Ian Brossat: "París ha pogut fer pisos socials també al districte més burgès gràcies al 30%"
Exregidor d'habitatge de París i senador del Partit Comunista


BarcelonaIan Brossat (París, 1980) va ser regidor d'Habitatge de París entre 2014 i 2023 i ara és senador pel Partit Comunista. Aquest dilluns va ser a Barcelona per participar en la comissió no permanent d'estudi sobre l'habitatge, on va defensar l'eficàcia de la reserva del 30% d'habitatge social a la capital francesa.
L'habitatge és una de les principals preocupacions dels barcelonins. A París quina és la situació?
— Similar. Però des de l'any 2001 la municipalitat ha intentat resoldre aquest problema desenvolupant massivament una oferta d'habitatge públic per limitar els efectes del mercat i mantenir les classes populars i mitjanes a París.
Què s'ha fet?
— Polítiques per ampliar habitatge que des de fa 24 anys han estat molt coherents i que mai s'han fet enrere. Així hem passat d'un 13% d'habitatge social a la ciutat a un 25%.
Com?
— A través de les normes urbanístiques i, és clar, de posar-hi diners. En el cas de l'urbanisme, vam establir que en qualsevol edifici de nova construcció hi havia d'haver un 30% d'habitatge social. A més, a qualsevol zona de desenvolupament de la ciutat hi ha d'haver una quota mínima d'habitatge i dins d'aquesta, una part d'habitatge social.
Quants habitatges s'han construït amb el 30% a París en aquests dinou anys?
— De mitjana, 500 habitatges socials anuals. Evidentment, aquesta no és l'única manera de produir habitatge social, però sí que ha provocat dos grans canvis. Amb el 30%, els pisos socials ja no només es fan en la perifèria, sinó dins de París. I no només en barris concrets, sinó en tots els barris. També en el centre. En el districte setze, el més burgès, en vint anys hem passat d'un 1% d'habitatge social a un 8%.
Com funciona? A Barcelona hi ha poca construcció nova per la falta de solars.
— París és una ciutat densa, tot i que no tant com Barcelona. Ens falta terreny, però encara hi ha activitat immobiliària que ens permet aplicar aquesta norma. La majoria de pisos que s'han comprat a través del 30%, són canvis d'ús d'edificis que passen de ser oficines a ser edificis d'habitatges.
Quan va començar la mesura quina va ser la reacció dels promotors?
— La primera reacció va ser dolenta. Però a poc a poc, la mesura ha sigut àmpliament acceptada per la comunitat immobiliària. S'aplica a París, però també a moltes altres ciutats de França, incloses les de la dreta. El que avui ens diuen els promotors és que el que volen són unes normes estables i clares.
Ara han modificat la mesura.
— Sí, la norma del 30% s'ha mantingut coherent durant anys. L'any passat es va reforçar. En els barris que tenen molt poc parc d'habitatge social la reserva ha de ser del 50%.
Aquí la norma no ha donat els resultats esperats. Per què?
— Potser és que a França l'habitatge social és encara una cosa molt consolidada que s'adreça a les famílies amb més dificultats, però també a una part de les classes mitjanes. Això explica que sigui una política que té un suport majoritari.
Deixar les grans rehabilitacions fora del 30% perjudicaria la mesura?
— Això és el que feia París fins a l'any 2000: traslladar els habitatges socials i les poblacions de baixos ingressos fora dels límits de la ciutat. El 30% busca el contrari, evitar els guetos de pobres i els de rics.
I més enllà del 30%, què fa París per tenir més habitatge social?
— Després de les normes urbanístiques, el segon pilar d'acció és una política d'inversió pública. París compra edificis d'oficines i d'habitatges que transforma en pisos socials. És una política que, de fet, ara és la més eficaç i la que ens permet continuar oferint habitatge social fins i tot en una ciutat on cada cop construïm menys.
Un dels problemes de l'habitatge és que es triga molt a poder construir. A París també?
— Molt de temps. Quatre o cinc anys. No perquè sigui molt burocràtic, sinó perquè gairebé tots els projectes acaben als tribunals per ciutadans que protesten. A França recórrer als tribunals per l'habitatge és un esport nacional.
Barcelona vol eliminar en cinc anys 10.000 pisos turístics. És una bona solució per a l'habitatge?
— Sí. A París també hem implementat una política que té com a objectiu limitar els lloguers turístics i recentment hem canviat la llei nacional perquè les ciutats puguin ser més dures amb Airbnb. A més, hem decidit que en determinats barris ja no hi podrà haver de cap manera nous pisos turístics.
I amb el lloguer de temporada també tenen problemes?
— No, perquè la normativa d'habitatge que tenim a França per regular el lloguer s'aplica des del primer dia a l'habitatge temporal.