Marta Lloret: “Busco masovers per viure en masies tancades”

Marta Lloret (la Garriga, 1982) no va néixer en cap masia. Tampoc no hi viu. Ella estudiava humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. Volia ser crítica d’art, però va trobar una beca per inventariar masies a la Garrotxa, s’hi va apuntar, s’hi va enganxar i va canviar la seva orientació vital i laboral. Avui és tècnica de patrimoni d’una empresa d’arqueologia i dirigeix la Fundació Mas i Terra. Però, per damunt de tot, és un fenomen social a les xarxes socials, amb més de 40.000 seguidors a Instagram i Twitter, on penja fotografies de cases de pagès, el llegat del nostre país. Aquesta setmana ha arribat a les llibreries La caçadora de masies (Columna).

He conegut molts caçadors de bolets, però mai havia conegut una caçadora de masies. Ets única?

— Suposo que sí. 

¿Una caçadora de masies què fa? 

— Jo em dedico a documentar patrimoni, però la caçadora de masies és més que la feina. Quan veia una casa que m’interessava molt, feia tot el possible per anar a trucar a la porta i que me l’ensenyessin.  

I t’obrien i te la deixaven retratar? 

— Obrir, sí. Retratar-les ho he acabat fent per les xarxes socials. Però durant tots els anys que ho he fet des de l’anonimat no feia fotografies i respectava la intimitat de les persones que me l’ensenyaven. 

¿Primer va ser el teu interès per les masies i després les xarxes socials? 

— Sí. La caçadora de masies no és un personatge. Jo ho faig des de fa molts anys, però vaig decidir compartir-ho a les xarxes perquè les masies estan en una situació que crec que s’ha de visibilitzar. Va ser la manera de fer-ho. 

Un mas i una masia és el mateix? 

— De fet, el mas seria tota l’explotació agrícola i ramadera que envolta la masia...

El magatzem, un paller... 

— L’era, els cultius, el bosc... Això és el mas. La masia seria la casa. Però aquest concepte canvia molt a tot Catalunya. A les terres de l’Ebre en diuen masades, i en altres zones en diuen mas, i masies no ho han sentit mai de la vida. 

Masia i casa de pagès són sinònims? 

— Sí. 

¿Totes les masies són cases de pagès però no totes les cases de pagès són masies? 

— Pel meu entendre, sí. De fet, pel component històric, justament a partir dels anys 50 es van deixar de fer masies. 

Per què es van deixar de construir? 

— Per la crisi del sector primari, bàsicament. La ramaderia i l’agricultura ja no donen de si i difícilment en podràs viure. 

¿Dir “masia catalana” és redundant? 

— No. Bé, en realitat sí que és una construcció molt pròpia d’aquí, però és extrapolable en altres zones del món, que també tenen cases de pagès. Tot i així, és una edificació única d’aquí i pròpia de l’arquitectura tradicional. Per tant, es podria dir que sí que és redundant. 

Per què solen ser edificacions orientades a sud amb les finestres petites?  

— Era una manera d’aïllar-les tèrmicament. La calor es manté a dins i el fred no hi entra. A les més antigues, les finestres encara són més petites, a nivell defensiu, perquè eren temps insegurs i, com més obert, més accessible era. 

Al llibre has escollit 15 històries de 15 masies. No són les més boniques, i no ens dius exactament on són. Per què? 

— Perquè, encara que no ho sembli, a la majoria d’aquestes cases hi viu gent, i a casa nostra tots volem estar tranquils i que es respecti la nostra privacitat. I moltes vegades tenen objectes de valor i jo no voldria perjudicar-los. Sí que demanaria que si identifiqueu aquestes masies les mantingueu en l’anonimat.  

Parles de Can Rajol al Vallès Oriental. Expliques que l’expropien aviat i que l’enderrocaran. Per què? 

