L'últim senyor convergent

Fa calor i es necessita una certa traça per passar fulls amb una mà i ventar-se amb l'altra. La majoria dels vanos que veig al saló de plens tenen un disseny amb l'arc de Sant Martí, i com que estan distribuïts entre regidors de partits de dretes i d'esquerres m'imagino que deuen ser un record del dia de l'orgull gai, i que l'orgull en qüestió té un suport polític robust. Xavier Trias no necessita cap accessori per resistir l'ambient; fins i tot quan Jaume Collboni li diu dues vegades que sí a Janet Sanz, que el govern socialista connectarà el tramvia per la Diagonal (a canvi dels pressupostos), l'exalcalde convergent aguanta la compostura. No podia ser tot tan bonic l'últim dia, però segurament a Trias ja no li sàpiga tant de greu, i és possible que hagi suavitzat la seva opinió sobre el Tram en paral·lel amb la majoria de barcelonins.

Com constataran els discursos de comiat, Xavier Trias és la centralitat encarnada, una filosofia de la política molt municipalista que vol escoltar el veí, i després ja parlarem d'ideologia: el servei públic entès per fer les coses fàcils a la gent i no per estar enfadats. No hi ha res millor per lubricar les contradiccions que un mica de sentit de l'humor, i Trias pren la paraula i diu: "M'està passant una cosa que comença a ser perillosa, i és que començo a sentir simpatia per la senyora Colau". Tot el ple riu i l'emoció és genuïna.

El discurs de comiat de Trias versa sobre la idea que les persones són més importants que les sigles i que el que passa en un hemicicle no hauria de ser tan diferent del que passa en una família més o menys ben avinguda. Més que reivindicar polítiques concretes o grans moments històrics, l'únic alcalde nacionalista que ha tingut la capital de Catalunya des de la Transició es dedica a reivindicar persones i una manera concreta de fer. Fer les paus amb Colau és el gest més gros, però Trias també té bones paraules per a l'alcalde Hereu, per a antics militants del PP, per a Ernest Maragall, del qual repeteix amb gravetat i una pausa dramàtica que "és un senyor", i per a Jordi Pujol, a qui dona les gràcies per tot prou detingudament perquè es produeixi un silenci tens. Trias fins i tot té temps de dir coses simpàtiques de la CUP, avui extraparlamentària, i el regidor de Vox no escatima en elogis malgrat ser conscient que es poden interpretar com elogis enverinats.

Les paraules més repetides són "educació", "moderació", i "bona persona", i es va formant un consens sobre la importància de trucar a Xavier Trias quan no saps què fer: comença Colau, que li demana permís per tractar-lo de tu i narra la seva sorpresa quan va repassar vuit anys de whatsapps i hi va trobar cordialitat i coses en comú, i acaba l'alcalde Jaume Collboni confessant, orgullós, que ha trucat força vegades l'exalcalde i que li continuarà trucant. Quan Trias torna a tenir el micro, acaba dient que sempre que el necessitin, podran comptar amb ell. En aquest moment hauria pogut posar-se unes ulleres de sol i marxar cavalcant cap a l'horitzó sense mirar enrere, com en Lucky Luke.

El missatge que omplirà titulars és "Avui no us diré que us bombin". Però no és del tot cert: abans de repartir abraçades, Trias dedica una bona estona a estirar les orelles als regidors pel pacte PSC-Comuns-PP. Amb la mateixa visió humanista de la política que l'ha convertit en el candidat més ben valorat pels barcelonins avui, no pot evitar enfadar-se contra la manera com es va quedar sense l'alcaldia en termes estrictament emocionals, i aquesta dissonància potser serà el seu llegat més important.

Amb moltes mencions orgulloses al projecte de l'àrea metropolitana i cap ni una a qüestions nacionals ni a la independència, Trias demostra que sempre va preferir els consensos abans que tibar la corda, i que confiava que exercir el poder amb un tarannà afable era l'opció més revolucionària a llarg termini. Però per molt que Ada Colau i Daniel Sirera l'aplaudeixin i li donin les gràcies, a l'hora de la veritat la lleialtat nacional i la voluntat de poder van ser més decisius que el factor personal o que la ideologia. Trias marxa reivindicant una transversalitat i una moderació que tothom aplaudeix, però que només ell va portar a la pràctica i que no li va servir per aconseguir un segon mandat.