La mort de dos joves sense papers revolta Nou Barris

BarcelonaEls veïns del nord de Nou Barris continuen commocionats per la mort del jove Bachir. Formava part del grup de nois sense papers que des de fa un temps dormen al carrer a la zona. Ell havia arribat no feia gaire des de Fuerteventura per trobar-se amb el seu germà gran, Hisham. Fa 10 dies, es va suïcidar al pont de Vallbona. La seva mort, la segona d'un d'aquests joves en menys d'un any, ha sacsejat els barris de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona, que aquest dimecres a la tarda faran un acte per retre-li homenatge a la plaça Roja de Ciutat Meridiana. Una concentració que vol ser també un crit d'alerta a les administracions perquè no mirin cap a una altra banda.

Amb la immigració convertida en el primer problema dels espanyols segons el CIS, el cas del Bachir evidencia els reptes amb què es troben els migrants sense papers quan arriben a l'Estat, si bé es podrien resumir bàsicament en un: el laberint burocràtic a què els sotmet l'administració i que els deixa sovint acorralats en un carreró sense sortida. "Els condemnen a la precarietat", afirma Mariano Hernando, educador social del Centre Cruïlla de Ciutat Meridiana, una entitat que treballa per ajudar aquests joves a trobar una vida digna.

Com Hernando, Isabel Vilageliu i Juanfra Carrasco també són educadors socials del centre. Els acompanya el salesià i rector de la parròquia de Sant Bernat de Claravall, Domènec Valls. En conversa amb l'ARA, tots quatre lamenten que l'actitud de les administracions fa que molts cops l'acollida d'aquests nouvinguts quedi en mans dels voluntaris i les entitats socials. Per això, reclamen a les institucions i també a les entitats financeres més col·laboració. "No tenim recursos ni finançament per suportar això", alerten.

En el seu cas, expliquen, el fenomen dels joves migrants sense llar que dormen a la zona és relativament recent. "Van començar a arribar fa quatre o cinc anys", apunten. Són uns 25 i tenen entre 18 i 30 anys. Alguns havien estat menors tutelats. La majoria són amazics, que van trobar en els barris del nord de Nou Barris una zona més tranquil·la i menys hostil que el centre de Barcelona per instal·lar-se. Disseminats per la muntanya o sota els ponts de l'autopista, és fàcil veure-hi les tendes i els matalassos on dormen. Allà, els treballadors municipals de l'Espai Públic i els membres d'entitats com Cruïlla contacten amb ells per intentar ajudar-los a tirar endavant.

Una de les seves missions és ajudar-los en l'embolic burocràtic. No és fàcil. El primer problema que es troben és el padró. "Darrerament, triguen entre sis i vuit mesos a aconseguir-lo", denuncien. Sense el padró fins i tot hi ha problemes per ser atès als centres d'atenció primària (CAP). A partir d'aquí, han de passar tres anys fins a poder optar a la nacionalitat. Als papers. "Què volen que facin durant tres anys si no tenen l'opció de treballar?", es pregunta Carrasco, que subratlla que només se'ls deixa l'opció de l'economia submergida.

Entremig n'hi ha més, de problemes. Vilageliu denuncia que la saturació dels serveis socials fa que el sistema no tingui capacitat de donar resposta residencial. Els allotjaments d'emergència que haurien de ser una solució temporal s'estan convertint en solucions fixes. Això fa que no hi hagi rotació i que els nouvinguts no puguin accedir-hi. "A més, a gent que viu al carrer i no té cap recurs se'ls dona cita d'aquí tres setmanes en punts de la ciutat sense ajudar-los a arribar-hi. Només hi poden accedir colant-se al metro", explica Vilageliu. Domènec Valls encara subratlla una altra "contradicció" del sistema. "Els empenyem a viatjar sent menors d'edat, perquè si arriben aquí amb 18 anys, l'administració se'n desentén", assenyala.

