Els últims manters de Barcelona: “Sempre hi ha policia, per això som molts menys”

Només queden una vintena de venedors, segons la Guàrdia Urbana: una bona part han marxat de la ciutat i els que hi continuen es queixen de poques vendes

4 min
Un dels venedors ambulants al pont del Maremàgnum de Barcelona.

BarcelonaTrenca el gel amb un “Hola” que canvia a “Hello” o “Bonjour” si veu que captarà millor l’atenció dels que passegen davant seu. A terra, sobre un llençol blanc, té esteses un centenar d’ulleres de sol de tots els colors i formes. Una parella holandesa s’atura i se les mira. “Aquestes?”, pregunta el venedor. “No, les negres”, respon el comprador. Després d’una negociació ràpida sense regatejar amb un anglès monosíl·lab, el turista demana si pot pagar amb un bitllet de 50 euros. Per tenir canvi i poder-se embutxacar els 10 euros que guanyarà amb aquestes ulleres, el venedor recorre als seus tres companys d’espai i feina, que fa estona que només veuen passar potencials clients i no n’atreuen cap.

Mentre la parella s’allunya amb les ulleres de sol, l’Ibrahim s’espavila: obre la motxilla que té repenjada a l’esquena i omple el buit que li acaba de quedar al llençol. La seqüència es repetirà fins que aparegui la policia. Aleshores “tocarà marxar”. Ell és un dels pocs venedors del top manta que continua a Barcelona. Segons la Guàrdia Urbana, ara no són gaire més d’una vintena. Abans de la pandèmia, l’estiu del 2019, n’havien comptat 777. “No volem aquella Barcelona de tants manters i tant desordre a l’espai públic que hem aconseguit limitar a la mínima expressió”, va avisar fa dues setmanes el tinent d’alcaldia de Seguretat, Albert Batlle, en la presentació del dispositiu policial d’aquest estiu.

És migdia d’un dia laborable i l’Ibrahim i els seus companys es fan un lloc en una cantonada del passeig Joan de Borbó, a prop del Museu d’Història. Són només quatre mantes. Contrasten amb les imatges dels estius anteriors al covid, quan un estol de venedors ambulants cobria el mateix passeig d’una punta a l’altra. “Som pocs i la gent no s’atura. La venda és dolenta”, assegura l’Ibrahim, que pensa que els turistes han perdut l’hàbit de comprar al carrer durant els dos anys de pandèmia, quan el top manta també estava en hores baixes. I què fan la resta de manters? “Van a Castelldefels o al Maresme”. Des de Barcelona són els destins de platja que, amb poques parades de tren, queden més a l’abast.

Se'ls acosten dos vigilants de seguretat privada. Els quatre manters pleguen els llençols en forma de farcell perquè saben que els intentaran fer fora o avisaran la policia. “No ens podem quedar aquí tot el dia. Ja estem acostumats que ens persegueixin”, explica l’Ibrahim mentre recull. Un quilòmetre enllà, davant el pont del Maremàgnum, uns altres manters també recullen perquè acaben de detectar un cotxe patrulla de la policia portuària. Els cinc venedors es carreguen el material a l’esquena i travessen el pont que porta al centre comercial. S’aturen a la meitat perquè la patrulla ha passat de llarg. “Sempre hi ha policia, per això som molts menys –diu un dels manters, el Mamadou–. I a vegades hem de sortir corrent”.

Tornen a desplegar-se en un lateral del pont, on ja hi havia instal·lats cinc venedors ambulants més. Aquesta desena de llençols en pocs metres, amb bosses, cinturons, moneders i ulleres de sol, és la màxima concentració del top manta que es pot veure un migdia de juny a Barcelona després de recórrer tot el centre de la ciutat. S’hi estaran fins a l’hora de dinar, quan tornaran a casa, i s’hi posaran de nou quan acabi la tarda i comenci el vespre, aprofitant l’estona d’anar a sopar dels turistes. També canvien de lloc perquè del litoral salten a la Rambla o a la plaça Catalunya a través de les línies verda i vermella del metro. Però els clients no remunten: “Després del covid ja no venem tant”, coincideix el Mamadou.

“Sempre serà l’última opció”

Els manters que resisteixen a Barcelona són originaris del Senegal o Guinea. La majoria no tenen papers per treballar i algun està sense feina, i mentre no poden regularitzar la seva situació o troben una altra sortida laboral intenten guanyar-se la vida amb el top manta perquè han de menjar, pagar el lloguer i contribuir a l’economia familiar. Ho sap bé Lamine Sarr, del Sindicat de Manters de la ciutat: “Vaig estar 10 anys venent al carrer”. Ara, des de la cooperativa Top Manta, ja donen feina a una trentena de persones, després que aquest any hagin pogut incorporar una quinzena de manters i ferrovellers. “La venda ambulant sempre serà l’última opció. No tothom pot aguantar haver de córrer davant la policia”, assegura Sarr.

Lamine Sarr mostrant una de les samarretes que venen a la botiga de la cooperativa del Top Manta.

Lamenta que la taula que va anunciar l’Ajuntament de Barcelona per ajudar els manters l’estiu del 2019, quan el govern municipal va endurir la pressió policial contra aquesta “activitat il·legal”, segons Batlle, hagi quedat en no res al cap de tres anys. Sarr sent “vergonya” per les paraules de Batlle en què treu pit d’haver fet “desaparèixer” el top manta, critica la repressió i explica que molts venedors ambulants “han marxat perquè no hi havia recursos ni solucions”. Per això retreu al consistori: “S’haurien de preguntar de què han viscut els manters, que s’han buscat la vida com han pogut”.

stats