Cinema viu per explicar totes les arribades

BarcelonaDues imatges, dos instants, gloriosament cinematogràfics, per resumir, condensar i fer tangible, proper i emotiu el pregó de Carla Simón per a la Mercè 2022. La primera imatge: “Alguns hem vist a Barcelona el mar per primera vegada”, diu una veu en off al principi del vídeo que recull alguns dels treballs fílmics de Cinema en curs que Simón inclou, incrustat com una evocació poètica, al mig del seu pregó. De la segona imatge el protagonista és el Roger, un dels personatges d’Alcarràs, la segona pel·lícula de la directora, avui internacionalment reconeguda. Simón l’ha convidat també a formar part del seu pregó, li ha escrit un petit spin-off, un esqueix de la seva vida, quan arriba a Barcelona per estudiar un mòdul professional de mecànica: “Aquí hi passen coses”, li exclama a un amic just quan comença a assumir l’estupor, la batzegada emocional que li genera la seva arribada a la gran ciutat, l’enyor de la família, la recerca de la desitjada maduresa emocional. Dues imatges, sí, integrades per Simón al pregó, que transmeten tota la força i la capacitat expressiva del cinema, la seva facultat per retratar la vida, els sentiments, les desigualtats, les emocions, els canvis, les pors, les incerteses, els estats d’eufòria i de misèria. El cinema, esclar, no podia faltar al pregó de Carla Simón, pronunciat al Saló de Cent com sempre, amb assistència de destacades veus de l’audiovisual català, de dos ministres, uns quants consellers, el president de la Generalitat i l’alcaldessa de la ciutat. Ada Colau, entre altres coses, fa una demanda aprofitant la presència del ministre de Cultura: més inversió pública en cinema i audiovisuals. 

“El cinema és l’art de l’empatia”, argumenta la directora quan menciona Cinema en curs, la iniciativa fílmica pensada per educar i estimular la creativitat audiovisual dels joves, molts d’ells acabats d'arribar a Barcelona provinents de realitats complicades. El gran tema del pregó de Simón segurament és aquest, l’arribada. Ho explica mentre en glossa la seva, quan tenia disset anys, per estudiar comunicació audiovisual i després d’una intensa experiència rural a les Planes d’Hostoles, l’experiència que va narrar amb extrema sensibilitat a Estiu 1993, el seu celebrat debut en el llargmetratge. Tot encaixa, doncs, quan el pregó li serveix per recordar també la seva mare, absència molt destacada de la seva infància, absència decisiva a la forta càrrega autobiogràfica d’Estiu 1993, treballadora molt estimada de l’Ajuntament de Barcelona. 

“Vaig necessitar adaptació, però tant de bo totes les arribades a la ciutat fossin com ho va ser la meva”, diu en al·lusió a les persones que busquen a Barcelona refugi i confort per apaivagar les dificultats i penúries que regnen a les seves vides. Dona de cinema i de cultura, la reivindica com a vehicle de transformació, de creixement, de reflexió, d’enteniment i tolerància. Com aborda a Alcarràs, reclama més diàleg entre el camp i la ciutat, més llocs verds i sostenibles, més prevenció per a l’èxode rural i la superpoblació urbana. Barcelona, argumenta, és fascinant quan et permet reivindicar els orígens, definir la pròpia identitat, fer cristal·litzar la convivència i la pluralitat. I, en canvi, resulta molt poc interessant quan pot esdevenir un vehicle d’exclusió de l’altre: “La millor Barcelona és la diversa, plural i acollidora”. La ciutat que et permeti tornar, arribar, sentir-te com a casa. No sempre és fàcil ni possible.