“Cal evitar la por col·lectiva”

Barcelona“Quan hi ha un acte terrorista, no només queden afectades les víctimes i els familiars de les víctimes, també els supervivents que han presenciat els fets, els professionals que aquests dies els tractaran -com ara els cossos de policia i els serveis d’emergència mèdica- i totes les persones que hem estat exposades a l’atac a través dels mitjans de comunicació, la televisió i Twitter. Estem afectats i hem de passar un dol. És el que es coneix com a dol social”, diu Alba Payàs Puigarnau, psicoterapeuta, responsable de la unitat de dol de l’Institut IPIR, a Barcelona, i directora del màster en intervenció en dol de la UB. Segons l’experta, hi ha diverses emocions fortes que podem sentir com a col·lectiu: la pèrdua de seguretat, deixem de pensar que l’espai en el qual vivim és un espai segur; la pena, sentim empatia per les famílies; la ràbia contra els nostres suposats enemics, i la por col·lectiva, que, segons Payàs, cal evitar perquè és el que ens pot causar més problemes.

El més important per evitar caure en la por és fomentar i reforçar el vincle de la comunitat. “Actes com el minut de silenci de divendres, de condol, o manifestacions fan que no ens sentim tan sols, i ens uneixen a tots com a col·lectiu, fomenta que siguem més resilients”, opina Payàs. “La gent necessita sentir que hi ha un tret identificatiu en el col·lectiu. En el cas de Barcelona, sembla que ha sigut la mateixa ciutat, amb missatges com «Barcelona és forta, tirarà endavant». Als Estats Units, per exemple, el tret identificatiu és el sentiment patriòtic i per això en moments així es veuen moltes banderes”, explica la psicoterapeuta. La societat exposada a l’atac necessita identificar l’enemic i defensar els valors contraris a aquest enemic: “La llibertat, el respecte per la diferència, la solidaritat... Això és el que ens ajudarà a tirar endavant”. Per la seva banda, el cap de psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau, Enric Álvarez, opina que el més important és fer vida normal: “Integrar-nos a les activitats quotidianes de cada dia com més aviat millor. Si algú és reticent a això el que fa és anar creant por i pot provocar comportaments evitatius i acabar configurant una fòbia, ja que canvia la seva manera de funcionar -argumenta-. Cal entendre que són situacions molt difícils de preveure i que el més probable és que no torni a passar. Cal confiar en les forces de seguretat”.

El psiquiatre apunta, però, que el dol col·lectiu sol ser més aviat curt: “La resposta és bastant resilient, al cap de poques setmanes el sentiment de ràbia, malestar i por va desapareixent i tothom recupera la normalitat. Tothom torna als llocs dels fets, a sentir-se segur i a la seva vida diària”. Això és el que ha passat en altres països. “No és que oblidem els fets, però ja no sentim aquell dolor punyent”, exposa. Payàs hi està d’acord: “Només un petit percentatge mostra una simptomatologia d’estrès posttraumàtic. És a dir, tenir flash-backs del moment, malsons, ansietat... I no acostuma a durar més de tres o quatre dies”.

Per què érem allà?

Quan algú pròxim a nosaltres s’ha vist involucrat en l’atemptat, el nivell de trauma pot ser molt gran i el dol que hem de passar és, evidentment, molt diferent. “Equival a una mort per accident. Es tracta d’una pèrdua brusca i això fa que sigui més difícil”, diu Álvarez. Per la seva banda, Payàs opina que “el que ens ajuda a acceptar la mort d’algú és trobar-hi un significat, i quan és per un atac terrorista, això és molt complicat”. “És una mort absurda i per això ens fem preguntes com «Què hauria passat si no haguéssim anat allà?». És important treure’ns aquests pensaments del cap”, explica Payàs.

Els especialistes opinen que, gairebé en tots els casos, és necessari demanar ajuda a un psicòleg expert en dol, sobretot si després de dos o tres mesos la persona segueix sentint molta angoixa. “L’important és evitar l’estrès posttraumàtic”, diu Maria José Serrano, psicòloga especialista en situacions d’emergència. “Cal expressar les emocions, treure-les fora. Plorar, si estem tristos, o cridar, si sentim ràbia”, afegeix. També recomana cuidar-se, no deixar de menjar i intentar normalitzar al màxim la vida. La psicòloga apunta també que és molt important formar part de grups de persones que estiguin o hagin estat en situacions similars. “Cal tenir en compte també que el malestar ens pot sortir després d’uns quants mesos. De vegades, en el moment, traiem forces d’on sigui per resistir”, alerta Serrano.

Segons Payàs, es tracta d’un dol de risc que encara s’accentua més quan l’atac ha succeït lluny del domicili i les famílies de les víctimes s’han de desplaçar: “Són factors que dificulten el procés de recuperació”. Segons la psicoterapeuta, els afectats viuen dos moments importants: el primer és el que estan vivint aquests dies quan arriben a l’aeroport. “És un moment delicat en què el que domina és l’estat de xoc i cal que estiguin molt ben atesos i acompanyats. Recomanem que no estiguin exposats als mitjans de comunicació, que no mirin la premsa ni la televisió, ja que això pot augmentar el seu nivell d’estrès”. El segon moment és quan tornen a casa, en què viuen el dol més íntim i la pèrdua d’una persona estimada: “És indispensable el suport de la família, els amics, expressar i compartir els seus sentiments, reduir el ritme de vida, i a poc a poc anar posant paraules al seu dolor i la seva ràbia”.