Barris més marcats per l’estigma que per la delinqüència
El tràfic de drogues, l’ocupació d’habitatges i els fets violents generen més sensació d’inseguretat
BarcelonaPot xocar parlar de delinqüència i posar de costat una foto de la Mina de Sant Adrià de Besòs i una del centre de Sant Cugat del Vallès. L’imaginari que s’ha creat sobre els dos llocs amaga un dels factors més influents en la delinqüència. “Poca gent deu haver anat a la Mina, però molta dirà que s’hi sentiria insegura perquè té un estereotip”, pronostica la criminòloga Antonia Linde. Probablement es dirà el contrari de Sant Cugat. L’etiquetatge d’un barri es defineix com “un dels drames de la delinqüència”, explica el sociòleg i criminòleg Roger Mancho. El perill és que “no hi ha una relació lineal entre la delinqüència i la percepció d’inseguretat”, afegeix la cap de l’àrea de convivència i seguretat urbana de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), Marta Murrià.
“Els territoris on es localitza més activitat delictiva no tenen més percepció d’inseguretat entre la seva població”, argumenta Murrià, que remarca que no només la por de patir un delicte fa que els veïns d’un barri se sentin insegurs perquè s’hi associen altres factors. Els que ho viuen des de fora estan condicionats per l’estigmatització dels llocs vulnerables: “Quan es veuen espais deteriorats es crea la sensació d’inseguretat”, descriu Linde, professora dels estudis de dret i ciència política de la UOC. “No baixaré a la plaça de sota de casa si em sento insegur. Això també farà que molta gent es retiri de la plaça, que es produeixi el fenomen d’ocupació de persones que no segueixen tant les normes, que hi comencin a haver alguns actes vandàlics i es degradi l’entorn”, exemplifica Mancho.
El cert és que els barris amb taxes de delinqüència més elevades, tot i que “la immensa majoria” dels seus veïns no cometin delictes, acostumen a reunir cinc factors: pobresa, densitat de població, gent que hi viu de pas, deteriorament i concentració desordenada de residències, comerços i indústries, enumera Mancho, membre del Col·legi de Criminòlegs de Catalunya. Murrià diu que “els barris amb més percepció d’inseguretat són aquells on hi ha més proporció de persones amb rendes baixes o a l’atur, densitat residencial i habitatge social però també grans infraestructures que trenquen la continuïtat del teixit urbà”. Els delictes que generen més aquesta inseguretat són el consum i el tràfic de drogues, l’ocupació d’habitatges i els fets violents.
Mancho admet que “algunes activitats poden passar més desapercebudes” als barris vulnerables i Murrià parla d’una “certa tendència” que s’hi trobi una delinqüència “molt relacionada amb les problemàtiques socials”, com ara el tràfic de drogues i l’ocupació de pisos. Però, en canvi, són llocs que “no atrauen necessàriament” els robatoris personals, que s’intenten fer als espais amb oportunitats, “amb més possibilitats de guany i menys risc”. “Els furts o les estrebades es registren menys a les zones residencials i es concentren en les zones de transició: on hi ha més mobilitat de població, augmenta l’anonimat i amb aglomeració”, enumera Linde, que afegeix que les persones que els cometen poden venir de barris vulnerables perquè es desplacen cap als punts on maximitzen el benefici.
El “risc” en respostes
L’estiu de fa dos anys els Mossos d’Esquadra van anunciar un pla de xoc a la Mina per intentar combatre el tràfic de drogues i la delinqüència derivada amb més presència policial. Des del 2017 han fet més actuacions que mai pel cultiu de marihuana a Catalunya, un “pol d’atracció” per a les màfies europees. Murrià alerta del “risc” que comporta vincular les drogues amb la inseguretat perquè això pot fer “que es donin respostes només policials a un problema que cal abordar des de les polítiques de salut pública i socials”. “Quan s’incrementa la vigilància es fa més resistent l’accés a les víctimes i dona resultats si es vol reduir la delinqüència en llocs específics. Políticament és més fàcil de vendre”, apunta Mancho, que aposta per treballar la seguretat des de diversos àmbits per no necessitar sempre una patrulla.
L’IERMB fa cada any una enquesta de victimització per mesurar els delictes des de les víctimes. El resultat [vegeu gràfic] mostra unes tendències a l’alça, en diferents graus, en els quatre àmbits analitzats a l’àrea metropolitana de Barcelona: seguretat personal, vehicles, domicilis i comerços. Des de l’anterior crisi econòmica la victimització s’ha disparat sobretot contra la seguretat personal pels robatoris i les violències, amb conductes que intimiden, agressions verbals i en menys freqüència físiques.
Si es mira quantes persones són a la presó segons el municipi on viuen, les distàncies són abismals. Sant Cugat fa cinc anys tenia una taxa de menys de 40 veïns a la presó per cada 100.000 habitants. La mateixa taxa es multiplicava per 10 a Sant Adrià de Besòs. “Els barris vulnerables concentren les feines menys qualificades i el nivell socioeconòmic més baix. Cal una intervenció educativa i recursos socials”, avisa Linde. Mancho conclou que falten “accions sostingudes i coherents en el temps”, que vagin més enllà d’una legislatura, per revertir els barris que arrosseguen l’etiqueta de la delinqüència.