Botifarres, empentes, feixos de llenya i 'fair play', la rivalitat bicentenària de les colles de Valls

BarcelonaDiumenge la plaça del Blat a Valls va gaudir d'una diada castellera de màxima intensitat. Castells de nou pisos, de gamma extra i de gamma superior; escridassades, caigudes, empentes i botifarres. No va faltar cap dels ingredients que fan de la diada de Santa Úrsula una de les jornades més històriques del panorama casteller, però l'actuació va acabar amb una imatge insòlita que va deixar aficionats i periodistes bocabadats i sense explicacions.

La Colla Vella dels Xiquets de Valls va començar a celebrar l'actuació amb càntics al bell mig de la plaça i la resposta no va trigar a arribar de la banda de la Joves. La competició castellera, que havia finalitzat més nivellada que mai, va traspassar fronteres i es va traslladar a l'aspecte social, com feia molts anys que no passava tant clarament.

A la capital de l'Alt Camp fa més de dos cents anys que dues agrupacions castelleres alcen torres humanes i desperten passions: Menestrals i Pagesos, Roser i Muixerra, Nova i Vella, i actualment, Colla Joves Xiquets de Valls i Colla Vella dels Xiquets de Valls. Però quan dues de les formacions capdavanteres del món casteller conviuen en una ciutat de menys de 25.000 habitants, les rivalitats afloren i el frec a frec esdevé inevitable.

Ivan Rodon, periodista i casteller de la Colla Vella, pensa que enguany la diada s'ha viscut amb menys tensió que altres anys: "Els castells que es portaven a plaça necessitaven una gran concentració per part de tothom, i van fer que tots estiguéssim per la feina. Ara bé, després d'assolir un castellàs o un cop acabada la diada, són normals les celebracions, els càntics i les mostres d'eufòria. La rivalitat ben entesa i ben portada no només és bona, sinó que és recomanable per prosperar".

Totes dues colles coincideixen que només els punts donen com a guanyadora la formació de la camisa rosada, si bé Rodon des del bàndol vencedor explica que sens dubte es tracta "d'un èxit, però no l'èxit total. Jugant amb les paraules prèvies del nostre cap de colla, diria que els entremesos van ser exquisits, que el primer plat se'ns va indigestar, però que el segon plat i les postres van ser excel·lents". Josep Fernández, president de la Colla Joves Xiquets de Valls, creu que "l'autosuperació de cada colla és el seu mèrit", i per tant accepta que en el seu cas "no ens vam superar".

Tot i la competència entre les colles i una llarga rivalitat generacional, la jornada va acabar amb una comunió entre castellers i afició que va descol·locar a molts, però que Ivan Rodon qualifica de "màxim respecte i sana rivalitat. Sense aquests dos elements es perverteix tot plegat". Fernández, que en el moment de la celebració, es trobava al balcó de l'Ajuntament per recollir la canalla del pilar que havien d'alçar per acabar la diada, explica que "des de dalt era molt curiós, perquè els crits eren eixordadors, sabies què cridava cadascú però et costava entendre en aquell moment quina colla guanyava. És un moment de joventut al qual s'apunta la gent gran, quan normalment acostuma a ser el contrari".

Tots dos, però, entenen que "a tot arreu hi ha elements, que per cert sempre acostumen a ser els mateixos, que això no ho entenen i reflecteixen les seves frustracions i les seves limitacions envers les altres colles", tal com explica Ivan Rodon, "quatre o cinc", com diu Fernández "que amb els nervis i la tensió del moment incrementen les seves pulsacions i no saben separar una cosa de l'altra". Altres temporades hi ha hagut discussions, empentes o baralles a la frontera virtual que es crea entre els dos rotllos a la plaça del Blat. És habitual que algun casteller dirigeixi botifarres a la colla veïna en acabar el seu castell, i fins i tot algun any algun dels locals de les colles s'ha despertat l'endemà amb un feix de llenya al seu portal. Enguany, per sort, els castellers han donat una lliçó a aquells que veuen en la rivalitat aspectes de similitud amb els esports de masses. La lenta esportivització del fet casteller no canvia les coses entre els seus practicants, que saben separar la rivalitat del 'hooliganisme'. Josep Fernández creu que "els que tenen el plaer de viure la diada de prop, és una d'aquelles dates que es marquen al calendari, i si des de Valls la sabem transmetre correctament, com em sembla que ahir vam fer, ens enriqueix a tots".