Vinc de part de Pepe Carvalho i posi'm el que vulgui

BarcelonaEntro a Casa Leopoldo, el restaurant centenari del Raval, que surt a les novel·les de l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán (perquè allà hi sol menjar el seu personatge de ficció, el detectiu Pepe Carvalho). Fa tres setmanes que Casa Leopoldo s’ha convertit en un restaurant xinès de menú. La façana és la de sempre, amb el fons negre rivetejat de vermell i el nom de l’establiment “Des de 1929”. Però ara les lletres daurades, tan elegants, han estat tapades per unes fotos plastificades que anuncien el canvi de tendència: “Ensalada de pechuga con algas”.

Per dins, l’establiment està com sempre. Hi ha la barra, de fusta fosca, amb els tamborets de conjunt, la pissarreta blau fosc a la paret (que algú va pensar que serviria per apuntar-hi els plats del dia), l’armariet de les copes de vi... Un noi jove m’atén. Puc triar lloc, perquè el local és buit. M’assec en una taula, al centre, des d’on veig el carrer. Em porta la carta (a la coberta, “Casa Leopoldo, des de 1929”) i el menú. A la carta de vins, “rosado” i cava Jaume Serra. Els tovallons són negres. La cuina és al fons, en un soterrani sota les escales del menjador de dalt. És una cuina pràctica i bonica. Hi ha un senyor mig endormiscat en una cadira. Encara no ha començat el torn. De primer puc triar entre “Sopa de alga con churros, ensalada wakame, ensalada de rollitos o edamame”. No ho dubto. Amanida amb xurros. Desitjo tenir una digestió de cobra.

A Casa Leopoldo hi anaven intel·lectuals, artistes, mariners i tota mena de gent de mal viure. Es veu que a les èpoques de Vázquez Montalbán, el comensal entès deia: “Vinc de part de Pepe Carvalho i posi’m el que vostè vulgui”. I llavors li posaven “rabo de toro” o les croquetes de pernil, el pa amb tomàquet del forn de Sant Josep o la truita de llagostins i pernil ibèric. Els propietaris del restaurant, la família Gil, vinguda de Terol, van traslladar-se al carrer Sant Rafael l’any 1936, dies abans de l’esclat de la guerra. El fill d’en Leopoldo, el primer amo del local, es deia Germán i era torero, però va deixar el, diguem-ne, ofici. Al local, encara ara, hi ha les rajoletes a les parets amb motius taurins. Diuen que l’home caminava entre les taules amb l’elegància etèria dels matadors bovins, de manera que no puc evitar imaginar-me’l amb un tovalló al braç a tall de capote i el cul premut a l’hora de clavar el llevataps a l’ampolla de vi. La neta de l’amo, Rosa Gil, va ser la que li va donar la lluentor, la fama. El 2016, però, la crisi se’ls va endur i van haver de tancar. Un any després, els cuiners Romain Fornell (el del Caelis) i Òscar Manresa (de casa Guinart) van arriscar-se junts i el van obrir de nou. Més tard, van demanar-li a Rafa Peña (el del Gresca) que s’hi sumés. La nevera de fusta, tan preciosa, el marbre blanc de la barra... Tot em fa pensar en la il·lusió i el risc de l’aventura que van voler emprendre.

Mentre menjo algues, apunto a la llibreta i faig fotos a la carta, de manera que els guiris, anants i vinents, en veure’m, em confonen amb una foodie i llegeixen amb atenció les cartes plastificades de fora, provant d’escatir el que se’ls escapa. Quin deu ser el misteri del lloc? Potser els xurros amb algues surten a la llista Best Restaurant? 

"Cuina catalana i tradicional"

Entra un senyor, se’m mira i pregunta al noi de la barra “¿Pero esto no es Casa Leopoldo?” El noi li diu que sí, però que no. Ens saludem. Resulta que es diu Joan Miró (i, sense donar-me temps, ell mateix fa la broma) i que ha vingut al barri a fer una gestió i havia pensat de fer un bon dinar. Agafa una cadira i seu. M’explica que la pàgina web del local antic encara existeix. Ens la mirem. Hi posa que fan “cuina catalana, arrossos, de mercat i tradicional”. En fi, no és mentida. És cuina catalana, hi ha arròs (tres delícies), és de mercat (de supermercat) i tradicional. Ens mirem les ressenyes de Trip Advisor sobre el local. “Los buñuelos de bacalao estaban correctos”, escriu algú, “pero yo pedí el rabo de buey y parecía de quinta gama”. Hi ha una resposta del mateix Romain Fornell, que demana que els comentaris siguin constructius.

Li pregunto a la mestressa nova, que ha sortit a regar uns testos embolicats amb paper de regal vermell, si sap que el local era famós. No ho sabia, diu. No ha entrat ningú més, encara, i no puc deixar de pensar en el traspàs que deuen haver pagat i en el lloguer. Potser a la nit algun passavolant despistat entrarà i dirà: “Vinc de part de Pepe Carvalho i posi’m el que vulgui”. I li posaran aquesta amanida de bossa oberta de fa dies que jo tinc al plat.