Com el càncer de mama elimina el desig (i gairebé no s'explica)
La pèrdua de libido, el vaginisme o la incapacitat de lubricar són alguns dels efectes invisibilitzats de la teràpia oncològica
BarcelonaQuan Rebecca Stewart va començar la quimioteràpia per combatre el càncer de mama no sabia que el seu desig sexual gairebé desapareixeria al cap de tres mesos, que seria incapaç de lubricar-se o que la seva vagina es contrauria fins al punt de no poder gaudir del sexe amb penetració. "Era com si el meu cos s'hagués tancat en banda al sexe tot i que el meu cap el volgués. No sabia si allò era normal ni si tornaria a ser la d'abans", diu. Durant les primeres sessions del tractament, que va acabar allargant-se sis mesos, la seva oncòloga va preparar-la per a la pèrdua de cabell i les nàusees, però a la Rebecca, que aleshores tenia 29 anys, ningú va dir-li que la seva sexualitat se'n ressentiria tant. Tampoc a la Marta, que tenia 48 anys quan van diagnosticar-li un tumor a la mama. La seva libido va caure en picat i rebutjava frontalment la idea de tenir sexe després d'iniciar el tractament. "A la consulta ningú ho va mencionar. No va ser fins que em van derivar al psicòleg, perquè les meves relacions socials s'havien vist molt afectades, que també vam abordar els efectes de la teràpia en la meva vida sexual", recorda.
Totes les dones que reben un tractament contra el càncer de mama, sigui quimioteràpia o teràpia hormonal, experimenten canvis biològics i físics, però també emocionals, que els fan perdre el desig sexual o els fan impossible tenir una vida sexual activa i plaent. Aquests tractaments redueixen l'estímul estrogènic i, a la pràctica, provoquen la retirada precoç de la regla. "La dona entra en una fase de menopausa: li marxa la regla, té fogots, sequedat vaginal, baixada de la libido i pèrdua de l'elasticitat vaginal. El sexe fa mal", explica Sònia Servitja, cap de secció del servei d'oncologia mèdica de l'Hospital del Mar. I tot plegat té un denominador comú: els fàrmacs que curen el càncer arrasen amb molt més que les cèl·lules canceroses.
Aquests problemes els pateixen el 99% de les pacients, però gairebé mai se les informa amb antelació des dels serveis mèdics. Els efectes secundaris sexuals causats pels tractaments contra el càncer tampoc no s'inclouen en la documentació que se'ls fa arribar, tot i que se suposa que ha de preparar-les per comprendre què poden esperar des que inicien la teràpia i com poden actuar en conseqüència. Per desconeixement o per falta de suport professional, doncs, moltes dones els acaben normalitzant o assumint com a irreversibles. "Els professionals hauríem de ser els primers a formar-nos i informar-nos al respecte per poder traslladar tota la informació sobre la seva salut. Igual que els recomanem prendre Primperan per als vòmits, també els hem de poder derivar amb especialistes, com sexòlegs, que les puguin ajudar amb els problemes sobrevinguts que tenen a veure amb la seva sexualitat", diu Servitja.
Biaix de gènere
La Marta creu que el problema és el biaix de gènere de la societat, que també influeix en l'autopercepció que poden tenir les dones sobre el sexe o la importància que se'ls ha inculcat que han de donar-li. "Socialment es pressuposa que el sexe d'una dona és secundari", afirma. Ella mateixa en un primer moment en defugia: creia que no era important, si ho comparava amb el diagnòstic. "Va ser un cop molt traumàtic que em va provocar depressió. Però quan estava més animada perquè el tractament anava bé i jo avançava, vaig voler recuperar aspectes de la meva vida que havien quedat relegats, com el sexe, i vaig adonar-me que havia de buscar-me-les per generar situacions de benestar i salut sexual", diu.
Per a la Rebecca, homes i dones no reben un tracte equitatiu en situacions similars. "Quan un home es visita a l’uròleg per un càncer de pròstata rep Viagra i a les consultes se’ls parla de sexualitat, o de com pot afectar el tractament a les seves ereccions. A les dones no", denuncia la britànica, que assegura que el missatge que s'envia és que la sexualitat de la dona és secundària o directament inexistent. "És impensable que un home no experimenti una erecció, però és indiferent que la dona no pugui arribar a l’orgasme o ni tan sols pugui masturbar-se", reivindica.
