Les barraques de Montjuïc, mig segle de l’espurna de la lluita veïnal

BarcelonaEl 1881 Barcelona va enderrocar la seva última muralla. Els marges de la ciutat es van tornar líquids, amb els únics límits del Mediterrani i la serra de Collserola. La capital catalana havia esdevingut un pol de desenvolupament industrial i d’immigració provinent d’altres zones de la Península, però aquests treballadors no ho tenien fàcil per trobar habitatge, així que molts van començar a construir-se les cases ells mateixos. Així va néixer el fenomen del barraquisme: barris de construcció espontània, sense planificació urbanística ni serveis bàsics. I Montjuïc en va allotjar la concentració més gran, al davant del Somorrostro, la Perona o el Turó de la Rovira, segons constata l’historiador Oriol Granados. Cap a finals dels cinquanta van arribar a viure-hi fins a 30.000 persones, en tot un seguit de barriades, des del Poble-sec fins al castell.

Mig segle després de la reubicació dels veïns a diferents barris de l’àrea metropolitana, els antics barraquistes mantenen el record de Montjuïc ben viu i avui es retrobaran per compartir-lo. Fernando Soler explica que va arribar el 1952 al barri de Tres Pins, amb quatre anys. Els seus pares van edificar una barraca de fusta amb un terrat de cartró de cuir, aguantat amb pedres per tal que no volés. “Vaig acostumar-me al so de les goteres a l’hora de dormir, em semblava agradable”, relata. No tenien electricitat ni clavegueram i per aconseguir aigua havia de baixar fins a l’única font del barri, on els veïns i veïnes es posaven al dia mentre omplien càntirs i galledes.

Allò que el Fernando recorda amb més nostàlgia és el “sentit de comunitat”. Els veïns suplien les mancances amb la solidaritat mútua. “Entre un divendres a la nit i un dilluns al matí alçàvem un habitatge”, explica. Aprofitaven una escletxa legal segons la qual si una casa tenia terrat no es podia enderrocar. “Jo sempre he dit que la misèria uneix”, comenta taxatiu el seu amic Antonio, veí del barri de Casa Valero fins al 1968.

El desmantellament de Montjuïc

L’extensió dels barris de barraques a finals dels 60 era una realitat incòmoda per a l’alcalde José Maria de Porcioles. Per això, a través de la Oficina de Erradicación del Barraquismo, va planejar el trasllat dels veïns a barris de la perifèria barcelonina. Als residents de Montjuïc van assignar-los tres barris de nova planta: Sant Cosme, al Prat de Llobregat; Pomar, a Badalona, i Camps Blancs (abans conegut com a Cinco Rosas), a Sant Boi.

Els veïns com el Fernando i l’Antonio van ser traslladats a pisos de protecció oficial, facilitats per l’organisme franquista Obra Sindical del Hogar a canvi de lloguers assequibles. “La casa em va semblar immensa. Tenir vàter era un món nou. Arribàvem a la civilització”, apunta, irònic, l’Antonio, avui veí de Camps Blancs. Tot i això, tal com subratlla Granados, “la construcció dels edificis era dolentíssima i als barris hi havia una gran manca d’equipaments, com transport públic i escoles”. “Eren barris sense acabar”, sentencia.

Durant les dècades posteriors, l’organització veïnal va resultar clau per conquerir millores a les barriades. Van néixer agrupacions com l’Associació de Veïns La Unión de Camps Blancs, que avui presideix el Fernando. Amb l’Antonio, rememoren com van aconseguir clausurar una planta d’incineració al bell mig del barri que “es posava en marxa a les 5.30 h i no deixava respirar”.

Tots aquests moviments locals van germinar a partir d’una llavor sembrada anys enrere a Montjuïc. Segons Isabel Montraveta, treballadora social dedicada al barraquisme en els últims anys del fenomen, el precedent d’aquestes organitzacions es pot situar en l’Associació de Pares de Família l’Esperança. Aquesta agrupació amb base a Casa Valero va lluitar per garantir unes condicions equitatives en l’accés als habitatges de protecció oficial durant els anys de desmantellament de les barraques. “Va ser una escola de ciutadania, una plataforma per aprendre que la gent organitzada pot assolir millores reals”, reivindica Montraveta.