Ernest Maragall: "En els últims anys Barcelona ha dimitit del país"

BarcelonaErnest Maragall s'acomiadarà aquest divendres de l'Ajuntament després d'una vida dedicada, en bona part, a Barcelona.

Per què plega?

— Perquè és el moment adequat. Estem en un punt d'inflexió, i el país i la ciutat han de decidir de nou el rumb per afrontar un període que està tan carregat d'exigències com d'oportunitats. I és bo que això es pugui fer mirant lluny, sense cap element de provisionalitat.

S'imaginava així el comiat?

— No me l'havia imaginat massa, ha anat així.

Amb el seu comiat s'acaba una era marcada a Barcelona pel cognom Maragall.

— La clau no és el que s'acaba sinó el que ara comença, que és un període en què el país i la ciutat haurien de passar a l'acció i engegar de debò batalles de fons com les de la desigualtat social crònica i creixent, el canvi climàtic o la consideració real de què vol dir l'espai metropolità.

I com es fa front a aquests reptes?

— Governant. I governar no vol dir manar, vol dir ser capaç d'aprofitar totes les energies que aquesta ciutat conté, aquest país, i que no estan ni de lluny sent posades al servei d'aquests grans reptes que tenim plantejats.

Què s'ha fet malament en la lluita contra la desigualtat?

— Podríem haver fet les coses d'una altra manera en el terreny de les decisions econòmiques. Hem acceptat el domini del mercat. Qui pren les decisions econòmiques sobre aquesta ciutat? ¿Les pren la suma intel·ligent d'institució i societat barcelonina? ¿O les prenen inversors que estan a 1.000, 2.000 o 5.000 quilòmetres? Això el que fa és igualar Barcelona amb qualsevol altra ciutat.

I com s'evita?

— Governant, cercant la complicitat de la resta d'institucions i anant a buscar la societat i els sectors econòmics, decidint com fem evolucionar el model productiu en una altra direcció de més valor afegit, de salaris més alts, de disminució de les desigualtats. Avui la institució rep passivament el que el mercat decideix.

Això es pot combatre amb un govern amb 10 regidors?

— Especialment amb aquests 10 regidors, no. És millor afrontar-ho amb 15, amb 20 o amb 25, segur. El que és obvi és que s'ha pres la decisió de no prendre la iniciativa en aquest terreny. La renúncia a tenir pressupost està associada, òbviament, a la renúncia a tenir governació.

I per què creu que no s'avança?

— És obvi que està associat amb un càlcul polític de permanència, de manteniment d'una situació guanyada des de la contradicció d'un pacte entre tres partits (PSC, comuns i PP) que no tenien projecte comú. L'important és continuar.

¿Li sorprèn veure Junts i els comuns intentant pactar un govern amb Collboni?

— Sembla que sigui part de l'escenari que el senyor Collboni també prefereix. Sembla haver organitzat una mena de subhasta.

¿Ha parlat amb Collboni des que va anunciar el seu adeu?

— No hem tingut cap conversa.

¿Esquerra se'n pot refiar?

— En política a mi em sembla que la confiança es construeix i es desconstrueix sistemàticament. ¿És que podem confiar en el senyor Pedro Sánchez? No crec que siguem on som per una qüestió de confiança, sinó per una capacitat de força política que ha permès avui superar l'etapa de la repressió. Però Sánchez continua sent l'adversari, i Collboni exactament el mateix. ¿Això impedeix que algun dia algú arribi a acords amb ell? Depèn de com es formulin les relacions de força i les diferents possibilitats.

¿Es pot arribar fins i tot a governar amb un adversari?

— La història està farcida d'experiències en aquest terreny.

A vostè li han barrat el pas de l'alcaldia i de formar govern amb Xavier Trias. Com ho ha viscut?

— És una conseqüència d'un sistema parlamentari, basat en majories, no en guanyadors. Vol dir que no vaig guanyar amb la suficient claredat per fer impossible aquest tipus d'actuacions. Això no impedeix assenyalar l'evidència d'un capteniment poc coherent en termes democràtics. Em segueixo preguntant què compartien Colau, Valls i Collboni, o què comparteixen ara Colau, Collboni i Sirera. L'únic que sabem és a qui no volien, i aquí deixeu-me assenyalar l'especial responsabilitat de Colau. La decisió ha sigut seva en els dos casos.

