La cabra del Montsec: de la quasi extinció a tornar a les pastures

GironaEscollir quina raça de porcs, vaques, cabres o ovelles criar no és una decisió trivial per als ramaders. En termes purament econòmics, sovint surt més rendible comercialitzar amb espècies de fora o creuades genèticament, perquè garanteixen més quilos de carn, greix o llet per fer-ne una explotació intensiva. Però contra aquestes inèrcies del mercat, diversos ramaders d'arreu de Catalunya aposten per pasturar en règim extensiu races autòctones, amb troncs genètics originaris de Catalunya des de fa segles, bestiar que si bé no és tan lucratiu, s'adapta millor a les característiques geogràfiques i ambientals del territori. Són espècies com el ruc català, el cavall pirinenc, l'ovella xisqueta, la cabra catalana o la vaca de l'Albera.

En termes de productivitat, admeten els seus valedors, no poden competir amb les races foranes i industrials, i encara menys amb la importació directa de carn criada a l'estranger, però els propietaris en reivindiquen el valor afegit. El producte resultant és de proximitat i, a més a més, aquests animals contribueixen a mantenir equilibrats els ecosistemes de flora i fauna.

Salvar la cabra catalana de l'extinció

Sergi Arimany i Imma Puigcorbé són una parella que volia recuperar un petit ramat de cabres per gestionar una finca familiar a Sant Joan les Fonts, a la Garrotxa. I, després de remirar quina era la millor espècie per als seus interessos, finalment es van decidir per la cabra catalana del Montsec, un animal ancestral, de color blanc i banyes recaragolades, que el 2005 estava pràcticament extingit. Actualment, només n'hi ha uns 400 exemplars i la parella gestiona una trentena de caps. No ho fan per enriquir-se, sinó pel plaer de posar en valor la vida rural i rescatar una raça autòctona. "Volíem cabres de fàcil maneig i adaptades a la zona, i, com que no esperem ingressar gaires diners, ens podem permetre el luxe i el romanticisme d'apostar per la cabra catalana, encara que no sigui prolífica ni en llet ni en engendrament de cabrits", explica Sergi Arimany.

El seu ramat té un paper fonamental en la gestió forestal de les hectàrees de l'entorn, perquè no s'alimenta de pinso ni palla de cap granja, sinó de l'herba i els brots verds dels boscos i els prats. Pasturen sempre a l'exterior i els propietaris controlen els moviments dels animals a distància a través d'un xip de GPS. De cada cabra en surten pocs cabrits, però, per les seves condicions de criança, expliquen que la qualitat de la carn és excel·lent: "Les mares pasturen per les feixes durant 24 hores i la seva llet alimenta unes cries que creixen amb un gust de la carn excepcional", manifesta Arimany.

La vaca de l'Albera, autònoma i resistent

De la Garrotxa en direcció al mar, s'alça la serra de l'Albera, espai d'interès natural d'on és originària la vaca de l'Albera, una espècie bovina documentada per primera vegada el segle XII, de capa castanya fosca o clara. Jordi Carchat en gestiona una quarantena d'exemplars, a Coll de Nargó, a l'Alt Urgell. "La vaca de l'Albera és molt rústica, molt soferta, no vol dir que no l'hagis d'alimentar mai, però s'espavila molt sola i, en zones de muntanya on hi ha poca herba, menja fulla dels arbres", explica. "A més, és agraïda, resistent al fred i té problemes quasi nuls en els parts", afegeix el pastor. Igual que la cabra catalana, s'espavila i busca ella mateixa aliment als camps o als boscos i, per això, "s'utilitza en llocs amb alt perill d'incendi, perquè mengen molta fulla i bardisses", certifica Carchat.

Novament, però, és poc rendible, perquè és tirant a esprimatxada, té poca carn i no és lletera. "Tenen una constitució molt especial, amb poc cul i un tors primet, però, això sí, la poca carn que en surt és molt bona perquè manté una dieta molt equilibrada i té molt poc greix", argumenta el ramader, que, malgrat les dificultats productives, continua apostant per la raça: "És la que millor s'adapta a alta muntanya i és una de les espècies més antigues del país que cal conservar", conclou.

L'ovella xisqueta, supervivent a alta muntanya

Al Pallars Sobirà, Xavier Ribera té un ramat de 70 ovelles reproductores per fer corders. S'ha dedicat tota la vida a criar ovins i, tot i que després de l'autarquia franquista, als anys 60 i 70, van arribar animals del nord d'Europa i es van fer molts creuaments, encara manté l'espècie d'ovella autòctona de la zona, la xisqueta o pallaresa. "A muntanya, els hiverns són molt llargs, l'orografia és complicada, cal aprofitar les pastures d'estiu i no totes les races estan preparades per a aquestes temperatures a la intempèrie, amb un sol que mata i un fred que pela, i la xisqueta és la que ho aguanta millor", diu Ribera.

El sector oví a Catalunya s'ha reduït moltíssim en els darrers anys, però l'explotació de Ribera encara tira endavant. "Guanyo el just per pagar els deutes i no tancar el negoci", reconeix. El pastor critica que, més que rivalitzar amb xais de races importades, ha de competir amb la carn congelada que arriba de l'estranger o directament amb els animals vius que porten de fora per sacrificar als escorxadors catalans: "Arriba carn de tot el món i nosaltres no podem igualar el seu preu, però ens podem diferenciar amb un segell de qualitat ecològica i un producte autòcton, que, encara que sigui més car, el consumidor de proximitat reconeix i valora", defensa.