Bel Olid: “Si no sóc a l’espai públic no és perquè valgui menys que tu, és perquè sóc dona”

Vostè va escriure un article impressionant: El que no vols llegir sobre la pederàstia. Per què el va fer?

Volia posar de manifest que hi ha tota una estructura social que treballa perquè sigui possible violar nens, sense que passi res. I se’n violen molts: un 23% de nenes i 17% de nens abans dels 18 anys han patit agressions sexuals. Sense que passi res vol dir que els fem callar quan són petits i ho diuen. Llavors, el delicte prescriu al cap de 5 anys de la majoria d’edat de la víctima, i és molt difícil trobar-ne proves físiques, perquè normalment són abusos sexuals que no comporten una violència física gaire elevada, sinó que és més aviat una violència psicològica i sexual que no deixa proves gaire evidents. I, normalment, com que es jutja la víctima i no es jutja l’agressor, és molt difícil parlar-ne.

Tot i que a base que ens esclatin notícies a la cara n’estem prenent consciència ràpidament.

N’estem prenent consciència molt lentament, en realitat. I, de fet, una de les reaccions més ràpides és la protecció de la comunitat: “És un cas aïllat”. No, no és cap cas aïllat, sabem perfectament que això passa no només als Maristes, sinó en moltes escoles i en moltíssimes famílies. Estem començant des de més lluny. Primer parlem d’aquests països en què hi ha turisme sexual, per exemple, Mèxic. A Mèxic, els més grans consumidors de turisme sexual infantil, per tant, els més grans violadors de nens, són de l’estat espanyol, per l’idioma. Es parla més de Tailàndia, perquè no ens afecten tan de prop. Es pot parlar del que passa a les escoles, perquè això és fora de casa. Del que està passant a casa no se n’està parlant. Les famílies tendeixen a protegir-se.

Em recorda Luther King: “És molt possible que aquesta generació hagi de penedir-se no només per la violència de les males persones, sinó pel silenci i la indiferència de les bones persones”.

Sí, absolutament. No sé si al teu institut hi havia el professor que tocava el cul a les noies. Al meu sí, n’hi havia un que ho feia, i ho sabíem tots, i ningú no feia res. I aquest senyor s’ha jubilat i no ha passat res. No conec ningú amb qui hagi parlat que no sàpiga quin era el professor pervertit que mirava com no havia de mirar, que posava una tensió sexual allà on hi havia d’haver comoditat absoluta, i més en una època tan delicada com l’adolescència. Això és una manera de permetre que si va una mica més enllà i no es nota, no passi res.

El tema no és nou per a vostè, que va guanyar un premi al millor llibre infantil amb Crida ben fort, Estela. Quin recorregut ha tingut el llibre?

Només m’ha donat satisfaccions. Vaig pensar que era molt estrany que d’un delicte que afecta els nens no en parlem amb els nens. I em va sortir aquest conte en què donava unes eines d’exigir respecte a un mateix i als altres. Van passar set anys fins que es va publicar. Tot i que tenia molts contactes, totes les editorials deien: “Està molt bé, però ¿qui comprarà un conte sobre aquest tema?” S’ha fet servir en un programa de prevenció a les Illes, on hi ha hagut una exposició amb 4.000 dibuixos de nens i nenes. I a Mèxic se’n van distribuir més de 100.000 exemplars.

Llegint-la, veig que l’abús l’obsessiona. L’abús de poder.

La injustícia em posa nerviosa i l’abús de poder cap als nens és absolutament injust. O entre ells. Jo he vist molt nens petits i n’hi ha que tenen aquest tarannà de prendre la joguina i d’altres que tenen el tarannà de “té i no m’atabalis”. Educar és educar aquesta personalitat, perquè com a mínim no ho facis amb violència. I la majoria de gent s’acaba civilitzant. N’hi ha alguns que no, que trepitgen, i trepitgen i trepitgen, i no sé si hem de buscar la causa en una injustícia primera que han patit. Qui no ha estat mai trepitjat potser és més fàcil que trepitgi els altres, perquè no entén que fa mal.

Escriu sobre els refugiats.

Fa un any i mig vaig visitar un centre a Malta, on tenien gent que no podia regularitzar els papers. Tenia una sensació molt estranya de cosa mal feta, el cop de puny enorme d’estar veient un camp de concentració com havia llegit als llibres d’història. Que estem permetent que els governants que votem estiguin fent camps de concentració i no està passant res. I entre les tendes al fang i que paguem diners perquè ens faci de tap un país que no deixem entrar a la Unió Europea precisament perquè dubtem de la seva qualitat democràtica, tot plegat em sembla insuportable.

Europa busca l’arma per lluitar contra el terrorisme i la primera cosa que fa és desarmar-se de valors.

