"Tourists go home" al Turó de la Rovira ja no és una pintada impensable

Barcelona–What’s the plan for today?

–I’m just going to the cliff.

Tafanejo el Whatsapp del noi britànic que viatja al meu costat al bus 22 abarrotat de joves estrangers que es dirigeixen al Turó de la Rovira, al barri del Carmel. Anomenen cliff el turó, i singularment els búnquers de la Guerra Civil que han esdevingut enclavament essencial per al turisme jove amb ganes de festa. Un penya-segat a Barcelona? Bé, afegeix èpica, mítica i estètica al maldecap que avui té l’Ajuntament. Els veïns estan fins al capdamunt de les farres, la música a tot drap, la pixera nocturna, l’alcohol i la gresca. Ja fa uns quants dies que és una de les carpetes calentes que hi ha sobre la taula. Hi ha una mica de control d’accés per als vehicles –caminant hi arriba tot Déu–, i la Guàrdia Urbana vigila els excessos i la música alta i, arribada una hora, amb l’aforament complet, procedeix a desallotjar. 

Pregunto a en Jean-François, l’Elodie i en Dénis com s’han assabentat que val la pena arribar-se al Turó de la Rovira. Em miren com si fos un marcià. “Home, però si Instagram en va ple!” Ah, d’acord! A la Marcela n’hi ha parlat una amiga que hi va venir fa tres setmanes. Li ha semblat una idea genial com a pla romàntic amb el seu xicot. Porten una bossa a rebentar d’ampolles de Heineken. “Em diuen que s’hi lliga fàcilment”, recalca en Johnny. És complicat sentir llengua oriünda mentre fas el camí de pujada després que el bus et deixi a mig quilòmetre del lloc clau. Neteja millorable pels camins de terra costa amunt. Plàstics i llaunes que fa mitja vida que són allà. ¿Un podia imaginar-se fa deu, vint o trenta anys que un dia en una paret de pedra del carrer del Turó de la Rovira apareixeria una pintada de “Tourists go home”? La veig davant meu, ja no és una idea impensable. És la pura realitat.

“Un altre pla fabulós per a l’estiu és anar a la Costa Brava”, sento darrere meu en idioma local. Caram, no tan sols venen Erasmus, també hi ha pijos. La vista és fabulosa; per més que soni a evidència, així és. “Si jo anés fora a fer turisme i hi hagués un lloc així també hi aniria”. No es pot dir més clar ni de manera més eloqüent, realista i lògica. L’skyline de Barcelona es divisa esplendorós i hi pots observar les dues bandes de la ciutat. Té èxit la que mira cap al mar, esclar, però també hi ha l’altra: la del Carmel, Horta, Montbau, la Vall d’Hebron, Canyelles...

La Guàrdia Urbana ja fa estona que contempla l’aglomeració creixent. No para d’arribar gent i es detecten píndoles de suspicàcia. Noten la ferum d’un porro i volen esbrinar d’on prové. Fan baixar gent de les baranes, pedres altes i llocs semiperillosos. I controlen la ingesta d’alcohol perquè no sigui dit. Els pregunto si preveuen desallotjar com els últims dies. Dependrà de l’afluència, precisen, però tot apunta que sens dubte. “Els veïns estan farts del merder i que els truquin al timbre per deixar-los entrar al lavabo”. Caram, doncs si fan això trobo que encara són prou cívics. 

Si un s'atura a llegir els faristols que l’Ajuntament ha instal·lat pot aprendre que allò no és cap búnquer, sinó una bateria antiaèria pensada per disparar i abatre avions de l’armada feixista italiana i alemanya que sobrevolava la ciutat amb terribles idees de bombardeig. Hi ha dues o tres famílies que trenquen l’harmonia dels que en tenen vint-i-pocs. Alguns que passegen el gos i molts aspirants a influencer que enregistren vídeos amb l’ego pujat de to. Instagram és el rei de la festa.

Té gràcia la varietat gastronòmica: incomptables packs de cervesa, molts refrescos, pizza, wok, molt de japonès, infinita varietat de snacks i sobres d’embotit. El senyor Condis del Carmel deu estar encantadíssim. Hi ha qui fins i tot porta estovalles com qui va de pícnic i tovallola (o pareo) com qui va a la platja. No se sent ni un trist acord de reggaeton. Deuen haver-hi la tira d’altaveus camuflats, però, esclar, la policia intimida. 

M'enrecordo del final de Barcelona nit d’estiu, quan Àlex Monner i Luis Fernández es reconcilien just sobre el terra que estic trepitjant, amb la teranyina de l’Eixample de fons i l’Hotel Vela encara més al fons. Encara no han desallotjat, tenen paciència avui. “Si no volen que els fem fora, per què ens han fet venir?” La sinceritat del Guàrdia Urbà és entendridora.