El carreró de la vergonya: drogues i xeringues a la porta d'una escola del Raval

Barcelona[Aquest article conté expressions explícites que poden ferir la sensibilitat dels lectors]

És un dels molts punts del Raval. No és el pitjor. Però dia sí, dia també, les agulles i les restes de sang s’escampen per terra entre el tragí dels vianants i els joves estudiants. És el carreró de la vergonya, el carrer d’Agustí Duran i Sanpere de Barcelona. Alguns toxicòmans es punxen mentre nens de tres o quatre anys passen per davant seu jugant, a escassos dos metres. Mentre una persona s'injecta la xeringa al cos recolzat sobre la paret, a quatre metres per sobre, els nens de l’Escola Milà i Fontanals espien somrients i juganers per la xarxa de metall que envolta el pati.

Alguna tarda, fins a quatre i cinc persones, a plena llum del dia, es punxen mig amagats entre les motos aparcades al carreró. Els veïns s'hi han acostumat, resignats de veure cada matí xeringues escampades per terra, fins que els treballadors de l'Ajuntament les recullen. Els qui viuen en el bloc d'edificis de davant de l'escola s'adverteixen entre ells. "No deixis la bicicleta tan a prop, que allà es punxen", alerta un home a un jove familiar.

Ara els més habituals són el Josep i la Rosa. Havien estat a la Mina, i fa més d'un mes que vagaregen per la part alta del Raval. Moltes nits dormen al carreró. Despleguen fins a vuit mantes sobre el terra gelat i s'instal·len per protegir-se del fred. Després de consumir, ell es queda amb la mirada perduda, clavada en un punt llunyà de l'horitzó durant minuts sencers. Abstret, penjat, entotsolat. Un dia de finals de novembre, mentre estan encara sota les mantes buscant l'escalfor, un jove s'hi acosta, insistent i neguitós. La Rosa marxa i el Josep comparteix beguda amb ell. Es passen gairebé dues hores xerrant, fins que el jove regira les pertinences del campament itinerant i s'endú unes quantes peces –entre elles, una peça d'abric.

Durant tres mesos l'ARA ha fet un seguiment del que passa nit i dia en aquest carreró –on el diari té la seu–. A primera hora, abans de les 8.30 h, les brigades de neteja pentinen tots els perímetres de les escoles del barri per evitar alguna desgràcia. No sempre poden acabar la seva feina abans que els menors entrin als centres. "Algun dia es punxarà algun nen", adverteix un treballador del consistori.

El mateix avís que llencen una parella d'agents joves de Salut Pública que fan control i acompanyament de les persones que estan consumint al barri. "Si tingués fills, no m'agradaria viure aquí. Hi ha el perill que es punxin amb alguna xeringa", diu un. Passen un mínim de quatre cops al dia pels punts més conflictius. Alerten que s'està creant una falsa alarma amb el fentanil, que pràcticament és inexistent en aquesta zona de la ciutat. A les anàlisis han sortit alguns falsos positius, però pràcticament no se'n ven: els consumidors li tenen molta por, ja que es tracta d'una droga molt letal. També asseguren que ara mateix, al Raval, la majoria de consum és de cocaïna injectada. L'heroïna és de mala qualitat i això ha fet que hi hagi una substitució de producte.

El José Ángel ho confirma. Té 53 anys i ja en fa 23 que va aterrar a Barcelona des de Galícia, on va conèixer de ben a prop algun dels clans que dominava el mercat espanyol. "T'importa?", pregunta abans de xutar-se, sense deixar de parlar de la duresa de viure al carrer. Ell i un amic han pagat 15 euros per una dosi compartida de cocaïna. Per cinc euros en poden aconseguir una de mala qualitat. "Ara m'estic injectant cocaïna, perquè l'heroïna és molt dolenta", relata parlant tranquil·lament, al costat d'un contenidor de brossa, amb l'agulla penjant del braç i un fil de sang regalimant-li per la pell. Mentre l'agulla continua enganxada al braç alguns vianants passen distretament pel costat. Ni miren l'escena, distrets en les seves pròpies cabòries. O l'han normalitzada. Tampoc ningú es fixa en la persona sense llar que dorm en un portal d'uns metres més enllà. Són les 18.30 h d'un dia laboral al carrer Egipcíades. És un altre dels punts negres del Raval. Com la plaça de la Gardunya o els jardins de Rubió i Lluch.

Els drogodependents van i venen. El Josep i la Rosa fa poc més d'un mes que estan instal·lats per la zona. Abans hi acostumaven a passar l'Azxac, un noi pakistanès de 36 anys, i el Mohamed, de 39. El primer fa tres anys que consumeix, el segon en fa dos. Es poden arribar a gastar 30 euros diaris, tot i que alguna vegada n'han arribat a invertir més de cent. Durant unes setmanes, se'ls podia observar punxant-se dos o tres cops cada dia al mateix racó. "El carrer és molt dur, l'única sortida és la droga", relata l'Azxac, que va intentar treballar recollint ferralla amb el carro, però tot sovint li robaven les quatre peces que aconseguia arreplegar i finalment va desistir. Ara viu –malviu– de les monedes que li donen els turistes i els veïns.

Uns dies després l'Azxac i el Mohamed han desaparegut. El seu lloc l'ocupa un jove vestit amb una camisa elegant i llampant amb motius geomètrics. Porta la droga dins d'una sabata. Després d'injectar-se per segon cop en pocs minuts, s'endú la sabata i l'amaga a la plaça de Joan Amades. Es neteja en una font pròxima els braços i peus ensangonats, espanta un parell de turistes que caminen distrets pel carrer, entra en una oficina bancària i, al cap d'uns segons, en surt apressadament fins a perdre's dins un edifici vell del Raval.

Alguns toxicòmans són conscients del perill que comporten les xeringues i les recullen. Fins i tot, en algun cas, porten tovalloletes humides per netejar la sang del terra. Una fixació d'alguns són les motos que els envolten, sobretot un parell de vehicles que, malgrat els controls policials que registren les matrícules, fa més de tres mesos que no es mouen de lloc. Estan desfetes, atrotinades, i algun dels toxicòmans s'hi passa llargues estones remenant tots els racons, sota el seient, entre les rodes.

L'activitat durant el dia és alta, tot i que ha baixat amb l'arribada del fred. Durant algunes nits el carreró també s'omple de vida. No només pels sensesostre que busquen un racó per resguardar-se, entre la filera de motos i bicicletes, protegits per cartons i mantes, sinó també pels grups de drogodependents que s'hi apleguen. No és estrany que alguns matins tot el carreró sigui un escampall de brutícia, defecacions i orins inclosos, peces de roba i menjar. A vegades, la Guàrdia Urbana els foragita, tot i que molts no tenen enlloc on anar.

En més d'una ocasió el carreró és un lloc d'intercanvi. Una noia deixa distretament una bossa a terra, a prop de la paret de l'escola. Al cap d'una estona dos nois arriben, es droguen i agafen la bossa sense mirar a l'interior, com si l'haguessin deixat per a ells. Des de dalt del pati de l'escola els nens s'ho miren riallers.