— Perquè desdoblaran l’R3, la línia de tren, i el traçat és més fàcil que passi per sobre de Can Rajol. Als propietaris els van fer creure que la casa no té cap valor i van donar la lluita bastant per perduda. Em temo que està sentenciada i l’he volguda posar al llibre per denunciar aquest desemparament que viuen. 

Per què Sant Llogar-hi, al Moianès, és la masia que més t’ha dolgut de visitar? 

— Perquè és una casa d’aquestes que si estigués en qualsevol altre país n’estarien molt orgullosos. Per la història que té, perquè té una església, perquè és una casa amb solera, molt important, coneguda per tota la gent de la comarca. I està en estat d’abandonament, va caient, i veure que es perd un patrimoni tan important a mi em fa molt mal. 

I al Gironès hi trobem Mas Brigel, amb quatre joves fent de masovers.  

— És una història més optimista, perquè al llibre no només parlo de situacions obscures, sinó també d’esperança. 

¿Ho has fomentat tu, que hi vagin de masovers?

— No, no. Ho van fer ells, aquí no hi havíem intervingut nosaltres. Però justament van inspirar-nos per fer el projecte Masiaire, per buscar masovers per a cases que estan tancades. 

Com es busquen masovers per a cases tancades?

— Faig servir les xarxes socials com a crida. Conec molts propietaris que tenen cases tancades i moltes estan deteriorades. Es busquen masovers que, a canvi de viure-hi, les arreglin. En comptes de pagar un lloguer, paguen les obres. Es fan contractes de llarga durada, depenent de l’estat de la casa.  

¿Dones fe d’aquesta Catalunya buidada que surt als mitjans? 

— I tant. Amb el projecte Masiaire ens hem adonat que si anunciem una casa al Gironès tenim moltíssimes sol·licituds. En canvi, a l’Alt Camp ens està costant molt trobar algú, perquè et diuen que està massa aïllada. 

Al teu primer llibre parlaves de les masies de Barcelona. En aquesta foto gegant de la ciutat que ens fa de decorat, jo no en sé veure cap. 

— No es veuen perquè l’entramat urbà és molt atapeït, però hi ha un centenar de masies. N’hi havia més de 600. 

Deunidó, les que s’han mantingut... 

— Sí, però també és important tenir en compte de quina manera s’han mantingut, perquè moltes són públiques i s’ha tendit a deixar l’estructura exterior i buidar-les. Quin sentit té una casa amb unes façanes que no t’expliquen res?

Quantes masies hi ha a Catalunya? 

— Aquest és un tema greu. Les administracions no saben de quantes masies estem parlant. Al nomenclàtor avançat el segle XIX n’hi havia més de 44.000, comptant molins i fondes.  

Quantes masies habitades hi ha i quantes de tancades?

— Això no ho sé, no s’ha fet cap recompte... És molt greu. Com s’ha de solucionar un problema si no saps quin abast té?  

I per què no s’hi posa, la Generalitat?

— No t’ho sé contestar, això. 

La vida a pagès és molt dura, i mantenir aquestes cases costa molt. Per tant, té lògica que la gent busqui les comoditats de la ciutat. 

— Sí, però segons quina persona troba que una masia és més confortable i amb una vida molt més agradable que la que puguis tenir a... [assenyala la foto de Barcelona]. Això és un formiguer. 

¿Les administracions ajuden a poder mantenir aquest patrimoni? 

— No, per això estem en aquesta situació. Ho tinc claríssim. 

Quines pegues hi posen?

— Sobretot amb el tema dels permisos i de facilitar l’activitat. Això és una queixa constant de tots els pagesos i dels no pagesos. Per cada pedra que vols moure has de fer una quantitat ingent de papers. Amb el cost que té també això, i no donen cap solució. 

Hi ha un pla forestal que t’impedeix tocar el bosc, un pla de patrimoni que t’impedeix tocar la façana. En nom de la conservació, la normativa impedeix que les masies se salvin. Quina paradoxa, oi?

