Blai Mateu: “Al circ he viscut moltes escenes en què ha anat d’un pèl que no ens hi quedem”

Les rulots i la carpa de la companyia Baró d’Evel ocupen la plaça Margarida Xirgu, davant del Mercat de les Flors, on actuen fins diumenge dins el cicle Circ d’ara mateix. Fa tres anys que Blai Mateu (Barcelona, 1979) viatja amb la troupe de Bèsties, un espectacle meravellós que mescla circ, moviment, música, bellesa, proesa i animals. Hi viatgen 25 persones, incloses mestra, cangur i cuinera, i dos cavalls, cinc cotorres i una garsa. L’any 2000 va començar la seva aventura creativa amb Camille Decourtye, que també és la seva parella. El públic català va descobrir el Baró d’Evel amb Le sort du dedans el 2009 (Premi Nacional i Ciutat de Barcelona) i des de llavors cada nou muntatge ha sigut un èxit. Ara viuen un moment dolç: els grans teatres francesos també se’ls rifen. “Els projectes que hi estem muntant, aquí no els hauríem pogut fer”, diu.

Sent fill de Jaume Mateu i Montse Trias (Tortell Poltrona i la Senyoreta Titat), ¿no podies ser altra cosa que artista de circ?

Espero que sí. És una pregunta que em faig, de fins a quin punt soc jo com a artista o soc una continuació. Tot i que de petit no volia fer circ, fins a l’adolescència no ho vaig dir.

¿I marxar a estudiar a França va ser la teva manera de matar el pare?

No. Perquè el clown i la comicitat és la motxilla que porto de casa. Però sí que el fet que allà el meu pare no fos conegut em va donar una lleugeresa que aquí m’hauria costat tenir.

Al final has reproduït el model familiar de treballar amb parella i fills. Una estrena deu ser atòmica.

Sí, és com un part. Són moments de vibració extrema que et descobreixen qui hi ha al darrere de la persona. Amb la Camille som molt diferents però complementaris. I és intens, però ens agrada. Que la Taïs [la seva filla] comencés a actuar al Circ Cric va ser casualitat i després va tenir ganes de fer l’espectacle.

Com és una infantesa nòmada?

Jo només ho vaig ser fins als dos anys, i els caps de setmana i estius, però tenia una casa. En canvi els nostres fills sí que ho són: vivim sis o set mesos a l’any en caravana i de gira [el seu camp base és a Gençac de Garona, prop de Tolosa]. La Taïs tenia 8 anys quan vam començar Bèsties i amb 12 té clar que vol parar i anar a l’escola. I ho farem. Els pròxims projectes no seran de carpa.

Aneu amb carpa i feu circ però aquí us acull un teatre de dansa. No hi ha manera de posar-vos etiquetes.

No volem que se’ns catalogui enlloc, sinó que ens defineixi ser el Baró d’Evel. Penso que estem més a prop de la creació i la performance que del circ, però el background de generositat amb el públic i la comicitat que tenim ens fa diferents. Nosaltres ens prenem les obres com a obres d’art, perquè les etiquetes poden ser molt diferents per a cadascú. Quan dius circ, no sé què pensa la gent. Hi ha imatges de circ que nosaltres no representem. Nosaltres volem convidar el públic a veure una cosa que no coneix: la sensació de descobrir un artista és brutal.

El Cirque du Soleil ara és a Barcelona. T’agrada?

La primera vegada que el vaig veure vaig pensar: “Quin nivell!” És el que em va motivar per formar-me i descobrir l’escola de Châlons. No puc dir que el detesti, perquè em va obrir una finestra. Però el relaciono tant amb la societat de consum que em costa dir-ne coses bones.

És el circ de l’encara més difícil, a diferència del que feu vosaltres.

Nosaltres, encara que fem proeses, no és que intentem que sembli fàcil però sí que tingui sensibilitat. El Cirque du Soleil només juga a fer coses difícils amb el cos humà, que està molt bé, però no ens interessa tant. Nosaltres juguem amb els límits com a nocions filosòfiques, no cal estar a molta alçada.

Fa pocs dies va morir un acròbata d’aquest circ en escena.

A la nostra escola hem tingut amics que s’han mort en un accident. Això ens va fer tocar de peus a terra. Jo he viscut moltes escenes en què ha anat d’un pèl que no ens hi quedem. El risc forma part de la professió, però no tens por perquè prens precaucions. Has d’estar preparat i tenir confiança, però hi pot haver errors humans.

Utilitzeu animals en escena i els tracteu com a actors.

Nosaltres vivim amb ells, formen part de la troupe. I fem amb ells el que saben i el que els agrada, com amb tots els intèrprets. Tenim moltes coses a aprendre’n, observant-los. A l’escenari, la seva justesa actoral ens motiva i ens posa l’espectacle en un lloc fràgil, únic i imprevisible. Això el fa extraordinari.

A Ï parlàveu de l’exili, però partiu poc de la realitat. Per què?

Parlar de la situació catalana seria un temàs. Però els nostres espectacles generen una esperança que en certs temes d’actualitat no hi és. A mi, vivint a França, el tema de la identitat m’interessa molt. Tan sols tornant a fer Ï ara ja prendria una nova lectura. No ho descarto.

En què esteu treballant ara?

El pròxim projecte és un díptic per a sala, Là, sur la falaise, que situem en un temps remot, en una primera societat abans de Bèsties. Là és un duet amb la Camille i el corb i vindrem aquest Grec que ve. L’any següent estrenarem una obra gran amb la companyia de Bèsties.