Aquí hi ha una construcció de l’alteritat molt inquietant. El que estem dient és: “Mereixo més perquè he nascut aquí”. Em sembla inacceptable. ¿Quina justificació filosòfica hi ha en la idea que jo mereixo més perquè he nascut aquí? En tot cas ho tinc més fàcil perquè he nascut aquí. I com que ho tinc més fàcil, potser la meva obligació és ajudar qui no ho té tant. Tota la humanitat podria viure si visqués amb el nivell de vida de Portugal. Això als catalans no ens perjudicaria gaire. Jo hauria de baixar bastant poc perquè tothom del món pogués viure com jo. Però l’1% de la població, que sí que hauria de baixar molt, és qui pren les decisions.

¿La gent que esteu a la trentena teniu sensació d’estafa?

Més que d’estafa, d’incredulitat. Vaig créixer donant determinats drets per assolits i de cop veus l’enrenou amb la Dolors Miquel, que diu un poema i hi ha una associació d’advocats catòlics que la denuncia. És: “Perdona? Segle XXI, hola, bon dia?” Em fa vergonya sortir al carrer a demanar avortament lliure i gratuït. Però si això ja ho havia fet la meva mare! Es fan retallades en educació que recauen sobre l’escola pública, i no sobre la concertada. Això, per a mi, ha sigut fer-me gran: adonar-me que no teníem aquests drets i que els hem de continuar lluitant. Molts amics meus han marxat a l’estranger perquè aquí no tenien feina. O han tornat a casa els pares perquè no es poden pagar un pis. Amb la gent del meu estatus, de classe baixa, està sent molt dur. Amb tot, em considero privilegiada perquè encara tinc casa meva, i visc amb els meus fills i ens en sortim.

No és classe mitjana?

No, i ara! Quina enganyifa, com he de ser classe mitjana? No, no. Si vols t’ensenyo la declaració de renda i veuràs claríssimament que sóc de classe baixa. Pago molts impostos i rebo pocs beneficis, com l’acudit que els autònoms no ens posem mai malalts, perquè si no treballem no cobrem. No sóc de classe mitjana, ja m’agradaria, però no.

A què es dedicaven els seus pares?

La meva mare encara neteja escales, i el meu pare treballa en una fàbrica.

Com ha arribat a presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana?

Queixant-me. Quan et queixes acabes com a representant, perquè per als altres és més còmode dir: “Ja es queixa ella”. Tinc la sort, també, que la majoria de coses que faig a la feina m’agraden: traduir, fer classes, escriure... Escriure no m’ho he plantejat mai com una feina perquè no hi he guanyat mai gaire diners.

I de què es queixa?

Sentim que els nostres drets com a creadors estan amenaçats, i no només parlo de drets econòmics, sinó sobretot morals. És a dir, jo amb el llibre no hi guanyaré gaires diners, però tinc dret que no es faci servir per a coses que jo no autoritzi. Però no tot són queixes. També treballem per potenciar-nos com a autors en català, que és el que ens fa diferents de la resta. Quan escrius un llibre no ho fas pensant que et faràs ric, i si ho penses, necessites un bany de realitat. Només el 10% dels nostres socis poden viure d’escriure, i viure d’escriure vol dir que la meitat dels ingressos provingui de publicar o de feines que se’n diuen paraliteràries : articles, classes, conferències...

Ha firmat el manifest que defensa la preeminència del català en la Catalunya independent.

Des del punt de vista científic se sap exactament com s’extingirà el català. La meva llengua materna és el castellà, però estic molt segura que el castellà no s’extingirà en els pròxims anys, o sigui que per a mi la llengua que cal protegir és el català i sabem com fer-ho. Científicament no hi ha cap dubte, sabem que la cooficialitat seria un desastre, i que, per tant, la llengua oficial ha de ser el català, que és la nostra, i totes les altres han de ser respectades, i s’han de continuar parlant com avui dia. Però la nostra mereix una atenció especial, perquè si no la protegim es morirà, simplement. Hi ha les majors americanes que troben molt normal estrenar les pel·lícules obviant el català, i no les estem collant gens. Al jutjat és molt fàcil que no pugui expressar-me en català. Si el català fos l’única llengua oficial forçaria que el bilingüisme fos real. Perquè ara hi ha bastants espais en què s’és monolingüe en castellà.

¿És dels que parlen d’“escriptors i escriptores”?

No. Sí que estic a favor d’una visió menys pitocèntrica de l’univers, que sembla que el món sigui només com el veuen els homes. Tinc bastantes amigues de la meva edat que han crescut en aquestes escoles públiques hippioses dels anys 80 que tenen la mateixa sensació que jo, que ens van enredar totalment, però sí que creiem que s’ha de potenciar la igualtat. És una sensació molt profunda. Per tant, estem lluitant des de la seguretat que jo valc tant com tu, i que si no sóc a l’espai públic no és perquè jo valgui menys, és perquè sóc una dona. Evidentment, jo estic millor que la meva àvia, puc passejar pel carrer agafada de la mà d’una dona, i em criden poques vegades, i em peguen de moment cap (ho han intentat un cop i no se’n van sortir). Però continuo cobrant un 24% menys que els meus companys homes, continuo sent discriminada pel fet de tenir fills, no em veig representada a la tele... Hem de celebrar totes les conquestes, però no ens conformarem fins que no tinguem el 51% de l’espai, que és la proporció de la humanitat que som.