L'adeu de Colau, l’alcaldessa-activista que va agitar la ciutat
La líder dels comuns s’acomiada de l’Ajuntament després d’una dècada en què ha sacsejat l’agenda i ha polaritzat el debat
BarcelonaL'any 2019 va fer fortuna un anunci electoral dels comuns en què una Ada Colau ja alcaldessa s'enfrontava a les preguntes de l'Ada Colau portaveu de la PAH. "¿Segur que ets més útil on ets ara?", s'interrogava aleshores. Un dilema –entre la política i l'activista, entre la realitat i l'expectativa– que ha condicionat fins avui la trajectòria de la líder dels comuns, que aquest divendres deixarà l'Ajuntament nou anys i mig després d'haver-hi entrat per la porta gran, convertida en la primera alcaldessa de la història de la ciutat. Un viatge de gairebé una dècada en què Colau ha aconseguit arrossegar al centre de l'agenda de la ciutat els debats sobre l'habitatge i el turisme, però que ha quedat molt lluny de resoldre'ls.
L'exercici del càrrec va anar modulant aquella alcaldessa que, arribada dels moviments en defensa de l'habitatge, en els seus primers dies viatjava en metro a Nou Barris per aturar desnonaments o anava a donar suport als treballadors de Telefònica que s'havien tancat a la seu del Mobile. Un temps en què el seu govern va obrir algunes de les mesures que acabaran sent el seu llegat. Batalles sonades com la prohibició d'obrir nous hotels al centre de la ciutat o l'increment de les inspeccions per tancar els pisos turístics il·legals, l'impuls de mesures socials com el dentista municipal o la funerària pública –finalment enterrada– i l'aposta pels grans projectes en mobilitat com les superilles i la connexió definitiva del tramvia per la Diagonal.
Pel camí, Colau va haver d'afrontar diverses crisis –els atemptats, la pandèmia o la sentència del Procés– i va anar suavitzant algunes postures. Va aparcar la bel·ligerància contra el Mobile fins a fer-se'l seu, va trobar la manera de bastir ponts amb algunes veus del sector empresarial i financer i va acabar avalant projectes com la Copa Amèrica. L'impuls transformador dels primers mesos –"Volíem canviar massa coses de cop", admeten dirigents que van compartir aquells inicis amb ella– va anar topant també amb la realitat de la maquinària burocràtica de l'Ajuntament, de la falta de suports al ple i, sobretot, de l'agressivitat dels seus enemics, que la van combatre per terra, mar i aire. També, i sobretot, a través dels tribunals, on el seu govern va arribar a acumular una vintena de denúncies que la justícia ha acabat arxivant. L'enfrontament amb els poders fàctics va exacerbar la polarització de la ciutat al voltant de la figura de l'alcaldessa, fins al punt de convertir qualsevol debat sobre la ciutat en un plebiscit sobre ella.
L'operació Valls
Els mateixos poders fàctics, però, van ser els que van alimentar l'operació Manuel Valls que, per barrar el pas a Ernest Maragall, va acabar facilitant que Colau tingués un segon mandat. Els vots del PSC i dels tres regidors de l'exprimer ministre francès li van permetre revalidar el càrrec en una votació que va evidenciar com la voluntat d'exercir el poder s'imposava en el debat sobre l'activista. A més de desgastar-la, aquella jornada va obrir una ferida pràcticament insalvable amb l'independentisme, amb qui fins aleshores havia fet equilibris durant el Procés i els mesos previs al referèndum de l'1-O.
En aquella jugada hi va tenir molt a veure Jaume Collboni, un nom sense el qual no es pot explicar el pas de Colau per l'Ajuntament. Junts van governar durant dos anys en el primer mandat i gairebé tot el segon. El 2023 va ser Colau qui, com el PP, va donar els seus vots a Collboni per barrar el pas a un altre alcalde independentista: Xavier Trias. Ara és el mateix Collboni qui, tancant-li la porta del govern municipal, l'ha acabat empenyent a ella cap a la porta de sortida de l'Ajuntament.
L'interrogant sobre el futur
Colau marxa de l'Ajuntament per recuperar un activisme que ara enfoca cap al vessant internacional, amb la idea de tenir un peu a Itàlia i repensar una esquerra que, diu, ha perdut part de la connexió amb el carrer que la va fer exitosa el 2015. La primera alcaldessa de la història de Barcelona baixarà aquest divendres les escales de l'Ajuntament sense saber si les tornarà a pujar. Deixa, això sí, la porta oberta a un retorn de cara a les eleccions de 2027. Encara ara principi i final de tot el que passa als comuns, la decisió serà, com sempre, seva.