La cal·ligrafia: un aprenentatge necessari o una pèrdua de temps?

Barcelona“Com ho escric, en lletra lligada o en lletra de pal?” Aquesta pregunta que fan la majoria de nens quan aprenen a escriure es deixarà de sentir a les escoles de Finlàndia. El ministeri d’Educació del país escandinau ha decidit eliminar del seu programa educatiu obligatori la cal·ligrafia tradicional -la coneguda com a lletra lligada- a partir del curs 2016-2017. El temps que ara destina a “l’art d’escriure les lletres d’un alfabet de manera artificiosa” el dedicarà, entre altres exercicis, a aprendre a escriure en ordinador i a mà, però amb lletra de pal (separada). La mesura ha obert el debat de com s’ha d’ensenyar a escriure. De fet, a Finlàndia, que és el gran referent educatiu a nivell europeu i on sempre es vol emmirallar Catalunya, la iniciativa ja té detractors i defensors. I a Catalunya, què en pensen docents i pedagogs?

Les directrius del departament d’Ensenyament són clares: “Recomanem que s’aprengui la lletra de pal i després es passi a la lletra lligada”, explica el secretari de polítiques educatives del departament d’Ensenyament, Joan Mateo. La lletra lligada, a banda del vessant estètic, té diversos avantatges pedagògics. “Es treballa la psicomotricitat fina (la gimnàstica seria la psicomotricitat gruixuda), la fixació de conceptes i la de lletres en el marc d’un espai”, detalla Mateo. Ara bé, la conselleria d’Irene Rigau deixa clar que qui té l’última paraula sobre quin tipus d’escriptura s’ha d’ensenyar en una escola és el mateix centre educatiu. “Si només vol centrar-se en la lletra de pal ho pot fer sempre que el seu projecte educatiu compensi el treball de la psicomotricitat fina amb altres exercicis, com per exemple fer servir plastilina”, puntualitza Mateo. L’altre aspecte clau a tenir en compte a l’hora d’ensenyar l’escriptura és l’entrada de la tecnologia a l’aula. El departament d’Ensenyament ja ha fixat les competències digitals que han d’assolir els alumnes i actualment està elaborant, amb la col·laboració de les universitats, els coneixements que han de tenir els docents en aquesta competència. En un futur, doncs, ¿Catalunya podria adaptar el model de Finlàndia? “S’ha de fer un seguiment dels resultats que obtenen. Si funciona es podria incorporar”, diu Mateo.

Repetitiu i mecànic

La docent i membre de l’executiva de l’Associació de Mestres Rosa Sensat Maria Vinuesa qüestiona els avantatges pedagògics de la lletra lligada i avala el nou model educatiu finlandès. “No aporta res en l’aprenentatge de l’escriptura tenir nens asseguts durant hores fent exercicis de cal·ligrafia, perquè és repetitiu i mecànic”, denuncia la mestra. En la dècada dels vuitanta el debat ja es va posar sobre la taula i va provocar que algunes escoles catalanes acabessin eliminant dels seus projectes educatius aquest tipus d’escriptura. “El que és important és que els nens es llancin a escriure i no el tipus de lletra que fan”, insisteix. Coincideix amb el secretari de polítiques educatives d’Ensenyament que la irrupció de les noves tecnologies a l’aula condiciona l’aprenentatge de l’escriptura: “En aquests moments cada cop s’escriu menys de manera manuscrita perquè s’utilitzen altres mitjans, cosa que fa que els nens hagin d’aprendre altres tècniques i estratègies”. Tal com preveu el nou sistema educatiu finlandès, Vinuesa es mostra partidària d’invertir el temps que es dedica a la controvertida lletra lligada a altres aprenentatges “necessaris” a les escoles catalanes, com ara l’expressió emocional dels infants. “Hi ha un dèficit. Per això quan surt una persona que expressa les seves idees de manera clara, com el líder de Podem, arrossega masses”, apunta.

El sociòleg de l’educació Jaap Dronkers defensa que la clau de l’èxit acadèmic dels nens orientals -també els que emigren-és la capacitat intel·lectual i psicomotriu que adquireixen amb el domini dels ideogrames, perquè requereixen una elevada concentració. Partint d’aquesta premissa, el pedagog Gregorio Luri creu que és un error eliminar la cal·ligrafia de les escoles. “És important que la nostra lletra sigui intel·ligible per a tothom”, matisa. Alhora alerta que és un error comparar el sistema educatiu de Catalunya amb el de Finlàndia. Entre altres diferències, els alumnes finlandesos comencen l’escola als set anys i a Catalunya als tres. “Quan s’escolaritzen ja saben escriure i llegir. Fan un exercici previ a casa que aquí no fem”, puntualitza. Davant d’aquests desequilibris adverteix: “En qüestions educatives, el que copia un model d’un altre país s’equivoca, perquè el context de cada territori és molt heterogeni”. Luri és partidari de fer un estudi en l’àmbit català i decidir en funció dels resultats l’aprenentatge de l’escriptura: “El que hem de fer és copiar la situació autoavaluadora, no el sistema, perquè si no els funciona, ells el corregiran”.

Segons el coordinador del grau d’educació infantil de Blanquerna-URL i especialista en tecnologia de l’educació, Miquel Àngel Prats, els alumnes “inverteixen” massa hores fent cal·ligrafia. “Cal dedicar més temps a la gestió de les emocions i a l’expressió corporal i oral”, adverteix. Prats és partidari de “mirar” les polítiques educatives d’altres països però discrepa d’agafar un model i “transferir-lo”: “S’ha de fer una reflexió profunda d’on s’ha d’invertir el temps en educació infantil i plantejar quina presència tecnològica ha de tenir el model educatiu català”. En aquest debat hi ha dos elements clau: el lideratge de l’equip directiu i el del pedagògic. Segons Prats, el primer ha de teixir el “full de ruta” i el segon, a banda de tenir els coneixements, ha de ser un gran comunicador i orientador perquè és l’únic que coneix la particularitat de cada alumne. “¿Cal que els nens a P-5 facin lectura i escriptura o és una destresa que es pot allargar en el temps?”, es pregunta. El debat segueix obert.