Els barris vulnerables de Catalunya

BarcelonaLa Generalitat té identificades 236 zones vulnerables a tot Catalunya. Moltes són barris; d’altres, zones concretes de municipis petits que també requereixen una atenció especial de l’administració. En aquesta llista hi ha des del barri del Congost de Granollers o Camp Clar a Tarragona fins al casc antic d’Alfarràs, un municipi del Segrià amb 2.800 habitants.

Des de l’arribada dels ajuntaments democràtics i la recuperació de la Generalitat, s’han desenvolupat programes per combatre una vulnerabilitat que s’ha enquistat en molts d’aquests barris. Malgrat els esforços invertits, la majoria continuen igual, amb una pobresa crònica i problemes estructurals que no s’aconsegueixen revertir. “Evidentment s’han millorat les condicions de vida, perquè als anys 70 i 80 ciutats com Barcelona estaven plenes de barraques, però aquests barris que fa 40 anys ja mostraven una alta concentració de problemàtiques socials i deficiències urbanístiques són els mateixos que hi ha ara”, descriu el sociòleg Sergio Porcel, de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB). De fet, entre el 1991 i el 2011, durant l’època de més creixement econòmic, el nombre de barris vulnerables de les grans ciutats catalanes es va multiplicar gairebé per 5.

Tot i que el departament de Territori té identificades aquestes àrees urbanes d’atenció especial per tot el territori (35 a Lleida i Girona, 32 a Tarragona i 134 a Barcelona), la gran majoria es concentren als eixos dels rius Llobregat i sobretot Besòs, que aplega gairebé el 70% dels àmbits més vulnerables de l’àrea metropolitana. Un exemple és Santa Coloma de Gramenet, on més del 50% de la població viu en barris molt vulnerables.

El boom migratori

Quin és l’origen d’aquesta realitat? Principalment, n'hi ha de tres tipus. “Centres històrics que s’han degradat, polígons d’habitatge massificats construïts entre els anys 50 i 70, i àrees nascudes de processos d’urbanització marginal, barris que van néixer de l’autoconstrucció”, assenyala Oriol Nel·lo, geògraf especialitzat en estudis urbans i ordenació del territori, que va liderar la llei de barris que va impulsar el tripartit el 2004. “A principis dels 80, quan la Generalitat assumeix les competències, es troba grans barris, però també municipis petits, amb infrahabitatges i patologies estructurals, com l’aluminosi, pisos de 40 m² on vivien 8 persones”, explica el conseller de Territori, Damià Calvet.

“Eren espais on es van assentar els primers moviments migratoris espanyols i, amb el canvi de segle, la població immigrada internacional. Els grans polígons d’habitatge social aixecats durant el franquisme van augmentar molt la densitat. Eren molts habitatges en un espai petit i orientat a un perfil de població molt determinat, amb pocs recursos i que vivien en propietat perquè eren habitatges socials i això els arrelava al territori”, afegeix Porcel, que explica el procés que es va viure al tombant de segle, quan el boom immobiliari va coincidir amb l’arribada de centenars de milers de persones estrangeres amb pocs recursos: “Molts treballadors que tenien pisos en propietat els van vendre a una població immigrada que s’aprofitava que els bancs concedien hipoteques amb facilitat. L’arribada de la crisi va empitjorar la situació i van començar a haver-hi molts desnonaments”. Hi va haver, doncs, una substitució de població en barris ja de per si vulnerables. A més, al tractar-se de les zones urbanes on l’habitatge és més barat, s’hi va concentrar “molta població sense permís de treball, empleats en economia submergida i que no poden accedir a ajudes”, apunta Enric Morist, vicepresident de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social. Aquest segment de població es va sumar a la bossa que ja hi havia, gent “molt envellida” que amb la pensió que té no pot canviar d’habitatge i es manté en aquestes àrees on els edificis tenen deficiències molt greus. Gent, a més, a qui les crisis, com ara la pandèmia actual, colpegen més durament, i provoquen que els ajuntaments es vegin desbordats i sense possibilitat d’aplicar polítiques per millorar la vida dels veïns.

Els indicadors

Aquests barris vulnerables són moltes vegades limítrofs amb àrees on viu població amb un alt nivell de renda, i es creen contrastos enormes. A Girona, segons les últimes dades de l’INE del 2017, hi ha àrees censals com el barri de Montilivi on la renda familiar s’acosta als 67.000 euros de mitjana, mentre que uns metres més enllà, al barri de la Font de la Pólvora, és inferior als 14.000 euros. Hi ha molts altres indicadors. El percentatge de població aturada a Ciutat Meridiana, un dels barris més pobres de Barcelona, és del 16,5%, mentre que a Pedralbes, el barri més ric, del 3,7%. El fracàs escolar entre els alumnes de Ciutat Vella de quart d’ESO és sis vegades més alt que el dels estudiants de Sarrià. L’esperança de vida d’aquests barris no difereix tant respecte a la resta, perquè hi viu gent molt gran, però entre Trinitat Nova (80,1 anys) i Pedralbes (86,8) hi ha gairebé 7 anys de diferència. De fet, per definir el concepte de vulnerabilitat, els acadèmics utilitzen dades d’una dimensió social (pobresa, envelliment/soledat i immigració estrangera) i residencial (densitat, habitatges antics i degradats).

