La Mercè reivindica la llibertat de les dones

L'escriptora Najat El Hachmi reclama en el seu pregó una Barcelona de llibertat per a les nenes que, com ella, es rebel·len contra el pes de les tradicions familiars i culturals

EL Hachmi i els alcaldes de Barcelona i Kíiv, al balcó de l'Ajuntament.
23/09/2023
3 min

BarcelonaHan començat les festes de la Mercè, cosa que justifica el cronista per començar amb una cita de Rodoreda: “Les coses importants són les que no ho semblen”. Penso en aquesta frase perquè per a Najat El Hachmi mig metre de tela és una cosa que no sembla important, però ho és. Cita l’advocada iraniana Nasrin Sotoudeh: “Si ens poden obligar a portar aquest mig metro de tela podran fer amb nosaltres el que vulguin”, i l’escriptora catalana fa una pausa i alça la veu: “Doncs sabeu què? No deixarem que això passi. Ni mig metre de tela ni un mil·límetre de la llibertat que mereixem”. És la frase del pregó que més farà retronar les parets del Saló de Cent amb aplaudiments.

Inscriu-te a la newsletter Barcelona Inscriu-t’hi
Inscriu-t’hi

L’explicació d’El Hachmi valida la intuïció rodorediana per a dones musulmanes: “Estem acostumats a pensar en la manca de llibertat en la seva versió més terrible: que et tanquin a casa, que no et deixin sortir, que hagis de demanar permís per tot, però, en realitat, el sotmetiment comença per coses petites aparentment insignificants”. Que el cor del pregó seria aquest era esperable. Des que es va fer públic el seu nom, un bon nombre d’activistes i organitzacions havien demanat el cap d’El Hachmi acusant-la de trànsfoba arran dels seus articles, entre els quals algun de publicat en aquest mateix diari.

Pregó Mercè 2023

A les 17 hores de l’última tarda d’aquest estiu que ha quedat esplendorosament assolellada, la manifestació al crit de "No volem un pregó trànsfob!" aplega menys de 20 persones. L’asimetria entre la violència retòrica del linxament i el poder de convocatòria en el món real fa pensar que per força ha d’haver-hi gent que diu coses que no pensa que siguin veritat, i algunes d’aquestes persones diuen que en representen moltes altres. El Hachmi hauria de percebre aquesta dissonància, i no fa ni una sola referència explícita a la polèmica.

"Mora de la perifèria"

Potser també hi ha crítiques ideològiques que semblen importants i no ho són. La gràcia del pregó d’El Hachmi és que fa aterrar una paraula tan grapejada com “llibertat”. Des de l’experiència d’una “mora de la perifèria de la perifèria”, el somni d’arribar a viure a una Barcelona en llibertat és molt més personal i prosaic que per a la majoria dels que l’escoltem: “Un lloc on no ens conegui ningú, on ningú ens compti les passes, on hem estat i a quina hora hem sortit, com n’és de llarga la túnica que cobreix els nostres pantalons i si ens hem posat més o menys rímel o hem parlat amb un noi cristià”.

Suau en l’entonació i planera en les paraules, vestida com li "dona la gana" (i amb unes arracades estupendes), l’escriptora ha anat descabdellant les imatges de totes les coses que li feia il·lusió fer a Barcelona quan encara no hi vivia, però hi venia a estudiar: passar hores a la biblioteca de la Facultat de Filologia, passejar sense rumb pels carrers, entrar a El Corte Inglés i que les dependentes no li preguntin “¿Qué quieres?” Torna a sortir el tema: “l’alegria de la llibertat de les coses que no semblen importants, que és la veritable llibertat”. El pregó aconsegueix que mirem amb ulls nous coses que havíem donat per descomptades, que és justament el poder de la literatura. També és important que la subtilesa d’El Hachmi no ens faci creure que el seu discurs no és menys polític del que sembla.

Després de vuit anys d’Ada Colau, l’elecció de l’escriptora per part de Jaume Collboni s’ha d’entendre com un moviment en la guerra cultural que s’està lliurant dins de l’esquerra. De la primera a l’última paraula del text, El Hachmi defensa una esquerra i un feminisme en sintonia amb el liberalisme clàssic. En un moment en què l’esquerra alternativa està qüestionant la llibertat d’expressió quan s’utilitza per criticar pràctiques i discursos de minories, El Hachmi insisteix que certs valors universals han d’estar per sobre del dret d’un col·lectiu a no sentir-se qüestionat. “Aquesta tampoc serà la ciutat de la llibertat si ens deixem entabanar pels cants de sirena del comunitarisme. Amb tots els seus defectes, la democràcia és la millor opció que tenim per escapar dels lligams atàvics de la tribu, sigui cultural, religiosa o de procedència”. Al cap del carrer, la vocació d’escriptora de Najat El Hachmi no pot deixar de creure en la vella idea que una sola persona que digui la veritat pot fer tota la diferència, o, dit d’una altra manera, que la llibertat és més important que la identitat.

stats