La Cañada Real, l’assentament irregular més gran d’Europa que resisteix a les fosques

MadridÉs gairebé l'hora de dinar i aviat arribaran de l'escola els cinc fills de la Hind. "Ara els prepararé el menjar", apunta, però no ho podrà fer en condicions dignes perquè no té llum a casa o, si en té, és en moments puntuals. Ella és una de les veïnes del sector V de la Cañada Real, un assentament irregular situat només a 14 km de la Puerta del Sol de Madrid, considerat dels més grans d'Europa. Per cuinar –compra el que necessita per al dia a dia perquè no se li faci malbé– utilitza un fogonet i una bombona de gas butà, la mateixa que fa servir per escalfar la casa. "Tot i que és perillós, és l'únic que tinc. A vegades quan l'estufa està encesa ens maregem i tenim veïns que s'han intoxicat", explica.

La situació que està vivint la Hind no és ni puntual ni única. Des de fa quatre mesos és la que viuen els veïns dels sectors V i VI de la Cañada Real. Aquest últim sector, de fet, no ha recuperat la llum en cap moment. Les Nacions Unides, que en altres ocasions han denunciat la situació “d’emergència humanitària” de l’assentament, van emetre un comunicat el 22 de desembre demanant al govern espanyol “restablir immediatament l’electricitat a les llars afectades”. Són 4.500 persones, 1.800 de les quals són menors de 18 anys, les que pateixen aquestes condicions, les quals el temporal Gloria i l’onada de fred del mes de gener han empitjorat: “He passat tant de fred que crec que no tinc ni ànima”, lamenta la Hind. Els estralls del temporal encara es palpen al barri. Les teulades d’algunes barraques del sector VI van caure i encara estan per col·locar.

Aquesta mare de família fa dotze anys que viu a la Cañada i assegura que l’hivern ha sigut “un infern”. Va haver de portar els seus fills a l’hospital. "No van ser els únics als quals els van sortir molts penellons a les mans”, diu. Malgrat que la higiene hauria de ser el pal de paller enmig de la pandèmia del coronavirus, una dutxa diària amb aigua calenta “és impensable”, denuncien els veïns. “Escalfant una olla. Així he banyat el meu fill. Ell tremolant i jo plorant. Però què he de fer?”, diu la Hind. “Clar que ens posem malalts”, assegura la Tamara, una altra veïna de tota la vida del sector V que també utilitza gas. “T’asseguro que sense les estufes [de gas butà] algun dels nostres fills hauria sortit mort”, assegura.

Des del primer tall elèctric, el bufet d'advocats CAES ha interposat a través dels veïns dues denúncies contra la Comunitat de Madrid i l’empresa subministradora, Naturgy. Sobre la primera el jutjat ja ha obert diligències. La segona la van presentar al mes de gener, després de la mort d’un veí del sector VI. “Un home de 74 anys que estava bé de salut, sense patologies prèvies i que es va començar a trobar malament al cap d’unes setmanes de quedar-se sense llum”, explica l’advocat del CAES, Carlos Castillo, a l’ARA. La denúncia és per un delicte de prevaricació i també per denegació del deure d’auxili. “Estem a l’espera que s’obrin diligències prèvies”, afegeix. La primera denúncia s’ha ampliat després que els advocats i els veïns tinguessin constància d’una “possible modificació de la potència de la xarxa elèctrica” per part de Naturgy. L’empresa nega que hagin modificat el sistema i assegura que tot prové “de connexions irregulars que sobrecarreguen la xarxa”, expliquen a l’ARA fonts de l’empresa, que ho vinculen a plantacions de marihuana. Sigui com sigui, administracions i empresa es passen la pilota. L’última apunta que cal localitzar els punts que produeixen més càrrega elèctrica, mentre que la Comunitat de Madrid demana a la Delegació del govern que autoritzi l’entrada de l’exèrcit i un pla de xoc. Les “solucions” puntuals han sigut estufes de gas i reallotjaments que la majoria de veïns han rebutjat. “On ens reallotjaran? En un lloc lluny d’aquí? No hi tinc confiança. Que ens posin llum”, exclama la Hind.

La falta de subministrament elèctric no és l’únic problema. No tot el sector VI està asfaltat i al sector V la carretera tampoc és bona. “Està ple de fang. Per anar a l’escola sempre hem d’agafar dues sabates i un drap per netejar-les abans d’entrar”, explica la Hind. A la inexistència de condicions dignes i infraestructures s’hi afegeix l’estigma. “Busques feina i quan veuen al DNI que vius a la Cañada Real et tracten d’una altra manera. Et miren diferent”.

40 anys després la solució no arriba

La Cañada Real es va començar a aixecar el 1978. Avui són 16 km d’assentament –per això implica tres ajuntaments de Madrid– dividits en sis sectors on viuen unes 8.000 persones. Els veïns i les entitats socials del barri denuncien que fa anys que les administracions públiques giren l’esquena al que s’ha convertit en un laberint de cables –sobretot al sector VI– per aconseguir llum, un conglomerat de cases i barraques construïdes amb materials inestables i un niu de pobresa crònica. “Ha sigut una deixadesa històrica”, apunta el rector de l’església del sector VI i membre de l’equip de mediació, Agustín Rodríguez, a l’ARA. Ara bé, tot canvia a partir dels 2000, quan comencen els expedients urbanístics i els enderrocs.

L’Agustín explica que la capital creixia, però que no hi va haver cap problema amb la Cañada “fins que Madrid va començar a créixer per l’est". "De cop el barri va aparèixer com una cosa que no hauria de ser-hi i la primera reacció va ser que tot havia d’anar fora”, apunta. “No tinc proves que fos un pla escrit, però les dues coses coincideixen amb el temps i et preguntes «Per què ara sí? Per què ara interessa la Cañada?»”. De fet, en aquests moments hi ha fins a tres projectes urbanístics paralitzats i per desenvolupar que limiten amb la zona: Berrocales, Ahijones i el Cañaveral. La idea de fer desaparèixer la Cañada va fer aigües i l’últim intent per buscar una solució va ser el Pacte Regional per la Cañada firmat per part de les administracions el 2017, que inclou elaborar una estratègia per reallotjar part de la població i “garantir un adequat subministrament de l’energia elèctrica”, un fet que no es compleix, denuncia Castillo. L’Agustín creu que era un bon pacte, però el canvi de color polític a l’Ajuntament l’any 2019, sumat a la pandèmia, l’ha paralitzat. A més, creu que les intencions quedaran en paper mullat si no es va més enllà. “La Cañada té un problema que tenen moltes zones més on viuen persones en exclusió i pobresa severa, i és que el món no està pensat per a elles. És un espai que no preveu la dotació habitacional i que, per tant, no té cèdules d’habitabilitat i no pot tenir comptadors, som ximples o què?”, exclama, i afegeix que “al final la llei s’acaba convertint en una trampa mortal". "Les administracions han de ser capaces de dir: «me la jugo». El que està en joc és un valor molt més alt que el compliment de la legalitat, és la vida de les persones”. La regularització de l’assentament és una de les alternatives que demanen les persones afectades. De moment, no ha arribat. La Cañada és una assignatura pendent sense solució.