A la Barceloneta, turisme interior i vigilància “a rebuf”

BarcelonaLa Bombeta és un clàssic de tota la vida de la Barceloneta, al carrer de la Maquinista quasi tocant a Joan de Borbó. Fa una mica més d’un any, quan la pandèmia encara no treia les orelles, van obrir una sucursal, a pocs metres. I han resistit l’embat devastador del covid. Un altre irreductible del barri, potser encara més clàssic, Cal Pinxo, no ha tingut la mateixa sort. Nascut amb l’històric nom de Casa Costa, el restaurant va tancar la setmana passada incapaç de reflotar les pèrdues dels últims mesos. La Barceloneta, barri metamòrfic, sotmès com cap altre a les estocades criminals del mercat, als vaivens especulatius, a la imperiosa necessitat del turisme, viu amb estoïcisme les inclemències i les incerteses del cicle desconcertant d’obertures, tancaments, relaxacions i enduriments successius i capritxosos de les restriccions. Quan arriba el bon temps i surt el sol, a Barcelona hi ha poques coses semblants al batec dels dissabtes al matí a la Barceloneta.

A l’hora del vermut queden algunes taules a les dues Bombetes, però els cambrers oficien el servei convençuts que d’aquí poca estona no s’hi cabrà. El barri no està col·lapsat, l’activitat no és frenètica, però hi ha un caliu intens. A mig gas, sí, però amb pics de gas a fons. “Turistes? Alguns, sí, però això no té res a veure amb els bons temps”. M’ho explica la Loles, que viu al carrer Pepe Rubianes i que, malgrat totes les suspicàcies que porta adherides com una sangonera, és una fanàtica del barri on va néixer. “El que sí que veuràs és molt turisme interior. Molts espanyols que han escampat la boira per Setmana Santa”. El Mark i la Sandy escuren uns bíter a la terrassa del Marisma, a la plaça del mercat. Han vingut a visitar el seu fill, el Jeremy, que estudia a Girona, i plegats s’han escapat el cap de setmana a Barcelona. La terrassa no està plena, però quasi. Igual que la de L’Arròs i la de Can Ramonet. Tenen reserves tot i que no estan desbordats: “Avui, si t’esperes quinze minuts, dines segur sense problema”. Bon esperit persuasiu, marca de fàbrica dels bons cambrers de la Barceloneta.

La Maribel i l’Aranzazu, pamploneses, tenen 71 anys i són amigues de tota la vida. Avui és l’aniversari de la Maribel i la seva filla la felicita per telèfon. Feia mesos que tenien pendent una escapada i l’ocasió ha arribat gràcies al relaxament pasqual. Fa uns mesos vaig llegir que la Leo, del Bar Leo del carrer Sant Carles, esclar, es volia jubilar. Res, rumors no contrastats. Allà la tenim, captant clientela amb la loquacitat que l’ha fet mítica i tan estimada. “No sé fins quan durarà això, però no sé fer cap altra cosa i m’agrada la gent, per tant soc aquí!”

“Les vistes al mar no es paguen amb diners”

No hi ha cap altra terrassa més grossa que la del Salamanca. Davant del mar, amb el sol espetegant que cau vertical i clients fulminant tapes i vi blanc a velocitat ultrasònica. “Les vistes al mar no es paguen amb diners”, exclama la Leo, no la del bar sinó la que porta tres cerveses ben acompanyada de la Mari i d’uns calamarsets a l’andalusa. Viuen a la Sagrera i no se’n saben estar de baixar al mar com a mínim dos cops al mes. I el Salamanca les torna boges. Després de dinar segur que fan la digestió (i una capcinada) sobre la sorra. “Amb mascareta?”, els pregunto. “Però no és pas obligatòria a la sorra, oi?”, responen espantades.

Hi ha molta vigilància. Guàrdia Urbana i policia de paisà. L’auricular i el micròfon els delaten. Observen les distàncies de seguretat sobre la sorra i prevenen qui calgui contra aglomeracions. Ahir, aquí mateix, dotzenes de joves ballaven sense mascareta ni distància. El vídeo d’Antena 3 es va fer viral. La Guàrdia Urbana va desallotjar més de 500 persones entre la Barceloneta, el passeig del Born i la plaça dels Àngels. “A rebuf, quan es tracta de vigilar sempre van a rebuf”, protesta la Maite, que passeja el gos i pensa a quin restaurant dinarà per complir amb el seu ritual de cada dos dissabtes. A la Bombeta ja s’hi ha fet cua.