El problema de l’estigmatització

Un altre dels indicadors que s’associa a aquests barris és el de la delinqüència i l’alta presència de drogues. Molts cops agreuja l’estigmatització del barri i provoca que molta gent eviti viure-hi o fins i tot transitar-hi a plena llum del dia. “Quan preguntes quin és el barri més perillós sempre apareixen els mateixos: el Raval, la Mina, Sant Roc... I aquests no són necessàriament els que atrauen més localització de delictes ni més percepció d’inseguretat entre els seus habitants”, explica Marta Murrià, cap de l’àrea de convivència i seguretat urbana de l’IERMB. L’estigma creix i lluitar-hi és una de les grans problemàtiques que tenen molts d’aquests barris. “La por de patir un delicte fa que la gent se senti segura o no. Si s’hi deixa d’anar, un lloc es buida i pot propiciar la petita delinqüència”, argumenta el sociòleg i criminòleg Roger Mancho.

A més, quan la vulnerabilitat s’enquista es perd part del teixit associatiu, vital per “ser interlocutor amb les administracions per millorar el barri”, diu l’antropòleg José Mansilla: “La ciutat té potencialitat per crear xarxes, que només es mantenen quan la gent té capacitat per sobreviure”. “Els barris organitzats resisteixen millor la crisi”, conclou Nel·lo.

Habitatge protegit, lloguer i 1.800 milions dels fons europeus

Si fins ara el nombre de barris vulnerables no ha parat de créixer, què s’ha de fer per revertir aquesta situació enquistada i repetida per tot el territori? Per a Oriol Nel·lo, “s’ha d’evitar que hi hagi grans diferències entre el preu del sòl en les diverses àrees incrementant l’habitatge protegit arreu del territori”. Hi ha d’haver habitatge assequible distribuït per tot el país, s'ha de passar del 3%-5% actual a nivells d’altres països d’Europa on pot arribar a ser del 20% o el 40%. Només així s’evita la concentració de la vulnerabilitat perquè fins ara la “tendència de la població més acomodada és segregar-se de la resta, i aquells que tenen rendes més altes, per gaudir dels avantatges de viure entre ells, s’agrupen” i això genera més contrastos. “Són dues expressions del mateix problema. Per què s’aplega la població de més recursos en un lloc i no ho veiem com un problema?”, es pregunta Nel·lo. De fet, tant ell com Sergio Porcel coincideixen que cal abordar el tema des d’una òptica supralocal amb mirada metropolitana en el cas de Barcelona i la seva àrea, ja que la concentració de població amb menys nivell de renda allà on els preus són més baixos ha fet que aquests municipis tinguin una base fiscal més baixa i, per tant, els que requereixen mes intervenció tenen menys capacitat per actuar. “La pobresa en aquests barris s’explica per factors estructurals que sobrepassen la realitat del barri, per tant, no només calen polítiques de barri, sinó també millorar polítiques de protecció en termes generals”, apunta Porcel.

El conseller de Territori, Damià Calvet, també rema en aquesta direcció. Ell era a la Generalitat abans de l’arribada del tripartit, que de la mà de Nel·lo va impulsar la llei de barris, la qual va suposar més de 1.300 milions d’inversió en 117 municipis i més de 4.000 actuacions. “Vam advertir que no n’hi havia prou amb la remodelació física, que hi havia d’haver polítiques socials d’acompanyament, més actuació sobre les persones. Quan el tripartit fa la llei de barris era una millora del que estàvem fent, una visió més holística, que nosaltres no vam tenir”, reconeix amb un punt d’enveja sana Calvet, que va veure com la “contenció” econòmica del 2010 va frenar-ho tot. De fet, aquest març s’acaben les últimes actuacions que van adjudicar-se el 2010, en l’última convocatòria de la llei de barris. Abans, la Generalitat havia impulsat un programa de remodelació de barris que va suposar més de “500 milions per construir 8.800 habitatges nous” en llocs com Sant Cosme, Sant Roc, Torreforta, Via Trajana o el Polvorí. “A la Barcelona postolímpica encara hi havia dones rentant roba en safareigs comunitaris a les cases del Governador”, relata el conseller per posar un exemple de la complexitat del tema.

Però després d’una dècada sense poder invertir grans partides, els fons europeus Next Generation poden suposar una finestra d’oportunitats. “Europa marca com a gran objectiu la millora del parc d’habitatge existent, és l’agenda verda, la lluita contra el canvi climàtic i la millor eficiència energètica. Si rehabilites, ocupes menys sòl”, diu Calvet, que apunta que un dels projectes que ha presentat Catalunya als fons és l’Agenda Urbana, amb 1.800 milions sobre la taula. El conseller, a més, és taxatiu a l’hora de definir els passos a seguir: “La política d’habitatge no la pots deixar en mans del lliure mercat, l’administració no pot fer més promoció pública de compravenda, tot ha d’anar adreçat al lloguer”.

Per la seva banda, l’antropòleg José Mansilla remarca que la clau per millorar la situació d’aquests barris és precisament evitar que la “gent que hi viu n'hagi de marxar”: evitar la gentrificació. Portar gent de fora, d’un nivell adquisitiu més alt, no serveix per millorar la situació de les persones que hi han viscut tota la vida, perquè aquests dos segments de població no s’acaben relacionant. “La gent amb més diners fa aquell territori seu. S’entén que la riquesa dels que hi arriben acabarà ajudant els menys afavorits, i això és fals. La gent acaba desplaçada. Es genera un procés d’ones de gentrificació”, remarca Mansilla. “Aquest tipus de política no busca solucionar el problema, sinó diluir-lo. No ataca el problema real, que és la pobresa”, resumeix Porcel.