Boi Ruiz: “Que em diguin què hem privatitzat, perquè no hi ha cap evidència”

BarcelonaQuatre anys i mig com a conseller permeten a Boi Ruiz poder fer un primer balanç del seu mandat. Defensa les decisions preses, obligatòries per assegurar la viabilitat del sistema, diu, i nega cap pas privatitzador. Lamenta que no ha sigut possible fer un debat profund sobre el model de sanitat i assegura que, malgrat totes les dificultats, manté l’orgull respecte a la sanitat actual.

¿L’oposició el va plantar en l’última comissió de salut? ¿És per les seves polítiques de retallades?

Crec que estem en un context molt curiós. Vaig entendre des del primer dia que cada sis mesos havia d’anar a passar comptes al Parlament del que faig amb els diners dels contribuents. Segurament tinc una visió equivocada del que és tot això, però he complert amb totes les resolucions de la cambra. Això forma part d’un context electoral, hi ha una competència ferotge per aconseguir el màxim nombre possible d’escons. Nosaltres vam ser rigorosos i vam intentar treure la sanitat pública de la utilització política permanent.

No ha sigut possible?

No hi ha manera de debatre això i malauradament el sector sanitari ho pateix. Hi ha un cert desencís perquè no hem fet aquest debat i ara s’ha proposat un debat al ple. No tinc cap inconvenient per debatre sobre política sanitària i sobre el que calgui, però, ¿el ple portarà a un pacte? Segurament no, perquè és un tema tan complex que s’hauria de fer en una comissió de salut específica, i fer venir el màxim nombre d’experts per poder arribar a un consens objectiu i clar, que no serveixi per obtenir rèdit polític.

Per què passa això? S’ha retallat el 20% del pressupost i la percepció és que dóna negoci a les privades.

Jo no vinc de la privada, per molt que es digui. Tota la meva trajectòria ha sigut a la pública i he presidit una associació d’hospitals en què hi ha els públics que no són titularitat de la Seguretat Social. Nosaltres teníem un pressupost de Salut que pesava un 36% als comptes de la Generalitat i ara pesa el 40%. Bé, aquí hi ha un error de principiant per part meva. Quan vaig arribar al càrrec em van preguntar si jo aconsellaria als catalans fer-se d’una mútua i jo vaig dir que sí, sempre que no sigui per una fallida de la pública. També va ser un error de principiant dir que la sanitat era un tema privat i que cadascú havia de tenir cura de la seva. Tot això es va interpretar d’una manera interessada, però anem als fets. Hi ha hagut una retallada del 20%, però no vam enganyar ningú i vam dir que si es continuava gastant al ritme dels anys anteriors no tindríem diners i el sistema sanitari públic faria fallida. Podríem haver-nos carregat la universalitat, o reduir la cartera de prestacions, i això no s’ha fet. Hem reduït els costos laborals abaixant els salaris, vam incidir sobre la factura farmacèutica, hem reduït les inversions, i també els ciutadans han hagut de fer algun petit esforç: hem endarrerit el que podíem i han augmentat les llistes d’espera. Ha sigut per fer viable i sostenible el sistema sanitari en un sol exercici i hem fet reformes d’eficiència. Ara hem pogut recuperar les llistes d’espera al nivell del 2010 i s’ha recuperat una mica la rebaixa salarial. El gran problema de la sanitat pública abans que jo arribés al càrrec ja era el seu infrafinançament crònic. Per tant, estem fent el que tocava fer des del punt de vista d’una pura gestió. Si analitzem quins han sigut els resultats sanitaris d’aquestes actuacions, veurem que, gràcies als professionals i a uns gestors molt rigorosos, les dades sanitàries continuen sent excel·lents fins i tot comparant-les amb les dels països del nostre entorn.

Però si tot és tan beatífic, què passa? ¿L’oposició ha sigut molt hàbil focalitzant les crítiques en vostè? No ho sé. Però per exemple es planteja que sóc el senyor que ve de la privada quan no hi tinc res a veure. Jo pregunto què hem privatitzat i dic que el que és garantia d’un sistema públic és que tots tenim a la butxaca una targeta sanitària que ens permet tenir universalitat i una cartera de serveis. Els proveïdors dels serveis continuen sent els mateixos hospitals, els mateixos centres d’atenció primària i els mateixos actors que presten el servei des de fa 30 anys. El que jo demano és que algú em digui on és la corrupció de la sanitat, on han sigut les condemnes, perquè no ho acabo d’entendre.

Quina necessitat té ara d’embrancar-se en un consorci sanitari a Lleida?

Aquest consorci el comença el tripartit, no jo. I planteja una cosa ben senzilla, que és que un sol territori només tingui una direcció i una orientació. Per això em quedo molt sorprès quan veig que un govern defensa una cosa i, quan passa a l’oposició, no li dóna continuïtat. És tant empresa pública l’Hospital Santa Maria com l’Arnau de Vilanova, i el resultat d’ajuntar dues empreses públiques en termes jurídics dóna lloc a un consorci. Tècnicament és així. Que això sigui privatitzar em costa molt d’entendre.

