La generació que va renegar del Cobi i els Jocs del 1992

BarcelonaPocs mesos després de la finalització dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, la revista La Veu del Carrer va publicar un número titulat "La Barcelona de Maragall" en què obria el debat sobre com havia de ser la ciutat un cop acabada la gran festa olímpica. Un dels articles portava la firma de Manolo Vázquez Montalbán, que advertia que "acabat el somni olímpic podríem caure en l'errada de donar per acabada la ciutat i fatalment condicionar tot el projecte i el model de creixement a allò que s'ha construït". "Cal metabolitzar les coses positives i recuperar el discurs de les necessitats reals que tenim un cop acabat l'espectacle", va dir. Paraules ben actuals en una ciutat, Barcelona, que va trigar poc a despertar d'aquell somni d'una nit d'estiu tan bonic, ja que el 1996, tot just quatre anys després d'acomiadar el Cobi, el desallotjament del Cinema Princesa va evidenciar que moltes persones no trobaven el seu lloc a la Barcelona postolímpica. Tota una generació que s'havia emocionat al saber que la ciutat seria olímpica i que havia plorat acomiadant el Cobi a la cerimònia de clausura, va haver de renegar de la mascota al veure com un cop acabada la festa naixia una nova ciutat imperfecta.

"Volia mostrar aquest article de Vázquez Montalbán a l'exposició; és molt clarivident", explica el periodista Sergi Picazo, comissari de l'exposició Barcelona 1992, trenta anys després al castell de Montjuïc. El dia que l'exposició obre les portes fa calor, per descomptat. I per les dues sales desfilen un munt de turistes. En canvi, pocs barcelonins entren per les portes del castell, un altre dels espais que la ciutadania sembla haver cedit als turistes. Però aquesta exposició va dirigida especialment als ciutadans. "La idea és fer una revisió generacional crítica dels Jocs", explica Picazo, que volia donar veu a "les persones que eren joves durant els Jocs i ara formen part d'una generació que hauria sigut la que hauria organitzat els Jocs si s'haguessin fet ara". Gent com l’escriptor Jordi Amat; l’historiador Marc Andreu; la directora del CCCB, Judit Carrera; l’historiador i activista Xavier Domènech; la filòsofa i activista Marina Garcés, i el doctor en filosofia Jordi Graupera. "Tots tenen un discurs prou crític", admet Picazo. En part, per ser crítics amb la generació anterior, que va voler explicar al món que havien fet els millors Jocs de la història. "Però tenien esquerdes. Tot el malestar del 1992 esclata amb el desallotjament del Cinema Princesa el 1996", explica Garcés a l’exposició.

Dins de les sales de l’exposició, els turistes s’emocionen al reconèixer imatges del passat. Una parella de francesos somriuen davant la imatge de Montserrat Caballé i Freddie Mercury, mentre les seves filles, que no havien ni nascut el 1992, juguen amb una pantalla tàctil on en forma de joc cal encertar les dades que expliquen el canvi d’una ciutat que necessitava una revolució com eren els Jocs del 1992. "Sense els Jocs del 1992 ara Barcelona segurament seria un port mediterrani decadent com Livorno o Marsella", explica Amat. "Maragall, com també l’arquitecte de capçalera d’aquella Barcelona, Oriol Bohigas, tenia una visió idíl·lica del que havia de ser la ciutat. I els Jocs oferien l'oportunitat de canviar-ho tot", raona Picazo. “Els Jocs eren socialdemòcrates, però el neoliberalisme va profanar el model", defensa Amat.

L’organització dels Jocs es va plantejar com a palanca de transformació de la ciutat i de la muntanya de Montjuïc, on ara hi ha l’exposició. Barcelona tenia grans mancances urbanístiques i d’equipaments i, fins aleshores, tot i ser una històrica ciutat portuària del mediterrani, vivia d’esquena al mar. "Bé, hi havia gent que sí que vivia al mar, però la van fer fora", puntualitza Picazo. "Ara és fàcil criticar els Jocs, però feien falta", recorda Amat. Un cop es va saber el 1986 que Barcelona seria seu dels Jocs, es van iniciar les obres per canviar de forma dramàtica la ciutat. En l'àmbit ciutadà, el projecte va donar lloc a opinions diverses. La mobilització veïnal es va produir tant a favor com en contra, amb un èxit de convocatòria de voluntariat i altres mobilitzacions festives. Les crítiques, com les d’un independentisme llavors amb menys pes i perseguit policialment, van ser silenciades amb gestos simbòlics que ara serien difícils de veure, com el senyal de Televisió Espanyola ensenyant l’entrada del rei d’Espanya a l’estadi mentre sonaven Els segadors. "Aquell país ja no existeix", defensa Amat.

Manuel Delgado, catedràtic d'antropologia social a la Universitat de Barcelona, és qui més crític és mostra amb els Jocs a l'exposició: "Pasqual Maragall proposava una mena de resurrecció de Barcelona. Ell publica el llibre Refent Barcelona l’any 86 com una mena de somni al·lucinat, una mena de visió mil·lenarista, d’una ciutat nova, perfecta, on l’espai públic estava pacificat i on la gent es transformava en una ciutadania disposada a col·laborar. Per dur-ho a terme, van fer una oferta ètica i també estètica. Era una ciutat bàsicament pensada per ser fotografiada. S’atorgava al disseny un paper essencial. Però això va implicar un colossal mecanisme d’exclusió: tots els que no estiguessin a l’altura d’aquesta meravella educada i cívica mereixien ser expulsats, o mantinguts a ratlla". Altres, com Amat, consideren que no és cert del tot, que darrere del projecte dels Jocs hi havia una bona intenció, en gent com Maragall, però que la ciutat pot morir d’èxit, ja que va explicar-se tan bé al món en una època en què s’havia quedat sense indústria, que ara corre el risc de ser un gran hotel per a turistes, però sense ciutadans. De ser només "una marca, una lona de les d'aquella època en què es llegia «Barcelona, posa't guapa»", afegeix Picazo.

Els Jocs van ser un èxit i van millorar una ciutat fosca que sortia del franquisme. "Però calia una revisió crítica, 30 anys després", diu Picazo. Segons Marina Garcés, "seria molt banal dir que tot va ser negatiu o que tot va ser positiu". "Es va posar en pràctica un plantejament per a la ciutat amb aspectes interessants i bons. Alhora, però, hi havia tot un brànding de ciutat, la construcció del model Barcelona entorn d’una marca global basada en el turisme". La Rosa de Foc va acabar convertida en un gran decorat on viure no sempre ha sigut fàcil des de llavors. Aquells Jocs del 1992 van transformar la ciutat físicament i mentalment. Uneixen en un record dolç a gairebé tothom quan es parla dels dies d’activitats esportives, però generen un debat necessari sobre què va significar convertir Barcelona en una gran marca global. Com deia Vázquez Montalbán, la ciutat no estava acabada. Encara no ho està, amb diferents generacions que necessiten, encara que faci mal, renegar del Cobi, la cara més simpàtica d’aquell 1992.