Cants engabiats: maltractament o tradició?

BarcelonaHi ha un altre tipus de competició, que escapa dels focus, però que com qualsevol torneig aixeca passions. Se’n fan proves durant tot l’any, però els campionats oficials comencen amb l’arribada de la primavera i acaben amb les altes temperatures de l’estiu. A Catalunya agrupa tres modalitats -resistència, rapidesa i sonoritat- i hi participen 5.000 federats de 150 societats repartides per tot el territori. El protagonisme indiscutible, però, se l’emporten éssers vius que no saben que hi participen: quatre espècies d’ocells fringíl·lids (cadernera, verdum, passerell i pinsà) que, per atreure femelles, exhibeixen un concert sonor que enamora l’oïda i, en el millor dels casos, aconsegueix ensordir el cant dels seus competidors.

“Portem anys sense poder capturar i l’estoc d’ocells que tenim és una miqueta gran. Necessitem renovar-lo amb ocells joves per poder formar-los per als concursos de cant”, exposa el president de la Federació Catalana de Caça, Paco Piera, ocellaire declarat. Piera ha organitzat per a l’ARA un simulacre de concurs a la societat ocellaire La Guixa de Vic, després que el Govern hagi aprovat aquest any una nova llei que els permetrà capturar prop de 130.000 ocells fins al 2018, amb la intenció que siguin capaços de fer-los criar en captivitat. Els ocellaires en recelen, perquè són “espècies salvatges” que no fan niu fàcilment dins d’una gàbia, i demanen més permisos perquè, a parer seu, la limitació d’una activitat que fa més de 200 anys que practiquen només pot ser atribuïble a una decisió política presa “per por, per falta d’informació o per deixadesa”.

Enfront d’unes societats cada cop més envellides i amb menys aficionats, les entitats ecologistes clamen contra el que consideren una brutalitat i, gairebé, un atemptat a la natura. Les postures són irreconciliables, i la regulació de les administracions no en pot satisfer cap de les dues, malgrat que les quotes anuals de captura no superin l’1% de la mortalitat natural.

Regulació restrictiva

La nova llei del Govern obliga els ocellaires a estar acreditats, utilitzar un mètode concret de captura, anellar les seves aus i no superar un nombre d’exemplars. Ells argumenten que no fan “res de dolent”, que quan agafen un ocell que no canta el deixen anar, i insisteixen que els cuiden amb passió. No és estrany veure’ls passejar amunt i avall amb les seves gàbies, com si fossin farcells, camí dels locals on es reuneixen. Allà aconsegueixen que els ocells “s’amanyaguin” i s’acostumin a la presència humana per cantar millor, com si fos un entrenament preparatori per a la competició, segons explica el propietari de La Guixa i delegat de la federació, Ramon Donadeu. Ell demana als ecologistes que, en comptes de criticar-los, els facin costat per demanar un canvi en els conreus que reverteixi la caiguda de les poblacions de cadernera, verdum i passerell, amb més plantacions de gira-sol i mill. “Com més menjar, més ocells. Som els primers a qui interessa que les poblacions no disminueixin”, afegeix.

La presidenta de Depana, Marta Gumà, que és al darrere de les denúncies a Brussel·les, argumenta que és una afició retrògrada i cruel. “Si realment estimen els ocells i en valoren el cant, que s’acostin a la natura. En lloc d’engabiar ocells, que plantin arbres”, rebla. Gumà no entén que la Generalitat autoritzi captures, quan hauria de vetllar pel bon estat de la natura, en lloc d’emparar que una persona pugui “arrabassar” un ocell petit del seu hàbitat per tancar-lo en una gàbia diminuta. A més, qüestiona una activitat masculinitzada en què sembla que l’homenia del participant depengui de la virilitat del seu ocell i de la seva capacitat per cantar, i es queixa perquè les autoritats fan molt poc per aturar el que considera un mercadeig il·legal. De fet, ho compara amb les corrides de toros, també una tradició arreladíssima que movia quantitats ingents de diners fins que es van prohibir.

Compravenda d’ocells

Els ocellaires neguen que facin negoci amb les aus. De fet, asseguren que ells el que volen és tenir un ocell que guanyi concursos, i, per tant, no vendrien un campió. Les dades dels Agents Rurals ho qüestionen, ja que cada any s’interposen prop d’un centenar de denúncies contra persones que no respecten la normativa o que tenen els ocells en condicions higièniques deficients. Els concursos, però, no mouen diners, i els premis es redueixen a comestibles, ampolles de vi i trofeus.

L’última regulació reconeix que els concursos oficials de cant d’ocells són una “activitat tradicional”, però que cal fer-la compatible amb la conservació de les espècies. Per això, i en línia amb la legislació europea, accepta que puguin capturar-se’n “petites quantitats”, sempre que s’avanci en l’objectiu d’aconseguir-ne la reproducció. Malgrat que tres de les quatre espècies estan considerades com a vulnerables, no estan amenaçades. Ho recorda el departament d’Agricultura i Medi Natural, que també assegura que Catalunya compta amb un règim de protecció suplementari.

Però d’on ve aquesta afició per capturar ocells i fer-los cantar? L’explicació potser és força mundana i la dóna, amb una certa vergonya, Rafael Pérez. Soci de La Guixa, amb 82 anys, ho resumeix amb dues paraules: “La gana”. Tot i que conserva l’afició, fa anys que ja no surt al camp a buscar ocells, però recorda quan va començar a fer-ho, als anys 40: hi anava “per poder menjar”. “Després ens vam aficionar a engabiar ocells i anar a concursos, però primer va ser la gana”, admet entre les cares d’aprovació dels seus companys.