La memòria de les assegurances mèdiques recull que el negoci de les mútues privades no para de créixer, i són dades del 2012, perquè encara no han publicat les noves. Això tampoc l’ajuda.

Això tampoc és cert. L’increment que recull la memòria es produeix per la incorporació de més asseguradores. Ens mantenim en una forquilla d’entre el 24% i el 25% de la població que té una assegurança doble. A més a més, la progressió també va lligada al fet que hi ha un creixement important de gent assegurada a través de pòlisses col·lectives a les empreses. Aquesta és la realitat. És curiós que, mentre diuen que jo privatitzo, la patronal d’entitats privades presenti una demanda perquè diu que li faig competència deslleial amb l’Hospital Clínic. Què hem privatitzat? Privatitzar significa donar al mercat la capacitat de gestionar serveis públics, i això no ho hem fet. Tampoc hem donat al mercat la capacitat d’assegurar. Per tant, hi ha un discurs recurrent que serveix molt bé per anestesiar una certa assumpció de responsabilitat. No entro a fer judicis de valor sobre si els anys anteriors es va gastar bé o no, però sí que demano que es reconegui que la Generalitat està pagant gairebé 6 milions d’euros diaris en concepte d’interessos. Fa la impressió que ho hem oblidat tots. El Govern té un dèficit d’ingressos molt gran i ha de gastar més del que disposa. Fem primer aquest exercici i després parlem de retallades.

¿Si hagués de fer els pressupostos de l’any que ve, hi hauria més diners per a la sanitat catalana?

Demanaria més diners, però crec que la realitat econòmica no ens permet assegurar que n’hi hauria més. Hi ha molts diners dins del sistema amb les reformes que hem fet, adequacions per gastar de manera diferent que ens han permès deixar de fer algunes coses per poder-ne fer unes altres.

¿M’està dient que en els pròxims anys hi haurà els mateixos diners si fa no fa que ara?

Exacte. El que és important és frenar la caiguda. Aquest any, per primera vegada, hem augmentat una miqueta el pressupost. La resta d’anys ha baixat i hem passat de 10.850 milions d’euros de despesa a uns 8.500, sumant pressupost i dèficit.

Al setembre hi haurà eleccions. ¿Aquí s’acabarà la carrera política de Boi Ruiz?

Bé, jo no he vingut a fer carrera política. He vingut a formar part d’un govern perquè m’ho va demanar el president. Jo ja sabia on anava, no m’ha enganyat ningú, ben al contrari. Em van dir que tindria un 20% menys de diners i que havia de mantenir la qualitat de la salut pública.

I per què va dir que sí?

Perquè era un repte molt important. Jo havia sigut molt bel·ligerant denunciant que no es duien a terme les reformes necessàries al sistema i havíem de demostrar que el nostre model sanitari podia resistir això, i ho ha resistit. Ara hauríem de tenir com a país molt més orgull per un sistema sanitari que no s’ha enfonsat per la seva pròpia fortalesa, i no tirar-nos pedres dient que tenim un desastre de sistema.

¿Si el president Mas tornés a guanyar i a governar i li demanés que continués, continuaria?

Crec que les circumstàncies seran diferents. Ho parlaria amb el president Mas.

Està cansat? S’ha sentit sol?

No des del punt de vista físic ni intel·lectual, però de vegades sí des del punt de vista emocional. De vegades costa d’entendre que es diguin coses sense evidència al darrere. Jo vull que el debat sigui de política sanitària, i no el fem. Hem de canviar una sanitat reactiva per una de més proactiva, anticipar-nos a les malalties. La meva responsabilitat és la d’assistir els malalts, però evitar que la gent emmalalteixi és cosa també dels altres departaments. Políticament no m’he sentit sol en cap moment, he tingut el suport de tot el Govern, però trobo que no hem estat a l’altura per fer un debat sanitari enriquidor, ni el Govern ni tampoc l’oposició.

El presenten com el conseller de les retallades. Com es presentaria vostè?

Com el conseller de la viabilitat. Hem fet viable un sistema sanitari amb un 20% menys de recursos. No ho era. Hem vingut a salvar la sanitat, és l’encàrrec que jo tenia i crec que de moment els resultats ens acompanyen. En una organització tan àmplia és evident que fent milers d’actes sanitaris cada dia hi hagi gent que no està contenta.

Si algun dels seus tres fills es volgués ficar algun dia en política, què li diria?

El que em va dir el meu pare: que no m’hi fiqués mai, en política. El meu pare era d’Izquierda Republicana i va ser candidat a l’alcaldia de Sòria pel Front Popular. Va patir camps de concentració i una condemna a mort fins que li van commutar la pena. Va morir i, mentre va estar viu, no va deixar que em fiqués en política. Als meus fills els diria que es pot fer política sense estar a la política. Tal com està prevista ara és molt ingrata. Els que van governar no recorden les dificultats que té fer-ho. Una regeneració en aquest sentit faria la política molt més digna. Per a mi, el conflicte de veritat ara és entre l’ statu quo dels partits i els interessos del país, no entre grups econòmics.