“Els barraquistes vam guanyar perquè vam perdre la por”

“Mani qui mani, nosaltres sempre hem d’estar picant. Segons qui mani, potser hem de picar quatre cops o vuit, però no podem deixar de picar”. La frase és de la mare de la Custodia Moreno, i ella se l’ha aplicat tota la vida. Tant quan lluitava per aconseguir unes condicions de vida dignes per a les persones que com ella i la seva família vivien a les barraques, com en totes i cadascuna de les batalles veïnals que ha ajudat a guanyar al seu barri, el Carmel.

¿La història del barraquisme a Barcelona és la d’una victòria veïnal?

És una història que va tenir un final feliç. Vam lluitar molt, jo hi vaig dedicar 25 anys, però vam aconseguir bons resultats. Primer, millores com els contenidors o l’aigua corrent, i després ja va venir la batalla pel reallotjament en bones condicions. El més important per aconseguir-ho va ser treure’ns de sobre la por. Vam guanyar perquè, en un context de repressió i tenint en compte que la majoria de famílies de la zona vam arribar a Catalunya havent perdut la guerra, vam perdre la por.

Com va ser el pas a viure en pisos?

Primer ens van dir que tots anéssim a la Mina, i vam dir que ni bojos, i també ens van oferir un parell de blocs a la Guineueta, però la majoria no volíem marxar del barri. No havíem començat a transformar el Carmel, que estava tot per fer, per llavors marxar-ne. La majoria dels pisos eren de lloguer, que és el que nosaltres reivindicàvem, tot i que alguns veïns el van comprar en condicions molt bones. Els pisos costaven uns dos milions de pessetes que calia pagar en 25 anys i amb quotes fixes. La nostra reivindicació era que ningú havia de pagar més d’un 10% dels seus ingressos per a l’habitatge.

El mateix que es reivindica ara. ¿Barcelona no ha resolt el problema de l’habitatge?

La política d’habitatge públic del país ha sigut nefasta. Aquests pisos haurien de ser sempre de lloguer. Vam aconseguir treure les barraques horitzontals, però no les verticals. Quan el 1990 es va posar fi a les barraques, ja estava ple de gent vivint en plantes subterrànies que, en molts casos, els veïns del Carmel han anat deixant, i on ara s’hi ha instal·lat gent més vulnerable.

La precarietat continua...

I em barallo sovint amb alguns veïns que ja s’han oblidat del nostre origen i que poden acusar la gent més vulnerable, que sovint és d’un altre color, de prendre’ns la feina. Quan nosaltres vam arribar a Barcelona, alguns sectors també deien que veníem a menjar-nos el pa dels catalans. Per què? Molt senzill: a la meva mare li pagaven l’hora de feina a dues pessetes i mitja i la gent d’aquí la cobrava a tres, però per a nosaltres això representava menjar.

¿Avui la gent és menys combativa?

Als bars i botigues tothom està cabrejat i després dius: “A veure, va, ¿què fem?” I no hi ha moviment. En barris on hi ha problemes de pes toques la trompeta i la majoria de vegades a primera fila hi som els mateixos que fa 30 anys. La gent està acollonida, però ha de perdre la por com vam fer nosaltres.

Ara la ciutat està recuperant la memòria dels barris de barraques amb la col·locació de plaques commemoratives. ¿S’ha superat l’estigma?

Totalment. Vam muntar la Comissió [per a la Recuperació de la Memòria dels Barris de Barraques] perquè dèiem que la gent ja no sabia d’on venien aquests pisos construïts per al reallotjament i que això era una part de la història de la ciutat que no podia caure en l’oblit. Les plaques [la pròxima que s’inaugurarà serà el dia 10 de maig, davant del grup d’habitatges de Raimon Casellas, on viu la Custodia] no són homenatges només a les persones que van viure en barraques pel fet d’haver-hi viscut, sinó a tota la gent que vam venir de la nostra terra i ens vam integrar i hem col·laborat per fer que Catalunya sigui el que és.

Com veu ara la situació de Catalunya?

No sóc ni nacionalista ni independentista, però ara votaria que sí a la independència per demostrar que tenim tot el dret del món a decidir i per refregar-ho a tota l’Espanya carca. Les primeres hòsties les vaig rebre defensant aquesta terra. Encara que, per la meva ideologia socialista, jo treuria totes les fronteres.