El primer passeig dels nens: "Han fet els carrers més grans"

Barcelona45 dies després de l'última vegada, avui trepitgen el carrer. Per passejar, allò que fa 46 dies era un pla absurd. "Però per anar on? I què farem?" Avui a casa no hi ha preguntes d'aquest tipus. Es passejarà perquè això vol dir sortir al carrer i, possiblement, trobar-se alguna criatura de les que compartien amb nosaltres la vida anterior: la de les rutines, les estones fixes de parc i, sobretot, els vermuts de diumenge al sol. Fa sol, però avui el vermut el prendrem a casa, coses de la nova normalitat.

Baixem al carrer per l'escala i intentant aplicar els consells dels que en saben: allò tan cruyffià del sortir i gaudir, malgrat les angoixes del moment i les decisions difícils, com posar o no mascareta als nens. "Els carrers els han fet més grans! I els arbres són més verds!", celebra el gran només sortir per la porta, com si en aquest temps de clausura –i amb vistes al pati interior– algú hagués vingut a millorar-nos Barcelona. Ha florit la primavera, sí, i els carrers, sense cotxes, es veuen més grans i molt més silenciosos. Al carrer, però, hi ha molt de moviment. També gent que camina sense infants i famílies que han decidit baixar amb més d'un adult.

Als balcons ningú no aplaudeix la canalla, com sí que ha passat en altres barris. Però avui la ciutat és seva. És la una del migdia i els carrers estan plens de patinets i bicicletes. No hi ha motos enfilant-se a la vorera, ni conductors accelerant per passar pel pas de vianants abans que creuin les famílies. Benvinguts a un assaig de ciutat dels nens, aquella on les criatures no estan tancades en les seves zones habilitades per al joc, com defensa que hauria de ser el psicopedagog italià Francesco Tonucci. Avui, encara que sigui per imperatiu, els parcs estan tancats i al barri de Sant Antoni triomfen com no ho havien fet fins ara els elements de joc dibuixats a la superilla: els carrils per fer curses i les xarranques. La ciutat jugable que defensa el govern municipal però que no s'acaba de desplegar.

"I això per què serveix?", es demana una nena davant d'una mena de diana de colors pintada a terra, a la llosa de la ronda de Sant Antoni. Ella ha decidit que hi saltarà. I altres imiten el joc des de la distància. Avui se senten riures en una ciutat que semblava haver perdut el pols i que encara està molt lluny de tenir un disseny pensat per als més petits però que avui els segueix el ritme. Un nen juga sol a futbol al mig de la plaça Catalunya i un altre corre per sobre del pla de l'Os, a la Rambla.

Alerta pels grups

Hi ha famílies que compleixen al peu de la lletra normes i recomanacions: un únic adult acompanya la canalla i grans i petits porten mascareta. Però també hi ha moltes famílies que han decidit sortir juntes, com si fos un diumenge qualsevol. Sobretot les que tenen més d'un fill i necessiten més ulls i més mans per garantir que sempre es mantenen les distàncies. Hi ha qui es troba coneguts i ho celebra, amb els dos metres de precaució, i hi ha qui s'hi acosta massa, com si no passés res. El president Torra, de fet, ha avisat a través de Twitter que ha vist imatges "alarmants" de grups i de gent sense mascareta. I també l'alcaldessa, Ada Colau, ha demanat que se segueixin les recomanacions. En alguns punts de la ciutat, com a l'avinguda Josep Tarradellas o el passeig marítim, en algun moment s'han acumulat molts veïns.

El nostre passeig viu dos grans moments: la trobada casual amb la veïna i amiga, que explica –de lluny– que quan baixava de casa ens ha deixat un regal a la porta, i el minut en què, avui sí, posem cara a la noia que cada cap de setmana canta els números del bingo des d'un balcó que ens queda fora del camp de visió. Tot i haver baixat al carrer, les dinàmiques dels dies festius de confinament continuen.

A casa, és cert, els nens no havien preguntat ni una sola vegada en aquest mes i mig si podien baixar al parc. Però els nervis han anat a molt més a mesura que han passat els dies. "Quan deixi de ploure i s'acabi el coronavirus..." És l'escenari doble amb què, aquesta setmana, començava les frases el petit. Després hi afegia qualsevol cosa, sobretot si tenia a veure amb parcs d'atraccions o amb omplir la casa de gent. Avui no plou i els infants han recuperat certa imatge de normalitat –de la nova, esclar–, però la segona part de la frase, la de la fi del virus, encara fa de mal predir.