L'ha decebut?

— No, ho constato. Prefereixo fer la valoració que correspon a l'acció de govern que ha dut a terme. La bona i no tan bona. I aquí em sembla que el balanç pot ser degudament crític. Va arribar amb molta passió, però en el pas de la convicció i la ideologia a l'acció de govern hi ha una distància que no s'ha sabut transformar en resultats tangibles. Això és part del que ara defineix i dibuixa l'espai possible per a una esquerra com la d'ERC, que pot tenir conviccions, fortaleses i ideologia, però també és capaç de desenvolupar institucionalment l'acció més adequada.

Però això ja ho pot fer des de la Generalitat. S'està fent?

— En aquest país hem estat d'excepció durant sis anys. És obvi que els aspectes més constructius, de nous i grans objectius, no han pogut manifestar-se amb la mateixa visibilitat. Però quant de temps fa que ERC govern en solitari? Un any, i ja es comença a notar. A diferència d'aquest ajuntament, està liderant i està plantejant les grans qüestions. Jo crec que aquest és el camí. I que tenim un any al davant per demostrar-ho. Però no només en el terreny de la gestió diària, sinó en el de dibuixar horitzons i oferir al país una perspectiva en positiu.

Al país li ha faltat en els últims anys mirada llarga?

— S'ha centrat en un dia a dia que ha estat i segueix sent molt exigent. L'Estat ha desplegat totes les seves eines per impedir aquest desig de mirar lluny, de construir país i d'anar a totes.

I Barcelona? S'ha mirat massa a si mateixa?

— Ha dimitit de l'àrea metropolitana, d'entrada. I ha dimitit del país, sí. La ciutat ha sigut l'escenari de la mobilització social més potent a Europa des de la Segona Guerra Mundial, i la institució ha mirat cap a una altra banda, o s'ha inhibit, o ha navegat en un terreny d'ambigüitat. No ha sigut capaç ni de posar sobre la taula respostes actives, ni de liderar políticament eventuals sortides de la situació que fossin dignes de tenir-se en compte. La principal responsabilitat del PSC i dels comuns és haver callat, no haver sigut capaços de posar sobre la taula ni una sola proposta en positiu.

Què farà Ernest Maragall a partir de divendres?

— Doncs continuaré sent ciutadà, exercint i expressant la meva condició.

També ha dit que li agradaria dedicar temps a conversar.

— Sí, a mi em sembla que en aquest país conversem poc, i crec que una part d'aquesta definició de grans objectius és conversar més. Conversar més no és només negociar, és també intercanviar opinió real, sentiments, experiències, visions... Això és absolutament necessari. En el cas de l'educació, per exemple, em sembla que d'alguna manera estem a l'inici d'una gran conversa.

Aquesta conversa no arriba tard?

— L'educació és el mirall de la societat, i a vegades caiem en l'error de dipositar en l'educació responsabilitats i demandes de respostes que no només corresponen al sistema educatiu.

S'ha desatès l'educació en els últims anys?

— Jo no tinc més remei que dir que em sembla que la llei d'educació que vam aprovar el 2009 no està desplegada, ni de molt, amb la seva potencialitat. Ara parlem d'avaluació, que ja hi era; del paper dels territoris i dels ajuntaments, que també hi era. I, en canvi, també podem parlar de decisions preses després d'aquell moment com l'eliminació de la sisena hora, que va ser una decisió frívola i irresponsable i que ara tothom és capaç de constatar com un element contrari a l'interès general de la societat i del sistema educatiu.

Hi ha alguna cosa que trobarà a faltar a partir de divendres?

— Moltíssimes. Per exemple, la riquesa que representa tot el contacte humà que he tingut el privilegi de tenir tota la vida.

I alguna que no?

— També unes quantes. El món de la política no és plaent. Hi ha relacions que podrien ser fantàstiques en un altre entorn i que en la vida institucional i política acaben sent perjudicades. I és una llàstima.