Marc Serra: "L'ofensiva judicial ha ajudat Colau a no oblidar per què és aquí"

BarcelonaEl govern d'Ada Colau acumula quatre fronts penals oberts, el més recent la querella contra el regidor Eloi Badia per la cessió d'un local ocupat a Gràcia. Fins ara la justícia ha arxivat una desena més de querelles que han portat als tribunals bona part de la gestió de govern dels comuns a l'Ajuntament de Barcelona.

La investigació derivada de la querella per les subvencions contra l'alcaldessa ha arribat a la recta final. Confien que s'arxivarà aviat?

— Ho hem dit des del principi: estem molt tranquils, sempre hem col·laborat amb la justícia i confiem que acabarà arxivada, com les altres 15 accions judicials penals que s’han presentat contra aquest govern. Confiem que després de la declaració de l’alcaldessa i de la interventora, el criteri ja no només de la defensa, sinó també de la Fiscalia, s’acabarà imposant i que acabarà arxivada com tota la resta.

Ha condicionat Colau a l’hora de ser candidata el fet d’arrossegar aquestes imputacions?

— Sí. L’Ada quan va arribar a l’Ajuntament va fer una proclama: «No oblidem mai qui som i per què som aquí». Han passat set anys des d’aleshores i segurament aquesta ofensiva judicial contra l’alcaldessa i l’espai dels comuns l’ha ajudat a no oblidar-se de qui és i per què és aquí. La principal oposició a l’actual govern de la ciutat de Barcelona ve sobretot dels lobis econòmics, que ens estan assetjant a través dels jutjats. Lluny d’espantar-la, l’han reafirmat.

S’està judicialitzant l’acció de govern?

— És una evidència i ho comenten també els funcionaris dels serveis jurídics que porten 20, 30 o 40 anys a la casa i ens expliquen que mai com fins ara a la història d’aquesta ciutat hi havia hagut una ofensiva judicial per part de determinats actors amb la intensitat i amb el sentit de l’actual. En l’àmbit del contenciós, les dades indiquen que entre el 2011, en època de Trias, i el 2021 s’han doblat el nombre de contenciosos.

Tenen identificat d’on venen aquests contenciosos?

— El que crida més l’atenció als serveis jurídics de la casa no és tant el nombre d’accions judicials, sinó qui les presenta. Abans estaven protagonitzades per veïns o entitats socials que defensaven l’interès general, com el cas de l’Hotel del Palau de la Música, i ara ens trobem de manera reiterada que són actors econòmics que defensen els beneficis o privilegis acumulats i als quals ara estem posant límits. També s’ha vist un salt de l’àmbit contenciós a la jurisdicció penal i això també sorprèn. Ara mateix tenim una quinzena d’accions penals que al nostre entendre no van dirigides tant a aconseguir un resultat penal, perquè ja en portem 10 d’arxivades, sinó que tenen una finalitat més difamatòria, de desgast, d’empastifar. I això ens preocupa no només com a espai polític, sinó perquè la ciutadania podria arribar a tenir la percepció que s’equiparen els governs que defensen els drets socials i que reben accions judicials en contra amb altres governs formats per partits que s'ha comprovat que es finançaven a través de comissions il·legals que sovint pagaven les mateixes empreses que ara són les que impulsen accions judicials contra el govern municipal.

En cas que la justícia els doni la raó, es plantegen portar-los a ells als tribunals?

— Moltes vegades ens ho hem plantejat, perquè tens la sensació d'indefensió. El cert, però, és que la judicialització dels assumptes polítics és un error. Davant d'un assetjament judicial de determinats sectors, la millor resposta és parlar clar davant de la ciutadania i que sigui ella qui pugui acabar donant credibilitat o no a aquestes querelles o confabulacions.

Els preocupen les conseqüències que pot tenir la judicialització d'algun projecte concret, com ara la superilla?

— Tots els projectes punters de l’actual govern han acabat judicialitzats: el dentista municipal, la regulació hotelera, la zona de baixes emissions, i estem veient com s’està judicialitzant el model de ciutat, amb les obres de la Via Laietana o les superilles. Estem molt tranquils amb tota l’actuació feta fins ara. Totes les resolucions judicials en aquest àmbit han estat favorables, però és cert que l’estratègia a la qual recorren aquests actors econòmics busca precisament anar obrint causes judicials sobre els mateixos assumptes en diferents jutjats i no es pot descartar que en algun moment hi hagi algun jutge que els acabi donant la raó. Però sempre ens quedarà la possibilitat de poder-ho recórrer.

Divendres al ple van aprovar el nou reglament de participació després que el primer fos declarat nul per la justícia just quan es discutien consultes ciutadanes com la de la municipalització de l'aigua. El nou multiplica per sis les signatures necessàries per convocar una consulta. És una victòria d'Agbar?

— El reglament de participació és una eina pionera que per primera vegada establia mecanismes de democràcia directa com poden ser les consultes o les iniciatives ciutadanes. Es va aprovar gairebé per unanimitat del plenari i és molt dur que un reglament amb tant de consens acabi sent declarat nul i acabin intentant dinamitar-lo per part d’actors econòmics amb interessos en la gestió privada de serveis públics. El text actual permet donar seguretat jurídica al reglament, però incorpora el retrocés del nombre de signatures. No ens resignem i treballarem perquè Barcelona pugui recuperar les consultes amb 15.000 signatures. Per això vam aprovar al ple de divendres una proposició amb contingut de declaració institucional en què instem el Govern i el Parlament a modificar la llei de consultes per baixar el nombre de signatures a 15.000. Potser Agbar ha guanyat una petita batalla, però la guerra encara no se sap qui la guanyarà.

Els grups de l’oposició han repetit que segons el codi ètic Colau hauria hagut de dimitir per la seva imputació i també s'hi han hagut de fer canvis com el del límit salarial. Era massa exigent?

— El codi ètic es va pensar el 2015 i l’objectiu era evitar situacions de connivència amb la corrupció per part de membres de Barcelona en Comú. Cap de les querelles ens acusa d’embutxacar-nos diners o de corrupció, com ha pogut passar amb altres partits. Per tant, el codi ètic té més sentit que mai. Responia a un determinat moment en què hi havia una exigència de regeneració democràtica i és veritat que en virtut d’aquest codi jo dono part del meu sou a causes socials. Podríem tenir un debat sobre la quantitat, però en el context actual es demostra que l’existència d’aquest codi ètic era necessària.