Cori Calero: “El canvi climàtic ho engloba tot: també és un tema social, de diversitat i de gènere”

Quan llegeixes Si el cel es tornés vermell et sembla estar sentint l’accent lleidatà amb què Cori Calero fa quinze anys que explica temes mediambientals a TV3. Amb un estil directe i personal, el llibre fa comprensibles conceptes i dades científiques que expliquen els impactes presents i futurs de la crisi climàtica. Unes dades que Calero confessa que li fan venir “malsons” i l’angoixen encara més des que és mare. Per sort –també per al seu fill de quatre anys–, els científics amb qui parla encara li donen, diu, “un bri d’esperança”.

Per què aquest títol?

— Una de les meves inquietuds és per què, si el problema és tan greu, no hi fem res o no prou. Un factor és que es veu llunyà en l’espai i el temps, tot i que no és cert, però en part és perquè no el pots tocar, veure ni sentir. El canvi climàtic és inodor, incolor i insípid, i això el fa massa abstracte. Per això vaig buscar un símil de ciència-ficció: imagina’t que et despertes i el cel és tot vermell i es queda així sempre. Reaccionaries?

I també està passant aquí i ara.

— Hi ha dades aclaparadores i incontestables, i moltes venen del mateix servei meteorològic català. L'estem patint ja aquí, però encara em trobo, cada cop que faig un vídeo, haters a les xarxes dient que m’invento la relació d’un fet amb el canvi climàtic, quan no ho dic jo, jo només dic el que diuen els científics. Hi ha una gran resistència i té a veure amb el fet que vivim en una societat acomodada: si tens calor poses l’aire condicionat. Però per als qui treballen a l’exterior, a la construcció o a l’agricultura, les onades de calor són cada cop més devastadores: parlem de persones que moren! Al Mediterrani sempre hem tingut sequeres, però no tantes, i ara en tindrem més i més intenses. I sempre hi ha hagut pluges torrencials, però no tantes, ni de tants dies ni tan intenses com el Gloria.

Et costa menys parlar d’aquests temes al Telenotícies, últimament?

— Costa menys des que va irrompre en escena Fridays for Future. Sé que no els agradarà la paraula, però hi ha un efecte de màrqueting: la joventut ven. Però té molt de valor el que han fet, veure’ls tan implicats en la lluita impressiona. Han aconseguit en poc temps el que molts científics no havien aconseguit en molts anys.

Ho devem a Greta Thunberg?

— Ja hi havia manifestacions abans d’ella, ella s’hi va inspirar, i després va inspirar molts altres en un efecte en cadena. Però deveu haver notat que últimament està una mica amagada i ho entenc. Hi ha molts poders que, en lloc d’anar a tombar-la, la van convertir en una celebrity, com amb el famós vaixell, i no és casual. Va ser una estratègia orquestrada per invisibilitzar el problema. I ella ho sap.

Per això al llibre dones la veu a científics i activistes, però tu a més els preguntes com ho viuen personalment. Tenen por?

— Els científics sempre m’han meravellat perquè fan la feina més altruista i t’expliquen coses molt dures de la manera més suau. Però quan entres en el tema personal t’adones que també trontollen per dins. Un dels reptes del meu llibre era ensenyar el jo dels científics: ¿la gent que troba evidències tan terrorífiques, com ho viu? I el que em sobta és que ho viuen amb esperança. Vaig saber de científics internacionals que han arribat a patir depressió i ansietat lligada al canvi climàtic. Afortunadament, als que jo he entrevistat no els passa i, al contrari, són optimistes respecte al fet que la seva feina portarà canvis.

Perquè tenim temps de canviar?

— Sí, ja tenim molt assumit que la línia vermella dels 1,5 ºC la passarem, però es poden fer moltes coses per evitar que continuï pujant. Es tendeix a dir: “Com que és tan greu, no s’hi pot fer res”. I són excuses. Sí que es poden fer coses, com reduir la bogeria consumista i prescindir de tot allò que realment no necessitem. És possible. Fa poc es vivia amb molt menys i es vivia bé. Però és un esforç que ha de ser col·lectiu i global, dels governs, de la indústria i d’un mateix, de tothom.

Buscant el jo dels científics, la investigadora Carme Llasat t’acaba explicant coses impactants sobre abús de poder i fins i tot assetjament sexual.

— He anat descobrint a poc a poc que el canvi climàtic ho engloba tot, és [un tema] ambiental, industrial, social, de salut, de diversitat i de gènere. I el problema de la discriminació de les dones científiques influeix en els estudis de canvi climàtic. Però el testimoni de la Carme em va deixar feta pols. Ho podies intuir, perquè encara costa trobar dones científiques, sobretot en càrrecs de direcció, però no t’imagines coses tan desagradables. I no sé fins a quin punt ella és conscient del valor que té dir-ho, perquè després de l’entrevista he sabut altres casos de dones científiques que han passat pel mateix i no ho expliquen. I si no surt a la llum és més difícil combatre-ho. Per això li agraeixo molt que hagi escollit explicar-ho en aquest llibre.

La Yayo Herrero et diu al llibre que la lluita climàtica és femenina. Per què?

— Sí, Llasat també té la seva pròpia teoria sobre el tema i diu que les dones tenen una sensibilitat diferent pel tema climàtic, que les fa més proclius a l’acció. També les dones pateixen més els efectes del canvi climàtic. I, de fet, la lluita climàtica està molt lligada al moviment 8-M. És curiós i no acabo de trobar-hi una explicació. Si faig una segona part del llibre, buscaré algun sociòleg o psicòleg per analitzar-ho.