes per capturar emissions amb el fet que un territori hagi experimentat episodis extrems més recurrents, ja sigui onades de calor o de fred.

L'autor de l'estudi subratlla que aquí entra en joc "la resiliència" del mateix ecosistema, "la capacitat de tornar a l'estat previ després de cada pertorbació". Com ja s'ha mencionat, els sistemes menys estables també són els que tenen més memòria i, per tant, triguen més a oblidar el trauma que pot suposar una llarga onada de calor, per exemple.

Els investigadors constaten que una zona com la conca mediterrània, amb més risc de desestabilitzar-se, ha vist limitada la seva capacitat de segrestar CO₂ en el període de 37 anys estudiat. Per contra, altres zones del món que han demostrat ser menys variables, com el centre o el nord d'Europa o l'Amazones, han augmentat de manera clara la seva capacitat de capturar emissions.

"Poder predir el cicle del carboni és clau en la lluita contra el canvi climàtic", apunta el també autor de l'estudi i investigador del CREAF Jordi Sardans. Tot i reconèixer que encara no se sap si els canvis abruptes portaran canvis en el clima o en la capacitat de les plantes de segrestar carboni, recalca que una "potencial desestabilització de grans zones de la biosfera" complicaria encara més les prediccions científiques.