Davant d'això, la Rebecca, que és guionista i directora de cinema eròtic feminista per a la productora d'Erika Lust, es va plantar: va gravar un curtmetratge eròtic que tracta l’impacte del tractament contra el càncer de mama en la sexualitat femenina. Anomenat Wash me, explica la seva història personal com a pacient i el procés cap a la recuperació de la malaltia. "Amb aquest curt volia conscienciar i iniciar una conversa. Que les dones que passin per una situació com la meva parlin amb el seu entorn, les seves parelles i els seus metges", explica. La pel·lícula es pot mirar de franc aquí i, per cada entrada a l'enllaç, es donarà un euro per al càncer de mama a l'Hospital de la Mar.
Eina de reconnexió
Servitja defensa que l'arrel del problema és que la sexualitat femenina continua sent un tabú, sobretot entre dones més grans, que per vergonya, desconeixement o, fins i tot, ideologia ni tan sols es plantegen que el sexe formi part de la seva salut. "La societat és masclista i el plaer de la dona i la seva salut sexual s'han invisibilitzat sempre", lamenta. “Falta normalitzar la sexualitat, entendre-la com una part més de les relacions humanes i com una dimensió a la qual no s’ha de renunciar pel fet d'estar passant o haver passat per un procés oncològic”, coincideix la psicooncòloga i oncosexòloga Rosanna Mirapeix.
La Rebecca també fa servir la paraula tabú. "Crec que les dones amb càncer de mama ens enfrontem a un triple tabú: les dones no parlen de sexualitat, les dones no parlen de sexualitat femenina i les dones no parlen de sexualitat si estan malaltes". En això últim, apunta, també s'amaga la idea perversa que un pacient només s’ha de preocupar per sobreviure, però no de viure o de fer-ho amb qualitat de vida.
El sexe no és només una manera de divertir-se, sinó que també és una eina d'empoderament, d'augment de l'autoestima i de reconnexió amb un mateix després d'haver viscut un episodi tan angoixant com la superació d'un càncer, subratllen les expertes. "Jo hi havia dies que pensava que el meu cos em fallava, que anava en contra meva, i l’odiava perquè em feia passar hores a l’hospital –recorda la Rebecca–, però el sexe i la sexualitat m'ajudaven a recordar-me a mi mateixa que seguia viva i que el meu cos podia donar-me plaer, no només patiment".
La solució màgica per recuperar la libido o fer més plaent el sexe no existeix, però sí que hi ha recursos per millorar el sexe i aprendre a gaudir-ne, com ara l’ús de gels lubricants, els dilatadors i els exercicis de Kegel, així com la teràpia psicològica i emocional. I sobretot, molta paciència amb un mateix i molta comunicació amb les parelles sexuals.
En cas que hi hagi falta de desig o es pateixin alguns problemes com el dolor en el moment del coit o la falta de desig, la psicooncòloga i oncosexòloga Rosanna Mirapeix assegura que és possible arribar a l’orgasme. Per començar, recomana, s’haurien d’evitar aquelles pràctiques que, d’entrada, se sap que produeixen dolor. “Si saps que quan et penetrin et faran mal, no només no podràs gaudir del moment, perquè no et podràs deixar anar al plaer, sinó que és molt probable que el teu cervell doni a la teva vagina l’ordre que es tanqui i tot sigui més complicat”, explica.
En aquest sentit, diu, la comunicació amb la parella és bàsica. “Hem de saber i compartir les nostres preocupacions, temors i preferències sexuals. I sobretot no siguem reduccionistes: el sexe no és només la penetració, hem d'aprendre a gaudir d’altres maneres”, diu. Amb tot, Mirapeix matisa que això no vol dir que s’hagi de renunciar al coit, sinó que es pot anar introduint a poc a poc i sense presses. “Tot plegat implica molta voluntat per part de la pacient, sobretot per recuperar la libido. No és gens fàcil, i el fracàs terapèutic és força alt”, adverteix.
