Per fi torna La Paloma!

BarcelonaS’ha fet llarga l’espera. Molt llarga. Setze anys d’espera, des del 31 de desembre del 2006, són molts anys per a La Paloma. Emblema, clàssic, pur carisma, la sala de ball més antiga d’Europa –oberta el 1903– és a Barcelona i per fi reobre al públic aquest Cap d'Any amb una gran festa com les que tantes vegades ha acollit el local del carrer del Tigre número 27. I reobre malgrat les traves reiterades de l’Ajuntament, que va obligar a la clausura atenent les queixes d’alguns veïns, que va interposar un recurs de cassació contra la sentència judicial que contradeia el cessament d’activitats i que va obligar la propietat a unes minucioses reformes d’insonorització. Com podia estar tancada la sala que receptava als seus pacients el cap de psiquiatria de la Vall d’Hebron com a remei –molt més eficaç que les pastilles– per superar la depressió? S’ho pregunta, amb bon humor i molt animada per les –finalment– bones notícies, la Mercè March, propietària de La Paloma des de fa més de quaranta anys. Com podia estar tancada la sala que entre les persones que enguany hi celebraran el canvi d’any hi tindrà una senyora de 103 anys que n’és clienta des que va fer-ne divuit? "Reserveu-me una llotja!", va encarregar, entusiasmada amb la notícia.

"Han sigut setze anys de moltes dificultats, molt desgastadors econòmicament i mentalment", reconeix la Mercè. Però assegura que sempre ha estat íntimament convençuda de la reobertura. Les reformes han sigut molt costoses i sense cap mena d’ajuda, gairebé artesanals per no malmetre el fabulós interior, les pintures del sostre, les motllures, les columnes... "Som una família, no pas una gran empresa, tenim els recursos que tenim", destaca. L’horitzó es va aclarint per fi després de la nova patacada que va suposar la pandèmia quan semblava que finalment podrien tornar a obrir. La festa del 31 serà el tret de sortida, i marquen la data del Carnaval com a data oficial de l’obertura regular.

La Mercè també menciona que l’espai no ha estat inactiu al 100% durant aquest temps. Li ha mancat l’essència –la gent ballant a la pista– però s’hi han celebrat alguns esdeveniments puntuals, actes i rodatges com el del programa Tabús, de TV3. Durant els setze llargs anys del tancament han sigut pocs els dies que la Mercè no ha anat a La Paloma, per cuidar-la, per conservar-la: "La Paloma és la meva vida! Hi ha hagut dies que pensàvem en tirar la tovallola, i tant que sí, però llavors la sala em parlava: «Va, tira endavant!», em deia. I li vaig fer cas!" Un estímul fonamental ha sigut el suport de la gent, les trucades d’ànim, el convenciment que algun dia es podria reobrir: "Barcelona s’ho mereix, tothom qui hi ha estat en guarda un bon record!".

Com boníssim és el record que guarda la Guillermina Motta, de quan va estrenar a La Paloma el seu mític espectacle Remena, nena!, l’any 1971, quan la sala del carrer del Tigre vivia una petita crisi de popularitat que al ritme dels cuplets va superar. Va ser la seva amiga Pilar Miró que li va parlar de la personalitat i encant del lloc i de les possibilitats artístiques que tenia. Dit i fet. Banderoles de costat a costat de la ronda Sant Antoni per promocionar el local i l’espectacle, molts amics omplint cada dia l’aforament –històrica és la nit que la Guillermina va seure a la falda d’un desorientat i divertidíssim Charly Rexach– i tantíssims records per sempre. Un parell d’anys després, la Guillermina també va cantar a La Paloma la cançó que Manuel Vázquez Montalban va escriure per celebrar com es mereixia el 0-5 del Barça al Bernabéu. I encara una última experiència palomera, la gravació d’una cançó per al preciós programa Cançons que estimo en els llocs que estimo, realitzat pel gran Sergi Schaaff a TVE.

En aquells intensos i fogosos anys setanta, La Paloma ja complia més de mig segle des que va ocupar l’espai deixat per la foneria Comas –on es va modelar i construir el monument a Colom!– i va erigir la seva personalitat eterna. Amb els relleus de Ramon Mestres, les pintures de Salvador Alarma i Miquel Moragas –artesans del Liceu, i l’emblemàtic llum de sostre, instal·lat el 1928. Va viure la Guerra Civil convertida en espai de pràctica de tir i va construir a poc a poc el seu vincle emocional amb la ciutat i amb els visitants que hi arribaven. Diuen que Dalí i Picasso la freqüentaven sovint. Josephine Baker hi va actuar i s’hi van fer vetllades de circ i boxa.

Setze anys amb la porta tancada, però torna La Paloma, per fi!