— Sí, perquè ho hem burocratitzat tot tant que s’ha tornat absurd. Ha plogut molt des de la llei de patrimoni, que és de l’any 93. Posava tot el patrimoni dins el mateix sac. És igual que sigui un castell, una església, que... No ho podem fer, això. Una casa on s’hi viu, que a sobre és una explotació econòmica vinculada al sector primari, no la podem posar al costat d’una església en termes de protecció.  

¿A França això no passa? No hi ha aquests cadàvers en runes?

— Algun segur que el trobaràs, però no com aquí. Aquí, a tots els municipis de Catalunya, a tots, hi ha cases que estan caient o que s’han perdut o estan en mal estat. A tots. 

Per tot això, quin és el futur que hi veus a les masies?

— Em sap greu dir-ho, però és molt negre. Crec que hem fet tard. Potser si ara s’hi posen en podrem salvar moltes. I així ho espero, perquè se n’han perdut milers. És així. 

¿La sortida que els queda a les masies, per sobreviure, és vendre-les a gent que tingui diners i les pugui conservar? 

— És una de les possible sortides, però és la que ens aporta menys a nivell de territori. Evidentment, molta gent ha de sentir a dir que el que s’hauria de fomentar és que les masies tornin a ser el que eren perquè la casa no funciona sola, sinó que gestiona tot el seu entorn. 

¿Aquesta marxa enrere és possible?

— Si es volgués, sí. Però esclar, al model socioeconòmic que tenim no sé si li interessa gaire que siguem autosuficients. Al final suposo que el problema és aquest. 

També parles d’una sortida possible per a les masies: posar-hi un restaurant.  

— És el que se li acudeix a tothom, fer un restaurant de cap de setmana. 

¿Els okupes no s’hi troben a gust, en una masia? No es parla de gaire casos... 

— I tant que sí, i de fet hi ha casos d’okupes que les han destrossat. Però també hi ha molts casos d’okupes com Can Masdeu que són un exemple de bona integració a nivell social. Han recuperat la casa i les terres, i a sobre deixen que la gent de la zona vagi a treballar-los els horts. Hi ha col·lectius que ho fan molt bé. 

Si entro a Buscomasia.com, trobo centenars de masies en venda ordenades per comarques. ¿Ells també són caçadors de masies?

— No. 

Què son?

— Ara no sé si dir-ho... Però el sector immobiliari també té bona part de culpa en aquesta situació. Perquè els preus que es demanen per una masia, moltes vegades masies en mal estat, són absolutament ridículs. 

A la Garrotxa, per una masia per rehabilitar amb 26 hectàrees de terreny em demanen 520.000 euros. Això té sortida?

— Segurament trobaran algú. Al final, aquests preus els demanen perquè la gent està disposada a pagar-los. Però la pregunta és si trobaran algú d’aquí o serà un anglès enamorat del patrimoni d’aquí. És una mica trist que nosaltres no puguem anar-hi a viure. Amb això tampoc dic que els anglesos t’estiguin fent un mal paper, perquè justament ens han de venir a conservar el patrimoni des de fora, i mira, la meva mare és anglesa.  

Quantes ofertes has rebut tu per treballar en immobiliàries?

— Moltes. Els dic que no és la meva vocació. 

¿Ni amb molts zeros al darrere? 

— No, i mira que la feina que faig no està precisament ben pagada, però tinc uns principis. 

Has aconseguit una cosa difícil i bonica: combinar el teu hobby amb la teva professió. 

— Això ha estat un somni. 

Per cert, tu on vius? 

En una casa, però no és antiga. M’agradaria molt acabar vivint en una masia, però no hi podem accedir, i menys a la zona on visc. Per menys d’un milió d’euros no hi ha res.

QÜESTIONARI HALSMAN

Una masia és un llegat en vies d’extinció?

A Catalunya ens falta estima cap a la nostra identitat?

Masia a Sant Pau de Segúries, 440.000 euros. La compro?

“Les masies, un règim de matriarcat invisible i dissimulat”. Té raó, Josep Pla?