“Barcelona no ha mirat mai cap als barris de muntanya”

BarcelonaNomés cal posar un peu a Torre Baró per constatar que ja no és el barri que era quan Manuel Vital va segrestar un autobús de la línia 47. S’hi pot arribar en metro –com a mínim a la part baixa– en poc més de mitja hora des del centre de la ciutat. I per l’asfalt del carrer Sant Feliu de Codines –el mateix on vivia l’activista veïnal– hi passen en pocs minuts un bus de barri i un camió de la neteja. Però tampoc cal passejar-hi gaire estona per comprovar que encara hi ha dificultats. I un sentiment que no canvia i que és compartit per la immensa majoria dels barris de muntanya de Barcelona: el de sentir-se abandonats des de fa anys per l’Ajuntament.

“Tenim autobús, sí, però només de dia. A les nits no n’arriba cap. Si hem d’anar a una farmàcia de guàrdia o al CAP hi hem d’anar en cotxe”, lamenta l’expresident de l’Associació de Veïns de Torre Baró José Antonio Martínez. No s’atura aquí. “Hi ha carrers en mal estat i amb risc d’enfonsament; cada dos per tres hi ha fuites d’aigua que s’arreglen amb pedaços; quan plou hi ha despreniments de terres, i no tenim cap escala mecànica per fer front als desnivells”, enumera. La conversa amb l’ARA s’entretalla perquè un altre dels problemes que arrossega el barri és la falta de cobertura. Martínez explica que a vegades les ambulàncies es queden sense cobertura al GPS i es perden pels carrers de Torre Baró. “Hi ha veïnes que han hagut d’esperar dues hores perquè l’ambulància no arribava”, assegura.

La pel·lícula de Marcel Barrera ha posat ara el focus sobre Torre Baró, però reivindicacions similars es repeteixen en altres barris de muntanya de la ciutat. A Sant Genís dels Agudells, per exemple, també fa temps que reclamen la instal·lació d’escales mecàniques o ascensors per facilitar la vida als veïns que han de fer front cada dia als costeruts carrers del barri. L’orografia de la zona és especialment difícil per a la gent gran. El vicepresident de l’Associació de Veïns, Miquel Giner, apunta que pels que viuen als carrers més alts és difícil arribar al CAP de Sant Rafael. Demana, també, que un o dos dies per setmana l’assistent social s’acosti a la part alta del barri i no calgui baixar fins a Vall d’Hebron. “Si no, molta gent gran no hi va”, lamenta.

La convivència amb la serra de Collserola és un altre dels factors que suscita alguns maldecaps als barris de muntanya de la ciutat. Giner critica que l’Ajuntament no construeixi més talussos per evitar els constants despreniments de terra que sovint impedeixen el pas al bus de barri.  

La mateixa queixa exposa Joan Baucells, de l’Associació de Veïns de Vallvidrera, que alerta també de la falta de treballs per prevenir els incendis forestals a la zona. “Hi ha un dèficit d’inversió immens”, lamenta. “L’any 92, Barcelona es va obrir al mar, però no ha mirat mai cap als barris de muntanya”, afegeix. Com Torre Baró, Vallvidrera tampoc disposa de bus nocturn i ara està en plena negociació perquè no li canviïn el bus de barri per una línia a demanda.

Una oficina pendent

L’any 2022 la comissió d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar a proposta d’ERC la creació d’una Oficina específica per als barris de muntanya de la ciutat. Més de dos anys després, encara no s’ha creat. L’acord pels pressupostos d’aquest any entre ERC i el PSC, però, ha suposat la creació d’un pla de barris específic per als barris de muntanya que ara s’ha de concretar. Tot i que El 47 hagi tornat a posar Torre Baró i els barris de muntanya al mapa, Martínez és pessimista: “Donarà visibilitat, però de moment cap polític ha vingut a passejar pel barri”.