"Els nous del 47"

Mentre reclamen més suport de les administracions, les entitats d'aquests barris ja s'han mobilitzat per reforçar l'atenció a aquest grup de migrants. La setmana passada ja es va reunir una taula de treball amb participació de diferents entitats, associacions de veïns i treballadors de l'Espai Públic per intentar coordinar-se davant la situació d'aquests joves. Ara que arran de la pel·lícula sobre l'autobús 47 l'opinió pública està sensibilitzada amb l'arribada fa cinquanta anys dels nouvinguts a aquests barris de Barcelona, Hernando ho té clar: "Aquests nois són els nous del 47", sosté.

En els últims anys, des del Centre Cruïlla i la parròquia de Sant Bernat ja n'han ajudat uns quants. Molts s'arriben fins allà preguntant per les classes de llengua. En les seves instal·lacions –on hi ha llits i dutxes– hi poden dormir quatre o cinc persones cada nit. Però més enllà d'un sostre, allà reben sobretot "caliu", apunta Valls, que subratlla que sense aquest "caliu" és impossible la integració. La solució, però, és temporal. Per això Cruïlla també intenta aconseguir pisos de lloguer social al seu nom on es puguin instal·lar aquests nois. Actualment en té tres. "Costa molt trobar-ne", explica Hernando, que diu que sovint els arrendataris es fan enrere quan veuen que els llogaters són immigrants. Critica, a més, que al barri hi hagi pisos buits des de fa temps propietat de bancs o fons voltor quan hi ha veïns sense habitatge.

Cruïlla també compta amb un altre projecte per integrar persones sense papers: l'escola de cuina –que també és un bar restaurant– Cruïlla al Punt, on alguns d'aquests joves han pogut obtenir experiència com a cuiners i restauradors a través de cursos de formació. És el cas del Karim i l'Omar, que treballen esforçats a la cuina durant el torn dels esmorzars. També el del Jawad, que avui s'està darrere la barra servint cafè. Ho fa després d'arribar a Europa a través de Turquia i travessar nou països abans d'arribar a Barcelona, on va dormir dos mesos al carrer fins que va ser ajudat per les entitats, que li van trobar un sostre. El bar, que ja té totes les taules reservades per a l'hora de dinar, és a la plaça de l'Eucaliptus, a Torre Baró. Un dels punts on passen més hores els joves sense llar que encara esperen la seva oportunitat.

4.000 extutelats sota el paraigua de la DGAIA

Dels 9.000 menors d’edat que la Generalitat té sota tutela, per la impossibilitat que els seus progenitors se’n facin càrrec, al voltant dels 2.300 són menors migrants que han arribat sols. A més, hi ha 4.000 joves més que continuen sota el paraigua de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) un cop han fet els 18 anys i fins als 23. De fet, tots dos grups (els autòctons i estrangers) reben el mateix tractament i no hi ha cap prestació o programa específic per als immigrants.

Quan un menor tutelat fa els 18 anys deixa de viure al centre o amb la família d’acollida en què ha estat durant la minoria d’edat. La Generalitat, però, els ofereix diferents programes per poder-los acompanyar en aquests primers anys de la vida adulta, amb la idea de suplir la falta d’una xarxa social i familiar que els ajudi en l’emancipació.

Sense fer cap distinció segons les nacionalitats, la Generalitat té en cartera una prestació econòmica, un programa d’accés a l’habitatge o de suport jurídic i de formació per a aquests nois, sempre que compleixin amb els requisits exigits i segueixin un pla individual de treball dissenyat perquè estudiïn o treballin i tinguin un bon comportament cívic.

No, la prestació és comuna per a tots els extutelats. Es tracta d’una ajuda social equivalent a l’indicador de renda de suficiència (IRSC), que per a aquest any s’ha fixat en 755,82 euros mensuals. Els menors que hagin estat tutelats menys d’un any (que hagin entrat en el sistema de protecció abans de fer els 17) reben la prestació durant un any, mentre que els que han superat aquest temps la poden cobrar fins als 21 anys, prorrogable fins als 23. En qualsevol cas, segons el departament de Drets Socials, l’incompliment dels plans individuals suposa l’expulsió del programa i, per tant, es deixa de rebre cap ajut.