Busco soci per tenir un fill

Barcelona"Busco un noi sa i jove que vulgui ser pare. Jo ja tinc un fill i li voldria donar un germà. A ser possible del Vallès Occidental”, escriu la Kloe a la web Co-Padres, la versió en castellà de la web Coparents. “Soc una dona de 36 anys de Lleida que busca donant d’esperma a Barcelona i voltants. Puc oferir dues opcions. Una seria que el donant no tingui cap responsabilitat sobre el nadó i se li compensaria econòmicament. El requisit és que aporti analítiques per conèixer el seu estat de salut. També podríem establir un vincle i arribar a un acord”, escriu la Sandra a la mateixa web. “M’interessa. Parlem?”, respon un altre usuari.

Co-Padres, Modamily o Co-ParentMatch són només algunes de les pàgines d’internet que han sorgit els últims anys per cobrir una demanda creixent: la coparentalitat. A través d’aquestes webs es posen en contacte dues persones per concebre i criar un fill, sense necessitat que els uneixi un vincle sentimental, i en les condicions que tots dos acordin. També hi ha la possibilitat de buscar només un donant de semen sense la intervenció de cap banc d’esperma ni autoritat mèdica. Hi ha tant anuncis de dones com d’homes que busquen “soci” o “sòcia” per tenir un fill.

Ivan Fatovic és el fundador de la pàgina web Modamily. En una conversa per Skype amb l’ARA explica que la web la va crear el 2011 a Nova York quan es va adonar que moltes de les seves amigues, entre els 35 i els 40 anys, “estaven cansades i frustrades de no trobar a les webs de cites tradicionals homes que volguessin comprometre’s en una relació seriosa i tenir fills”. “No necessàriament buscaven casar-se sinó compartir la responsabilitat de criar un fill, però a vegades es precipitaven en relacions que acabaven en divorci”, afegeix Fatovic. Mig en broma i mig seriosament va sorgir la idea de crear una mena de Tinder per procrear. “A Modamily saps que tothom amb qui contactis està preparat per tenir fills”, explica Fatovic des de Denver. El funcionament de Modamily i d’altres webs de coparentalitat és similar. Per buscar donant de semen o soci per a la coparentalitat només cal registrar-se i es paga (entre 25 i 95 euros) pel temps que vols que el teu anunci estigui online (d’un a sis mesos) i per les prestacions a les quals pots accedir (com ara perfils complets amb fotos, informació mèdica i acadèmica, característiques físiques i genètiques, aficions o la possibilitat d’iniciar un xat). Fatovic aconsella, però, acordar una cita presencial per conèixer el donant o el potencial copare o comare per “assegurar-se que tots dos volen el mateix”. “Recomano que si volen establir una relació de coparentalitat es coneguin durant almenys sis mesos o un any i coneguin els respectius amics i família”, diu Fatovic, que explica que ja ha vist néixer 50 nens per aquest mètode. El primer va néixer a Toronto l’estiu del 2013. També recomana buscar assessorament legal per acordar des de qüestions bàsiques com “el reconeixement de la criatura, la custòdia o les despeses de la criança” fins a detalls com “qui el portarà a escola o qui anirà a veure’l jugar a bàsquet”. “Tenim parelles que van acordar compartir casa i, d’altres, només viure a prop”, diu. En el cas de necessitar només un donant d’esperma, el procés és més simple. Només cal presentar unes anàlisis mèdiques i acordar el mètode per fer la inseminació: en una clínica, de manera casolana amb una xeringa o mantenint relacions sexuals.

Sense control

Davant aquest nou fenomen que, en menor mesura, també ha arribat aquí, el ministeri de Sanitat va emetre una nota informativa en què, al marge de la “consideració ètica” d’aquesta pràctica, alerta que vulnera “de manera directa diferents preceptes de les normes que regulen a Espanya les tècniques de reproducció assistida”, com les condicions d’anonimat dels donants i la mateixa pràctica de la donació “com a acte voluntari, gratuït i anònim”. Però el ministeri posa l’accent sobre els “riscos per a la salut”. Poden néixer -diu- nadons amb “malformacions o malalties congènites o ser-ne portadors”, a més de “malalties de transmissió sexual com el VIH, l’hepatitis C i altres malalties víriques emergents, com el Zika”. El ministeri argumenta que no hi ha cap mena de control, ja que en aquests acords “no es fan analítiques prèvies adequades del semen”.

“L’esperma no es pot entregar en un potet, s’ha de preparar la mostra i concentrar els espermatozous amb més capacitat i mobilitat per optimitzar-la al màxim per a la fecundació”, explica Montse Boada, presidenta de l’Associació per a l’Estudi de la Biologia de la Reproducció (Asebir). “Comprar una mostra sense controls i sense preparar és molt poc fiable. No ofereix garanties de qualitat i seguretat. ¿Qui et garanteix que és d’aquella persona?”, es pregunta Boada, que recorda que, tot i que són pàgines obertes en altres països, la llei espanyola estableix que la donació ha de ser anònima i gratuïta. A les webs s’especifica que “queda prohibit vendre semen o òvuls o qualsevol altra pràctica que consisteixi a oferir un servei a canvi de diners”, però és fàcil trobar anuncis en què es prometen compensacions econòmiques.

Conseqüències legals

Pel que fa als detalls legals, l’advocat de dret de família Abel Pié explica que, tot i que donant i gestant acordin que el pare no reconeixerà el fill, “la mare té dret igualment a reclamar la paternitat”. “Tothom pot fer el que vulgui però hi ha conseqüències jurídiques i drets que no són renunciables, com la paternitat, perquè seria contrari al dret”, afegeix Pié, que és també degà del Col·legi d’Advocats de Manresa.

Mentrestant, l’oferta d’aquest tipus de pàgines web continua creixent. A CoParents, fundat el 2008, treuen pit del fet que tenen 65.000 donants i copares potencials. A Modamily hi ha 20.000 usuaris registrats dos terços dels quals són dones -un 20% són lesbianes- però cada cop hi ha més homes, tant gais com heterosexuals. “Tot el que un nen necessita per créixer és atenció, estímuls i amor. I una família moderna ho pot proporcionar igual que una de tradicional”, conclou Fatovic.